CONTRIBUIR A LA NORMALITAT

El dia 8 d'agost em correspon donar lectura a la novena en honor del Santíssim Crist de la Piedad, senyor i patró de Sollana i com cada any des de fa cinc ho faré utilitzant el valencià; una excepció entre altres huit dies en què generalment es fa en castellà.

Quan el 6 d'agost del 2004 em vaig acostar a la trona de l'església i els feligresos del meu poble van sentir per primera volta l'oració de les llagues en el seu propi idioma van haver-hi reaccions per a tots els gustos i encara que es van deixar sentir algunes crítiques, tinc la satisfacció d'haver rebut mostres d'afecte dels que es van acostar a agrair la iniciativa, gent majoritàriament de mitjana edat que troben a faltar poder expressar la seua fe en valencià.

Enguany, una volta més i fidel al meu compromís personal ab l'ús normal del valencià en tots els aspectes de la vida, contribuiré modestament ab esta lectura a què s'escolte també dins de l'església i no ho faré com a polític, sinó com a persona, com a valencià, com tots i cada un de nosaltres podem fer-ho.

Aixina s’inicia l’oració preparatòria:

¡Oh Déu, omnipotent i etern!, infinit en la bondat i riquíssim en la misericòrdia, que no voleu la mort del pecador, sinó que es convertisca i visca.

Pecadors som, desterrats vivim en esta vall de llàgrimes i afliccions; mireu ab ulls de pietat a estos infeliços fills vostres, que acudixen a Vós en súplica de benediccions per a les seues collites, de pau i concòrdia entre els hòmens i d'augment de gràcia en les seues ànimes.

Senyor tingueu pietat de nosaltres i escolteu propici les nostres pregàries; no mireu les nostres iniquitats, que són moltes, mireu les llagues del vostre santíssim fill, tenyides en sang d'infinit dolor i sofrides pel nostre bé.

Eixes llagues demanen clemència, eixes llagues demanen perdó.

En elles es fonen les llàgrimes de la dolorida Senyora i mare nostra i les súpliques de santa Maria Magdalena, la nostra gloriosa titular i patrona.

És cert Senyor que vos hem ofés una i mil voltes; és cert que la vostra ira està justament enutjada contra nosaltres, més a pesar d'això, ens prostrem als vostres peus confiats que ens concedireu les gràcies que tant ens interessen.

Feu Senyor que experimentem prompte la vostra afectuosa protecció, i aixina units més i més a Vós per l'agraïment, ens consagrem des de hui a la pràctica de les virtuts cristianes i aconseguim ab això la nostra salvació eterna.

Amén.

HAMLET

“Ser o no ser, eixa és la qüestió”, aixina resa el monòleg escrit per William Shakespeare i posat en boca d'Hamblet príncep de Dinamarca i màxima expressió del dubte, a qui tots recordem sostenint una calavera i conversant ab el fantasma del seu difunt pare.

Ser o no ser, eixa pareix la qüestió més enllà del castell d'Hälsingbord, ací entre nosaltres.

Igual que Hamlet, el valencianisme es presenta des de fa uns anys meditabund, observant les buides conques d'una calavera, interrogant-se sobre que és lo que és ser valencianista. Ser o no ser, eixa és la qüestió i posats a ser ¿què és lo que som? ¿com ho som? ¿d'on venim? ¿on anem? ¿estarà obert quan arribem?

L'exercici de valencianisme s'ha convertit en un etern interrogant, un moviment en què prima el constant replantejament, la psicoanàlisi pública i el record permanent d'anteriors interrogants, replantejaments i psicoanàlisi.

Hem passat (ab caràcter general i excepte honroses excepcions) de parlar de les coses que li importen a la societat, a escrutar el nostre melic ab frenesí devorador, d'aplicar el filtre nacionalista sobre la política a tancar-nos en nosaltres mateixos, de mirar cap a fora, a fer-ho cap a dins i com Hamblet, acabarem dialogant ab els fantasmes dels que ens van precedir si és que no ho estem fent ja.

