Páginas

13/4/08

ES REPARTIXEN AIXADES PER A FER TRINXERES





(A pesar que no tinc intenció de dedicar especificament este blog als temes del valencianisme unitari, faig hui esta excepció ab especial dedicatòria al blogger Faustí Barberá)

Els antics grecs anomenaven Kuklos a la roda de la fortuna que torna a la gent al lloc des d'on va començar, o la fa descendir després d'haver arribat a l'alt. Per a ells el moment més àlgid de la seua història, l'època daurada situada en el passat es veia com un ideal que, com a màxim, seria recuperat i potser emulat, però no necessàriament superat.

El valencianisme polític pareix estar atrapat en un Kuklos que ens espenta a repetir l'una i l'altra volta els mateixos errors per no tindre un referent d'èxit, un passat daurat a què retornar quan la roda culmine el seu gir, llançant com a únic saldo l'acumulació d'oportunitats perdudes.

M'ha tocat viure molt de prop dos d'estos processos cíclics que s'inicien ab una ferma voluntat d'èxit, es desenrotllen alimentats per l'esperança de trencar ab la dinàmica imposada i moren víctimes de la fatalitat.

L'any1994 va aparéixer en l'orde del dia de les reunions del Consell Provincial d'Unió Valenciana (al que jo assistia tots els dilluns com convidat però ab veu i vot) un punt específic en el què Vicente González Lizondo informava sobre els progressos en les conversacions mantingudes per a la formalització de Convergència Democràtica Valenciana, nou partit que pretenia nàixer de l'enteniment entre les dos formes de vore el valencianisme.

Durant prou de temps les cròniques dels avanços i la solució dels distints conflictes que s'anaven presentant, van anar omplint sessions en les què a poc a poc va anar comprenent-se la magnitud d'un projecte que podria haver canviat el curs de la nostra història més recent.

Diuen les males llengües que va ser el cervell calculador de Rafael Blasco el que va parir aquella Convergència i va convéncer González Lizondo per a unificar el valencianisme des de la posició d'avantatge que suposava presidir una Unió Valenciana que es trobava en els seus millors moments.

Les claus de l'èxit residien en la generositat del partit majoritari per a no imposar el seu pes específic com a "aro" pel qual hagueren de passar els altres partits intervinents, l'existència de un partit com el Partit Valencià Nacionalista (recent escissió de UPV) que representara l'aproximació de postures, i la concurrència de distints partits xicotets, grups, associacions i persones que representaren l'esperit aglutinador del projecte.

Finalment Convergència Democràtica Valenciana es va trencar abans de poder mesurar el seu potencial davant de les urnes, Unió Valenciana no va saber assimilar el seu propi èxit i va iniciar una espiral descendent que no va poder ser parada per una renovació tant personal com ideològica que va arribar massa tard, el Partit Valencià Nacionalista junt a UPV, ab la lliçó apresa del procés viscut van protagonitzar la refundació del valencianisme d'arrel fusteriana donant vida al Bloc y Rafael Blasco va buscar un nou camí per a recórrer i el va trobar, contribuint decididament a l'ascens i consolidació del Partit Popular.

Una dècada més tard en 2004 el Kuklos ens va posar de nou davant de la possibilitat de repetir l'intent, encara que a menor escala.

El Bloc assumia ara el paper de partit de major pes, (sense haver arribat ni de lluny la situació que va tindre en el seu dia U.V.) novament es produïa l'escissió en el partit situat en l'extrem oposat que buscava l'enteniment i continuaven existint xicotets partits, grups, associacions i persones disposats a contribuir a la unificació del valencianisme. Novament el resultat va ser un fracàs però de menor intensitat que l'anterior.

Després d'esta nova oportunitat perduda, el Bloc està vivint un revival dels seus anys d'UPV arribant a les Corts de la mateixa manera que ho fera fa un quart de segle i després d'este procés de retorn al lloc del crim, el propi esperit que va iniciar el naixement del Bloc pareix haver-se diluït aconseguint que este s'assemble cada dia més a aquella esquerra valenciana dels seus orígens que se situava a l'esquerra del PSOE.

En tota operació d'este tipus es produïxen danys col·laterals que en el nostre cas són patits per aquelles persones que de manera individual o col·lectiva interioritzen la idea del valencianisme de construcció, de conciliació o unitari (cada u té un nom però la idea és la mateixa) i es llancen fora de la pròpia trinxera disposats a celebrar la pau. Estos són (som) els que al concloure el fallit procés queden (quedem) en terra de ningú, en l'espai que separa a les dos trinxeres sense saber molt bé quina direcció prendre però convençuts que entrar de nou a l'humit forat del què han (hem) eixit no resoldrà res.

L'experiència ens mostra que en la majoria dels casos, l'infeliç iniciat que com en el mite de la caverna descrit per Plató ha vist més enllà de les ombres projectades pels interessos grupals, es queda ancorat prop de la seua pròpia trinxera mirant a l'interior, intentant convéncer els seus companys de la necessitat eixir de la mateixa, autoconvençuts de que són capaços de canviar l'opció de la què procedixen per a què reprenga el camí de l'enteniment.

Si poguérem observar esta terra de ningú des d'una certa perspectiva quedaríem sorpresos de la quantitat de gent que intenta convéncer sense èxit als de baix mentres estos continuen cavant ab força per a fer més fondo el forat mentres criden ab insistència “¡es repartixen aixades per a fer trinxeres!” desitjosos de que acaben les vel·leïtats excèntriques d'eixos companys que han eixit a l'exterior i retornen al treball.

Qualsevol observador que des d'esta perspectiva poguera vore l'estampa, es donaria compte de seguida que si en lloc de quedar-se mirant a la seua trinxera es donaren la volta i es reconegueren entre si, els que han aconseguit eixir serien capaços de trencar ab el Kuklos en el que estem presos.

Mentres continuen ressonant en els pous cada volta més profunds els crits de “¡es repartixen aixades per a fer trinxeres!”

2 comentaris:

Faustí Barberà ha dit...

Estimat Carles:

T'agraixc la dedicatòria. Em permetré respondre't al meu blog.

Un abraç.

Anònim ha dit...

Com a militant del BLOC que sóc, només puc dir que tens raò. El BLOC fou un partit que és fundà per tal de ser un BNG a la valenciana. És a dir un partit que aglutina a mode de partits interns en el seu si, a tot el valencianisme polític ja siga d'esquerres o de dretes, estictament valencianista o amb vistes a futures unions amb altres nacions, o etc.... No obstant aquest esperit inicial, s'ha anat perdent amb el temps, fins tornar a algo paregut a lo que va ser en temps la UPV.

Si tens un cert coneixement de filosofia voras que açò és com la espiral de Hegel, on és pasa ciclicament per la "Tesis", "antitesis", i "sintesis".