Páginas

19/4/08

ALFARRASSANT SOLUCIONS

L'alfarrassador entra en el camp prenent despreocupadament una fulla i l'estudia ab els dits com si intentara llegir la resposta amagada entre els seus vegetals nervis. Mentres passeja entre els tarongers, la seua ben entrenada vista detecta cada detall, cada característica, cada peculiaritat que poguera ser rellevant per a l'emissió del veredicte.

Un breu passeig, una certa dosi de misteri i experiència i l'alfarrassador tira una xifra en arroves; la quantitat de taronges que, encara verdes i penjades de l'arbre, servirà com a referència certa entre comprador i venedor.

Alfarrasar ve a ser el “a ojo de buen cubero” autòcton, però és també una forma de ser i d'actuar atàvicament arrelada en el model predominant en l'actuació dels nostres polítics de manera individual i comunitària, és la forma en què es detecten problemes, es transmeten a la massa i es proposen solucions.

Exemple:

Fa ara quatre anys es va derogar el Pla Hidrològic Nacional per part del nou govern socialista (deixarem l'anàlisi dels motius i la seua oportunitat per a un altre moment) i en quant açò va succeir es va posar en marxa en cada partit, cada eix ideològic i cada sector de pensament, el mecanisme d'alfarrassar (justificacions, solucions, o excuses segons preferències grupals).

El primer efecte distorsionant (i la major diferència ab el seu origen etimològic) que té este sistema, és la seua tendència a l'eliminació de lo més important i la seua concentració en lo supletori, de tal manera que cada un dels partits polítics ab major o menor implantació en el nostre territori va alfarrassar una solució ab la pretensió de que esta fóra enginyosa i original, que fóra “la solució” i que alhora que servira per a demostrar que la raó estava de part de qui la formulava, fóra capaç de definir al seu grup.

En estos quatre anys, cada família ideològica ha fixat com pròpia la solució única. Transvasament, dessaladores, moratòries urbanístiques, millora de consums, negació de la necessitat, portes al camp, etc. etc. tot se'ns ha oferit com únic i incompatible ab la resta, i d'esta manera vam iniciar una nova legislatura com atrapats en el temps en un etern “dia de la marmota” en el que Francisco Camps fa ab escassa fortuna el paper de l'histriònic Bill Murray.

Un alfarrassador sap que la seua missió és calcular lo més aproximadament possible la quantitat de taronges que produirà un determinat camp, que això és lo fonamental i no la forma en què escenifica el càlcul, per això no es disfressen de Rappel per a fer la seua faena, però els polítics i els partits (dels que no ens solem salvar ni un) a l'apartar lo essencial del problema i centrar-nos en esta competició d'originalitat, fem que tot perda el seu sentit.

Fonamental en este cas és que necessitem aigua per a desenrotllar-nos econòmica i socialment, que esta insuficiència no afecta tot el territori per igual, ni implica que ara mateix estiga morint-se ningú de set, i que esta necessitat d'aigua no es restringix a un únic sector econòmic si no que és transversal.

Fonamental és que per a què la nostra indústria, la nostra agricultura i el nostre turisme cresquen d'una manera sostenible hem de programar el seu creixement, saber on volem arribar i com; fixar-nos límits (si, límits també) i objectius i per tant necessitats i ací està la clau. No coneixem realment les nostres necessitats hídriques (com tampoc tantes altres) més que a “ojo de buen cubero” i ens aventurem a llançar solucions màgiques esperant ser reconeguts com aquells que van tindre el trellat d'encertar.

I mentres, l'aigua ha deixat de ser un problema a solucionar o una necessitat a programar, per a convertir-se en un element de contesa electoral, un calador de vots que convé mantindre en suspens encara que l'aigua ens arribe al coll.

5 comentaris:

Artur Josep Martinez ha dit...

Enhorabona, Carles per la posada en marxa del teu blog, l'aniré visitant, sobre l'aigua discrepe en allò de que no sé sap més o manco quina quantitat tenim de dèficit, el problema pense, està en quan i quant (i no com) posar-li sol·lució. L'aigua la podem aconseguir de moltes maneres,cadascú del partits té la seua idea, però el problema és que mentre es tiren els trastos al cap, ningú d'ells s'arromanga la camisa i sol·luciona l'asumpte.

En fi, tniré llegint.

Carles ha dit...

Estimat amic Artur

Gràcies per aguaitar al meu xicotet espai d'opinió.

Tens raó. Sabem aproximadament quin és el nostre dèficit hídric a curt termini, però a lo que em referisc és a la falta de planificació a llarg termini, a la total carència d'un model de creixement que ens indique quines seran les nostres necessitats futures.

Un exemple.

Quan es va projectar el By Pass de Valéncia es va fer en funció de les necessitats immediates i no de les futures.

Resultat. Quan es van acabar les obres ja s'havia quedat xicotet.

Ab este tema correm el risc d'acabar igual. Si no decidim el nostre futur caminarem sempre un pas per darrere.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.