¿DE VERITAT NO FA FALTA?

Durant el mes d'agost, Sollana alça en la seua plaça major els tradicionals cadafals de fusta. Plaça artesanal que sorgix en una sola vesprada i que desapareix una volota finalitzades les festes taurines ab la mateixa celeritat.

Durant uns dies, gran quantitat de gent s'amuntona en grades i rateres (buit entre els taulers que sostenen el cadafal ab la doble funció de permetre la vista de la plaça i servir de refugi als que escapen del bou) per a observar als valents que s'atrevixen a citar el bou, per a això i per a una multitud de rituals socials que es repetixen any rere any.

Este estiu s'ha incorporat un nou ritual a esta antiquísima festa. Un grup de jóvens va ocupar un tram d'estes rateres impedint l'entrada al seu interior als que torejaven.

Davant de l'advertència de la gent que es trobava al seu voltant de lo perillós que la seua actitud, van optar per “sostenella y no enmendalla” al crit de per a collons els meus, i aixina va transcórrer la vesprada fins al moment en què algú ab molta pressa per escapar del "astado" va irrompre en la ratera espentant a un d'estos jóvens en el seu legitim dret d'evitar l'envestida.

Fins ací l'anècdota no deixa de ser això mateix, una simple anècdota, però lo que va succeïr a continuació no ho és tant. En quant es va produir l'espenta, el grup de la discòrdia en compte d'adonar-se que la seua actitud estava completament fora de lloc, es va precipitar sobre el “torero” i li va obsequiar ab una “passada de vara”.

Fa unes setmanes, una multitudinària baralla en la què es van vore involucrats al voltant de 200 jóvens va provocar la intervenció de la policia municipal i la detenció d'un dels participants que va agredir i va causar ferides a un agent.

En la ressenya de premsa podia llegir-se: “En el transcurso del traslado del detenido al retén policial, un grupo de exaltados intentaron linchar a la Policía Local, teniendo los mismos que hacer usos de las defensas policiales así como de los gases lacrimógenos teniendo que pedir ayuda a la Guardia Civil de Picassent, los cuales de manera inmediata se personan colaborando activamente en la detención de varios individuos. Como consecuencia del altercado quedó destrozada la puerta del ayuntamiento, así como los vehículos policiales.” (foto i ressenya Lasprovincias.es)

Ni a Sollana ni a Alcácer són freqüents les baralles i estos dos fets no són més que anècdotes locals, però al mateix temps són tot un exemple d'un símptoma que a poc a poc va prenent cos en la nostra societat.

Si per a Jean Paul Sartre, la llibertat de cada individu acaba on comença la dels altres, pareix que per a un nombre creixent de persones (estes actituds no són privatives dels jóvens), la pròpia llibertat està per damunt de la llibertat de la resta i no té més límits que els de la força individual o de grup.

Estos altercats estivals se sumen a les recents detencions de dos adolescents per colpejar a les seues respectives mares, als incomptables casos de violència masclista o les agressions a indigents i immigrants per part de persones a les que pareix els hajen extirpat el gen de la humanitat i formen un rosari d'alarmes que ens indiquen que alguna cosa està funcionant malament en la nostra societat.

Durant anys, parlar dels valors socials i del respecte a l'autoritat no ha sigut políticament correcte; partíem d'una dictadura en què estos dos conceptes s'havien confós ab imposició i repressió, i l'efecte pèndol ens va portar a l'extrem contrari.

Inclús ara, a l'escriure estes línies, intente medir cada una de les meues paraules per a no caure en el puritanisme, convençut com estic que és necessari resituar el model educatiu en uns paràmetres raonables per a la convivència.

Si durant la transició la progressia reclamava llibertat sacsant-se la pols de quaranta anys de constrenyiment i la dreta repetia sense parar allò de no confondre la llibertat ab el llibertinatge, ara ens trobem ab un curiós panorama.

Els que ara advoquen per la necessitat de que s'eduque als jóvens en els valors essencials per a la convivència són els mateixos que fa vint-i-cinc anys pensaven que en trencar les cadenes era prou; i al contrari, els que ara s'oposen són els mateixos que porten vint-i-cinc anys dient-se portaveus de la gent “normal”.

Vist lo vist, ¿de veritat no és necessària l'educació per a la ciutadania en les escoles? ¿podem permetre'ns el luxe de fer política ab l'educació dels nostres fills? ¿és de rebut el ridícul internacional que està fent la Generalitat ab este tema?

Jo vull una societat en què tots els seus membres siguen conscients de que, com va dir Montesquieu, la llibertat és el dret a fer lo que les lleis permeten. Si un ciutadà tinguera dret a fer el que estes prohibixen, ja no seria llibertat, perquè qualsevol altre tindria el mateix dret i per tant imperaria la llei del més fort.

Per a algunes generacions arribem massa tard, no deixem que es perda la següent... ¿o es que de veritat no fa falta?