¿SOM UN POBLE SENSE SANG?

Diàriament escolte els meus clients queixar-se de la crisi, lamentar-se de la situació per la qual travessen els seus negocis, malparlar dels polítics. Hi ha dies en què després de la tercera o quarta visita , costa véncer l’impuls de tornar a casa rendit a l’onada de desanim i pessimisme que ni tan sols la costosa campanya Estoloarreglamosentretodos.org ha aconseguit parar.

Les lamentacions i les queixes s’han convertit en frases rutinàries en les conversacions, com un “bon dia” o un “com estàs” que traspassen la frontera dels llavis quasi de manera automàtica i sense conseqüències. Ni un simple gest de vaga general, ni el més lleu indici de revolució social a pesar que la situació s’agreuja mes a mes, inclús a pesar que quasi un de cada quatre valencians es troba desocupat i 17.000 autònoms s’han donat de baixa en l’últim any. ¿És que potser som un poble sense sang?

MALEÏT COMPLEX

Hui vaig a enfangar-me en un d’eixos temes que pensava que no tocaria mai, un d’eixos que de segur em farà perdre algun “amic” de Face, però al final de la correguda tan roín és estar sempre parlant de lo mateix que no fer-ho mai, convertint la prudència i les ganes d’avançar obviant els temes espinosos, en connivència per omissió.

Llig en el portal valencianisme.com la notícia de la presentació a Valéncia del Fòrum Mundial pels Drets dels Pobles ab una conferència en l’Aula Magna de la UV davall el títol “Els drets col·lectius dels pobles en el marc dels drets humans” i pense “vaja, pareix molt interessant, igual m’acoste”. Accedisc a l’enllaç que amablement es proporciona en l'esmentat portal per a vore que és exactament este Fòrum Mundial, que ab un nom tan aparatós ha de ser de lo més important i em trobe ab la primera sorpresa desagradable, ¡els valencians no estem en este Fòrum Mundial pels Drets dels Pobles!, o almenys no apareixem entre les 25 banderes que figuren en el logotip i entre les que si trobe les d’Euskadi, Galícia i Catalunya.

DUPLICITAT PROVINCIAL

A principis de la legislatura 95-99, Vicent González Lizondo, president de les Corts Valencianes va traure comptes i va arribar a la conclusió que era més rendible proporcionar un fax a cada diputat que continuar convocant-los per mitjà de telegrama, tal com es venia fent.

Hui, esta decisió pot paréixer un poc innocent, immersos com estem en plena era de les comunicacions en la que tots portem damunt un xicotet aparell que ens manté permanentment connectats ab el món i en el que els telegrames, el correu tradicional i inclús el fax han sigut ràpidament superats per internet i el correu electrònic, però més enllà de la mida en qüestió, lo que m’interessa ressaltar és el fet de que en un moment determinat, algú va decidir que quan les circumstàncies canvien, és necessari canviar també els mitjans, i açò no és precisament lo més habitual en l’administració.

LA DILIGÈNCIA DE L’ADMINISTRADOR

L’article 22 dels estatuts de la Germandat del Santíssim Crist de la Piedad, entitat de quina junta de govern sóc secretari diu aixina:

1.- L’Administrador de l’associació està obligat a complir la seua funció ab la diligència d’un bon pare de família.

La primera volta que vaig llegir este paràgraf em va paréixer tret d’un còdex antic, una cosa antiquada i masclista, tan acostumats com estem a l’actual correcció política en les formes, però per algun motiu, fa uns dies vaig sentir la necessitat de rellegir este article en concret i al fer-ho desposseït de prejuís, he descobert quanta falta ens fa en estos temps recuperar i actualitzar alguns dels conceptes que tan passats de moda ens pareixen.