PARAULES D’AMOR

De les seues boques brollen les més meloses frases hàbilment calculades per a afalagar les nostres orelles. Les seues intencions se'ns mostren pures i virginals. Ens volen, és més, ens volen a tal punt que són capaços de fer tot per nosaltres. Invoquen el nostre nom a la menor ocasió per a demostrar quant rendits als nostres peus estan.

Pronuncien paraules d'amor però lo que realment volen és sexe, concretament fotre'ns (possiblement en castellà s'entén millor, “quieren jodernos”). No se m'ocorre millor manera d'explicar que s'amaga darrere de la pesada insistència amb què es proclama la rebaixada d'impostos com alguna cosa que es fa per i per als ciutadans, per a que puguen gastar més, per a que el Govern no es “forre” a costa dels pobres contribuents.

ANTIGA

Antiga era un país molt xicotet. Tan xicotet, tan xicotet, que possiblement era el país més xicotet del món.

I no ho era perquè no tinguera extensió, que de fanecades no li’n faltaven, ni perquè entre les seues fronteres visquera poca gent. De fet els seus habitants es comptaven per milions amuntegats en grans ciutats.

No, Antiga era un país molt xicotet perquè en ell només havien dos maneres de pensar i una de no fer-ho.

LES COSES QUE PODRÍEM FER

 

Esta setmana es compleix un any de les primeres mides per a contindre la COVID19. Un any des de que va sonar l'última mascletà, les falles van quedar a mig plantar i es va apretar el botó de pause de la festa.

Des de llavors, s'han succeït confinament, desescalada, nova normalitat, excés de confiança, segona ona, tercera i marxa arrere. Durant este temps, governs de tots els colors i formats han pres decisions encertades i errònies, s'ha rectificat mentre s'aprenia. Unes voltes s'ha optat per extremar la prudència i altes, per tot lo contrari.

Un any ens dona una certa experiència a tots, però també esgotament. Als qui han hagut que prendre decisions i als qui hem hagut de viure amb elles. Açò s'està fent més llarg que un dia sense pa i es nota.

ODI ETERN A LA POLÍTICA MODERNA

 

Com he dit en alguna altra ocasió, jo soc polític. Ho soc, independentment de a què em dedique per a guanyar-me la vida. Ho soc, milite o no en un partit. Soc polític de la mateixa manera que un lleó és un lleó i cap dels dos podem deixar de ser lo que som.

Entenc que la majoria de la gent pense que ser polític és ocupar algun càrrec orgànic o públic en el marc de la militància però no és aixina (no només), això és estar en política.