Páginas

27/9/08

EMOCIONS COMPARTIDES I TÒPICS

Publicava Gil-Manuel Hernández un interessant article en el Levante emv baix el títol de LA INCOMPATIBILITAT EMOCIONAL DELS VALENCIANS en el què descriu com la inacabada batalla de Valéncia ha generat una incompatibilitat emocional que impedix a estos dos bàndols emocionar-se ab els símbols dels altres.

Gil-Manuel incidix en la necessitat d'una emoció compartida com a instrument essencial de reconstrucció d'un vincule social que permeta la superació del conflicte i el consens necessari entre valencians i fa estes reflexions des de la bona voluntat de qui pensa que el valencianisme haguera de ser una opció política unificada però també un sentiment compartit i ab la mateixa bona voluntat substancia un xicotet catàleg de les característiques emocionals que definixen a cada una de les dos maneres de sentir el valencianisme.

Rep un correu d'un amic en referència a este article i em pregunta a quin dels dos catàlegs pertanc, una cosa en la que no m'havia parat a pensar massa, aixina que tire mà del text disposat a comprovar si la meua forma de viure el valencianisme es troba descrita per l'autor.

En l'apartat ab el que hauria de sentir-me identificat, Gil-Manuel ha escrit: “D´una banda, hi ha els qui s´han emocionat, de vegades orgullosament, amb les Falles, les festes patronals, la Geperudeta, l´himne regional del mestre Serrano, La Maredeueta de doña Concha Piquer, la senyera reial del cap i casal, els miracles de Sant Vicent Ferrer, lo crit del Palleter, les cançons del Titi, la dolça llengua valenciana o la valenciania. ” Possiblement en la primera lectura, a l'estar més interessat en el fons del missatge que en la literalitat, no havia parat atenció a esta llista de tòpics vetlats.

El Titi i Concha Piquer són noms d'un passat remot a qui difícilment reconeixerien els jóvens (valencianistes o no) de hui i són al mateix temps un referent temporal de en quin moment van quedar forjats estos tòpics que més que descriure una forma de sentir el valencianisme, descriuen una generació.

Em resulta tan difícil sentir-me identificat ab este llistat de tòpics (en el que d'altra banda es tira a faltar a Rosita Amores i a Don Pio) com si ens haguera descrit un nord-americà al crit de "¿Valensia? Torrero, paela, flamenco ¡Olé!”, si en atina alguna és per casualitat.

La motivació de l'article de Gil-Manuel no pot ser més positiva, però al desenrotllar-la, ha posat de manifest un altre dels nostres problemes. Estem dividits, perquè no compartim les nostres jerarquies emocionals, i no som capaços d'emocionar-nos junts perquè ens hem ignorat durant massa temps fins a aconseguir que l'altre siga un complet desconegut.

23/9/08

¿DE VERITAT NO FA FALTA?

Durant el mes d'agost, Sollana alça en la seua plaça major els tradicionals cadafals de fusta. Plaça artesanal que sorgix en una sola vesprada i que desapareix una volota finalitzades les festes taurines ab la mateixa celeritat.

Durant uns dies, gran quantitat de gent s'amuntona en grades i rateres (buit entre els taulers que sostenen el cadafal ab la doble funció de permetre la vista de la plaça i servir de refugi als que escapen del bou) per a observar als valents que s'atrevixen a citar el bou, per a això i per a una multitud de rituals socials que es repetixen any rere any.

Este estiu s'ha incorporat un nou ritual a esta antiquísima festa. Un grup de jóvens va ocupar un tram d'estes rateres impedint l'entrada al seu interior als que torejaven.

Davant de l'advertència de la gent que es trobava al seu voltant de lo perillós que la seua actitud, van optar per “sostenella y no enmendalla” al crit de per a collons els meus, i aixina va transcórrer la vesprada fins al moment en què algú ab molta pressa per escapar del "astado" va irrompre en la ratera espentant a un d'estos jóvens en el seu legitim dret d'evitar l'envestida.

