¿DE QUE VIUREM QUAN HÀGEM MORT?

Passarà la crisi i haurem mort. No serà una mort física (la majoria de nosaltres seguirà en peu), però la societat tal com l’hem conegut hi haurà mort per a deixar pas a una altra bé distinta que comença a manifestar-se amb més claredat a cada nova acció de govern.

La nostra particular necròpolis donarà repòs a tres metres baix terra a l’estat del benestar, la justícia igualitària, l’educació gratuïta i els drets dels treballadors. Els seus cossos serviran d’adob a una societat sense classe mitjana i sense rumb perquè no hi ha ningú hui que s’ocupe de projectar el futur econòmic, encabotats en la pressa d’apagar l’incendi.

MIOPIA EMPRESARIAL

Cada volta que un empresari diu que cal acostumar-se a treballar més i cobrar menys (un argument que no és exclusiu de Díaz Ferrán), lo que està dient de manera inconscient és que vol arruïnar la seua empresa.

És possible que no perceben la magnitud de les seues afirmacions i de les terribles conseqüències que per al seu negoci comporten. Ells estan massa pendents de la bibliografia americana sobre la gestió dels seus negocis i formen part de la nova secta religiosa del màrqueting mix.

LA SANITAT DEL TAPÓ

Tinc per casa un recipient en el que anem depositant els tapons de plàstic a mida que les botelles van quedant buides i quan sobrepassen el depòsit, la meua dona els porta a un dels punts repartits pel poble en que voluntaris s’encarreguen de fer arribar al beneficiari estes plàstiques almoines. Se m’oblidava dir que l’objecte de tan curiosa collita és el de sufragar el tractament mèdic d’algun menut afectat per una malaltia greu o estranya i que els casos en que s’acudix a este sistema es multipliquen exponencialment, de manera que no hi ha poble de la nostra geografia que no lluïsca en els seus comerços la fotografia d’algun afectat, la relació de la malaltia, el cost del tractament i els llocs on pot aportar la seua contribució el ciutadà.

UNA MAJORIA PER A MAS

Fa ara vora dos anys, vaig escriure en este mateix blog que era el moment de CiU i demanava als valencians residents a Catalunya el seu vot per a esta formació i hui ho torne a fer en part per les mateixes raons que argumentava en aquell escrit, però sobretot perquè em crec a Mas, crec en les seues raons i crec en la necessitat d’un suport majoritari que li done la força suficient per a acabar lo que ha començat.

Lo que diferència substancialment este escrit al del 23 de novembre de 2010 és la situació. CiU no és ara un partit que ha passat dos legislatures guanyant unes eleccions per a quedar-se en l’oposició, ni la promesa de retorn a la senda de creixement després de dos governs capitanejats pel PSC. Ara Mas és el President de la Generalitat Catalana en època de tribulació i ha hagut de gestionar la crisi seguint les mateixes coordenades que s’han sancionat des de l’Europa de Merkel i per tant té el mateix desgast que els governants que han hagut d’administrar la misèria en tot el continent. Haguera sigut fàcil per la meua part callar, però no estic fet per als camins fàcils i com he dit, crec en Mas.