ENS VOLEN FURTAR EL VALENCIANISME

Hi ha qui defen una idea assassinant-la.

Com si s’haguera escoltat la dolça veu de Rita des del balcó de l’ajuntament del cap i casal a crit pelat “senyor pirotècnic pot començar la mascletà”, aixina han reaccionat els líders d’UV i CVa davant de la instrumentació del PP autonòmic (que no autònom), de la defensa dels símbols patris a compte de l’amenaça catalana, ara que s’acosten les eleccions.

Temps els ha faltat per a esclatar com a magranes al crit de “ens volen furtar el valencianisme”, reclamant la propietat en exclusiva d’esta defensa, acusant de plagi als populars, exigint anàlisi de sang per a vore qui té més blau en les venes i tot en perfecte castellà, en un exercici de coherència inconscient ab la seua més intima ideologia.

INTEGRACIÓ

Fins on arriba la meua memòria, el recorde treballant en la nostra fàbrica. Pell morena, cabell fosc i espés bigot.

Antonio va emigrar ab la seua família des d’un poblet d’Andalusia quan encara era un xiquet. A penes va poder anar a escola (fet que justifica la seua peculiar ortografia) i a pesar que pràcticament es va criar a Benifaió, del seu coll sempre ha penjat un cadena ab l’escut del Betis i del retrovisor del seu cotxe una medalla de la Macarena, senyals inequívocs de compromís ab les seues pròpies arrels.

Que jo sàpia mai s’ha vestit de faller, no plora davant de la Geperudeta, ni vibra d’emoció ab el Valéncia CF i a pesar d’açò em consta que va fer l’esforç més gran de que va ser capaç per a integrar-se en la societat que li va acollir a ell i a la seua família. Podria haver triat, com ho van fer molts altres, relacionar-se només ab els del seu mateix origen (a Benifaió hi ha andalusos per a parar un tren) i desenrotllar una vida exclusivament en castellà, però no ho va fer aixina, va aprendre valencià i en valencià s’ha expressat sempre, un exemple que han seguit els seus fills.

SOLLANA

Ajuntament de Sollana

Sovint em pregunte si els polítics tenim clar a que ens dediquem, i quant més em fixe en la forma d’actuar d’aquells que tenen algun tipus de responsabilitat, més convençut estic que no és aixina.

A la meua manera de vore-ho, la raó principal de tota activitat política hauria de ser la de proporcionar als ciutadans les majors quotes de benestar possibles, un concepte este que, més enllà de tamisos ideològics, es traduïx en facilitar els mitjans per a un desenrotllament òptim a cada un d’ells en igualtat d’oportunitats, però açò sol quedar en segon pla suplantat pel pervers joc de poder entre partits.

Per a argumentar este raonament deixaré per un moment els “grans assumptes” per a descendir al terreny en què més evident hauria de ser açò, el de l’administració local, la més pròxima a l’administrat i la que de manera més directa es percep l’actuació dels polítics, estiguen estos en el govern o en l’oposició i prendré com a exemple al meu propi poble, el que dóna títol a este article i ho faré ab un cas pràctic.

RÈQUIEM PER LES CAIXES

Dèbils, excessivament carregades de risc i polititzades. Aixina s’han descrit les Caixes d’Estalvis durant mesos, convertint les seues virtuts en defectes a ulls de l’opinió pública, buscant la desafecció dels ciutadans que permetera donar-los la “puntilla” sense massa escama, i pareix que ho han aconseguit.

Primer ens van convéncer de la necessitat de concentrar-les per a aconseguir grups potents, i en poc més d’un any s’han reduït de quaranta-cinc a díhuit. Després que les millors fusions eren aquelles en què s’unien entitats de distintes autonomies, i els valencians hem perdut de colp els centres de decisió de la tercera i la quarta. Finalment ab la LORCA s’obri la porta per a desterrar definitivament les caixes del panorama financer convertint-les en simples bancs.