Fins ací l'anècdota no deixa de ser això mateix, una simple anècdota, però lo que va succeïr a continuació no ho és tant. En quant es va produir l'espenta, el grup de la discòrdia en compte d'adonar-se que la seua actitud estava completament fora de lloc, es va precipitar sobre el “torero” i li va obsequiar ab una “passada de vara”.

Fa unes setmanes, una multitudinària baralla en la què es van vore involucrats al voltant de 200 jóvens va provocar la intervenció de la policia municipal i la detenció d'un dels participants que va agredir i va causar ferides a un agent.

En la ressenya de premsa podia llegir-se: “En el transcurso del traslado del detenido al retén policial, un grupo de exaltados intentaron linchar a la Policía Local, teniendo los mismos que hacer usos de las defensas policiales así como de los gases lacrimógenos teniendo que pedir ayuda a la Guardia Civil de Picassent, los cuales de manera inmediata se personan colaborando activamente en la detención de varios individuos. Como consecuencia del altercado quedó destrozada la puerta del ayuntamiento, así como los vehículos policiales.” (foto i ressenya Lasprovincias.es)

Ni a Sollana ni a Alcácer són freqüents les baralles i estos dos fets no són més que anècdotes locals, però al mateix temps són tot un exemple d'un símptoma que a poc a poc va prenent cos en la nostra societat.

Si per a Jean Paul Sartre, la llibertat de cada individu acaba on comença la dels altres, pareix que per a un nombre creixent de persones (estes actituds no són privatives dels jóvens), la pròpia llibertat està per damunt de la llibertat de la resta i no té més límits que els de la força individual o de grup.

Estos altercats estivals se sumen a les recents detencions de dos adolescents per colpejar a les seues respectives mares, als incomptables casos de violència masclista o les agressions a indigents i immigrants per part de persones a les que pareix els hajen extirpat el gen de la humanitat i formen un rosari d'alarmes que ens indiquen que alguna cosa està funcionant malament en la nostra societat.

Durant anys, parlar dels valors socials i del respecte a l'autoritat no ha sigut políticament correcte; partíem d'una dictadura en què estos dos conceptes s'havien confós ab imposició i repressió, i l'efecte pèndol ens va portar a l'extrem contrari.

Inclús ara, a l'escriure estes línies, intente medir cada una de les meues paraules per a no caure en el puritanisme, convençut com estic que és necessari resituar el model educatiu en uns paràmetres raonables per a la convivència.

Si durant la transició la progressia reclamava llibertat sacsant-se la pols de quaranta anys de constrenyiment i la dreta repetia sense parar allò de no confondre la llibertat ab el llibertinatge, ara ens trobem ab un curiós panorama.

Els que ara advoquen per la necessitat de que s'eduque als jóvens en els valors essencials per a la convivència són els mateixos que fa vint-i-cinc anys pensaven que en trencar les cadenes era prou; i al contrari, els que ara s'oposen són els mateixos que porten vint-i-cinc anys dient-se portaveus de la gent “normal”.

Vist lo vist, ¿de veritat no és necessària l'educació per a la ciutadania en les escoles? ¿podem permetre'ns el luxe de fer política ab l'educació dels nostres fills? ¿és de rebut el ridícul internacional que està fent la Generalitat ab este tema?

Jo vull una societat en què tots els seus membres siguen conscients de que, com va dir Montesquieu, la llibertat és el dret a fer lo que les lleis permeten. Si un ciutadà tinguera dret a fer el que estes prohibixen, ja no seria llibertat, perquè qualsevol altre tindria el mateix dret i per tant imperaria la llei del més fort.

Per a algunes generacions arribem massa tard, no deixem que es perda la següent... ¿o es que de veritat no fa falta?

