PEL PUR PLAER

Tornava divendres passat de l’última visita de la setmana; infructuós intent de cobrar a un client peresós en el pagament, atrinxerat en l’excusa de l’escassetat de fons a final de mes. A l’entrada del poble un xiquet jugava en el primer descampat a la dreta. Des que hi ha els descampats sempre hi ha hagut un xiquet jugant en ells en el moment que l'oratge i les vacacions ho permeten.

La velocitat moderada ab la que la prudència m’invita a transitar per un nucli urbà em va permetre captar un breu instant del seu joc, una simple foto. En plena era Play Station, en la que els jocs dels xiquets pareixen irremissiblement condemnats al consum d’electricitat, este posava tot el seu interés en fer rodar un vell pneumàtic de cotxe que emmarcava una pesada llosa de pedra.

¡QUE ES FOTA EL COCODRIL!

Davall la gran roca de la sabana s’havien congregat tots els animals cridats pel rei de la selva. El lleó es va dirigir als seus súbdits en un to greu perquè greu era la situació.

Germans, la terrible sequera que ens assota està provocant la ràpida desaparició dels aliments i molt prompte no tindrem res que tirar-nos a la boca, aixina que he reunit al consell de savis i hem trobat una solució. Fins que es normalitze la situació no hi haurà més remei que menjar-nos els uns als altres, però com som animals civilitzats ho farem seguint un orde. El primer a sacrificar-se per la comunitat serà un animal de color verd que viu en l’aigua.

Això, això, ¡que es fota el cocodril!, es va sentir cridar la granota des de l’última fila.

LA LLEBRE I LA TORTUGA

El pare de mon pare era un home auster en l’afecte fins a tal punt, que quan ens contava alguna història no ho feia per a entretindre’ns, sinó ab l’objecte de formar-nos. Per a ell tot havia de tindre algun propòsit que transcendira a la simple diversió.

D’aquell temps segurament m’ha quedat el regust literari per la paràbola i una visió tamisada de l’actualitat que sovint acaba per evocar algun dels contes del meu iaio, que per altra banda no eren diferents dels escoltats per qualsevol altre xiquet de la meua època.

UNA VERITAT INCÒMODA

Vivim en la creença que se’ns està permés triar els nostres líders. Cada quatre anys som convocats a les urnes per a designar ab el nostre vot les persones que dirigiran les institucions valencianes, persones que se’ns presenten ab cara i ulls, que ens exposen els seus programes, que se’ns venen de la millor manera possible; però tot açò és fals, almenys en el cas de la Generalitat Valenciana.

Votem sí, i en aparença la persona que aconseguix més suports accedix a la presidència i forma govern, però qui porta els ramals del nostre destí es troba a més de 300 quilòmetres del Palau de la Generalitat i la seua designació no depén de la voluntat de les valencianes i dels valencians.