LA DESPEDIDA D'IÑAKI

Em confesse admirador de Gabilondo. Sempre m’han agradat les seues anàlisis polítiques i la claredat ab què expressa les seues idees. No sempre compartisc la seua visió, és cert, però conte ab l’avantatge de tindre clara la seua adscripció ideològica i per tant, de comprendre el tamís a què sotmet el seu criteri. Ab altres comunicadors no sempre és possible açò.

Fa uns dies i gràcies a alguns faceamics socialistes que s’han preocupat de difondre el vídeo per esta xarxa social, vaig poder vore l’editorial de fi de temporada del programa que conduïx Iñaki en CNN+. Una editorial que a més, s’encarregaven d’elogiar profusament ab frases com “ja era hora que algú ho diguera clar” o ab alabances a la grandària dels genitals del periodista.

DE BARRERES ELECTORALS

No tardaran molt a aparéixer les primeres protestes, les primeres opinions, les primeres campanyes. A menys d’un any de les eleccions autonòmiques, és només qüestió de temps que isca la qüestió de la barrera del 5% a lluir, possiblement a mida que la premsa vaja publicant enquestes que situen en la corda fluixa a algun dels aspirants a revalidar representació parlamentària.

La llei electoral valenciana és especialment exigent a l’hora de permetre l’entrada dels partits a les Corts. Les seues portes romanen tancades per als que no són capaços d’obtindre el suport de al menys un 5% dels votants, prou més de lo que es necessita per a accedir a altres parlaments, prou més de lo raonable. Un percentatge dissenyat a mida per a fomentar el bipartidisme i que no obstant això, no és l’única barrera per a aconseguir representativitat, simplement és l’última i la més autòctona.

EL PROJECTE I LES SEUES CONSEQÜÈNCIES

Més enllà de lo que es percep a primera vista, més enllà dels escàndols, els trages i la insensibilitat cap als problemes reals dels valencians, el PPCV ve executant ab mà ferma un projecte transformador de la societat que manté mig ocult baix capes d’aparent improvisació i focs artificials.

Tindre una visió, un pla estratègic és imprescindible si es vol governar, lo contrari és, en el millor dels casos, aspirar a gestionar; però tindre una idea clara d’allò que es vol no és de cap manera garantia d’estar en el camí correcte. Hi ha projectes que ericen els pèls del bescoll i el que ens té reservat el PP als valencians és un d’ells.

PEL PUR PLAER

Tornava divendres passat de l’última visita de la setmana; infructuós intent de cobrar a un client peresós en el pagament, atrinxerat en l’excusa de l’escassetat de fons a final de mes. A l’entrada del poble un xiquet jugava en el primer descampat a la dreta. Des que hi ha els descampats sempre hi ha hagut un xiquet jugant en ells en el moment que l'oratge i les vacacions ho permeten.

La velocitat moderada ab la que la prudència m’invita a transitar per un nucli urbà em va permetre captar un breu instant del seu joc, una simple foto. En plena era Play Station, en la que els jocs dels xiquets pareixen irremissiblement condemnats al consum d’electricitat, este posava tot el seu interés en fer rodar un vell pneumàtic de cotxe que emmarcava una pesada llosa de pedra.