11/9/08

QUASI EM CONVENÇ

Sí, possiblement vaig ser víctima d'un cert prejuí i no tinc inconvenient en confessar que últimament no em crec gens a Zapatero. Em dóna la impressió que açò li ve gran i que mentres podia tirar mà del "talante" i del ji ji ja ja, tot anava sobre rodes, però en el moment en què ha tingut que demostrar la seua capacitat com a governant, el món sencer se li ha vingut damunt.

Crec que ha de ser este prejuí el que em va fer vore per uns moments, durant la compareixença davant del congrés dels diputats del President del Govern Espanyol (per això de la crisi), a un Mariano Rajoy més capacitat per a torejar este Miura.

La seua interpel·lació (deixant de costat l'estil d'acaçament sistemàtic a ZP) pareixia estar infestada de formules d'èxit, de mides concretes, d'atenció als sectors que realment necessitaven suport per a eixir de la crisi.

Durant uns moments em va paréixer estar escoltant a algú que sabialo que fer, contestant a un president perdut en el laberint del Minotaure... però esta impressió va durar només uns minuts.

De repent em vaig recordar de Valéncia, d'esta Valéncia nostra que està governada des de fa molts anys pel partit al què lidera Rajoy, i al fer-ho no vaig poder més que comparar les seues paraules, meres promeses "biensonantes", ab la realitat dels fets, la realitat de la gestió que el Partit Popular desplega ab plena llibertat, gràcies a les seues successives majories absolutes, en la nostra terra.

Enfront de les promeses de suport a la xicoteta i mitjana empresa de Rajoy, vaig trobar l'abandó del govern de Camps, enfront de la proposta de contenció del gasto del primer, la dilapidació econòmica del segon, enfront de la necessitat de crear ocupació d'un, el total desinterés de l'altre i aixina, comparant discurs ab realitats, van anar desmuntant-se davant dels meus ulls tots els arguments del líder de l'oposició, no per part de Zapatero, no, sinó per part del president dels valencians al qual he d'agrair que em fera recordar que com deia la meua iaia, “una cosa és predicar i una altra donar blat”.

Desfet l'encantament, Rajoy va deixar de mostrar-se davant de mi com a príncep encantat i va tornar a prendre la seua habitual imatge de granota en estany d'aigües revoltes i Zapatero... que volen que els diga, contínua pareixent un príncep encantat... d'haver-se conegut.

Aixina, entre els uns i els altres, entre llebrers i conillers, igual tenim sort i la crisi ens l'arregla la globalització, que no ha de ser sempre necessàriament contemplada com a problema, també pot ser remei contra dirigents mediocres.

1/9/08

TINC UN CLON

Que no "cunda el pánico", no hi ha un altre Carles Choví idèntic a mi enredant per ací (encara que això explicaria moltes coses). No, el clon al què em referisc és un blog clònic d'este, que mantinc des de fa uns mesos en el periòdic digital Las Provincias i en el que bàsicament reproduïsc els mateixos articles que en DIARI D'UN OPTIMISTE.

Vaig començar per allò d'ampliar l'espectre de lectors i perquè com solia dir Héctor Villalba, predicar entre conversos està molt bé, però la nostra missió es acudir a les terres de promissió; i en eixes estem, aprofitant l'espai que este periòdic posa a disposició de qui vullga utilitzar-lo.

Durant este temps, he pogut observar que un missatge transmés als que formem part de "l'ambient” valencianista és entés de forma ben distinta per aquells que romanen aliens a este, i precisament en l'últim post publicat esta diferència de context s'ha fet més evident.

Quan vaig escriure “La llengua” ho vaig fer pensant en el conflicte lingüístic valencià i aixina haurà sigut percebut pels lectors habituals d'este blog, però el mateix text publicat en Las Provincias, ha produït uns comentaris que res tenen a vore ab les nostres baralles internes; comentaris que considere oportú traslladar-vos per mitjà d'este enllaç.

http://blogs.lasprovincias.es/el-picama/2008/8/28/la-llengua