Bé està l'autoconeixement, el rastrejar les arrels per a projectar-se al futur, el determinar lo que som i com ho som, però este no pot ser l'estat perpetu, en algun moment ha de concloure's l'anàlisi, formular-se un camí i recórrer-lo.

Per a aquells que creguen que exagere propose el següent exercici. Observen-se les desenes de blogs, fòrums i webs d'ambient valencianista i es conclourà que aquelles que componen el nombre més gran, tenen més participacions, entrades i comentaris són aquelles que podrien començar ab un “To be or not to be: that is the question.”

Per cert, l'obra de Shakespeare finalitza ab un funeral militar en honor a Hamlet... to be continued.

EL CASTELLÀ ESTÀ EN PERILL

Sense cap pretensió artística, hui toca un poc d'humor gràfic per a desembafar.

Pots fer clic en les imatges per a engrandir-les o et quedaràs cec intentant llegir el text.

ARA ÉS L'HORA

Si hi ha una recepta que fruïx de consens a l'hora de fer front a la crisi econòmica, eixa és la combinació de rebaixes en els impostos i l'increment de la inversió pública, i de segur estos dies haurem sentit parlar en més d'una ocasió d'estos conceptes que en si mateixos pareixen una contradicció, una espècie de quadratura del cercle, atés que per a què les administracions invertisquen necessiten capital i este s'obté fonamentalment dels impostos.

No obstant això, esta combinació és possible i depén precisament de que el volum d'obra promogut genere els fluxos de capital necessaris per a què a una moderació impositiva succeïsca una major recaptació.

Si, sé que m'estic posant un poc espés, però esta enrevessada introducció és necessària per a entendre l'oportunitat que es presenta per a Valéncia si se sap aprofitar bé la conjuntura.

Durant dècades, el nostre territori ha vist famèlic, com les inversions necessàries per al seu progrés en tots els camps venien sent retardades.

Obres importants per a la nostra comunicació ab Europa i la resta de la península han arribat generalment ab retard o ab importants deficiències, mentres la nostra economia (fonamentalment industrial i agrícola) sense els instruments necessaris per al seu creixement, anava derivant cap al sector terciari.

La nostra població ha crescut de manera significativa i la seua distribució territorial ha seguit les pautes de concentració entorn de grans nuclis específics i despoblament de l'interior, provocant el desequilibri de les infraestructures educacionals, sanitàries i assistencials entre altres.

Totes estes carències han vist la seua solució postergada per polítiques curt-placistes que han buscat la immediatesa del rendiment partidari en compte de sustentar-se sobre plans de desenrotllament establits a futur i no obstant això, la situació pot invertir-se si es transformen els factors negatius de la crisi en oportunitats de progrés.

La necessitat que ara mateixa tenen les distintes administracions públiques, des dels grans ajuntaments fins a l'administració de l'Estat passant pels governs autonòmics i les diputacions, d'impulsar projectes capaços de generar ocupació i provocar l'afluència de diners circulant en el mercat ha de ser aprofitada per a reactivar el teixit productiu i social valencià.

Clar està que en estos primers moments se cedirà a la temptació de la utilització política de la crisi, però una volta passada esta pallola (resem per a què passe prompte) lo lògic i lo normal seria que els governs Valencià i Espanyol es posaren d'acord per a impulsar un pla de creixement en el què s'implicaren totes les administracions afectades.

Mercé a este pla podria completar-se el mapa escolar, construir-se hospitals i ambulatoris per a adequar la xàrcia sanitària a les necessitats reals, millorar la xàrcia de rodalies de RENFE, fer realitat l'arc mediterrani com a eix comunicatiu i comercial ab Europa, aixina com una infinitat d'inversions necessàries en ports aeroports, xàrcies comarcals, universitats, etc.

Per a un partit de centre valencianista de naturalesa pactista, estes són les prioritats, en açò estaria treballant en estos moments i no en si la "abuela fuma o no fuma".