LA DILIGÈNCIA DE L’ADMINISTRADOR

L’article 22 dels estatuts de la Germandat del Santíssim Crist de la Piedad, entitat de quina junta de govern sóc secretari diu aixina:

1.- L’Administrador de l’associació està obligat a complir la seua funció ab la diligència d’un bon pare de família.

La primera volta que vaig llegir este paràgraf em va paréixer tret d’un còdex antic, una cosa antiquada i masclista, tan acostumats com estem a l’actual correcció política en les formes, però per algun motiu, fa uns dies vaig sentir la necessitat de rellegir este article en concret i al fer-ho desposseït de prejuís, he descobert quanta falta ens fa en estos temps recuperar i actualitzar alguns dels conceptes que tan passats de moda ens pareixen.

NORMALITAT DEMOCRÀTICA

Quan el passat mes d’octubre el delegat de govern i omnipresent comissari polític socialista Ricardo Peralta, va declarar que entrava dins de la normalitat democràtica que un grup de violents donara caça a ciutadans en mitat d’una celebració popular, davant de la passivitat de les forces de l’orde que depenen d’eixa mateixa delegació del govern que ell dirigix, a més d’un se’ns va gelar la sang en les venes.

Parlar de normalitat democràtica per a justificar lo que sense cap dubte pareix una utilització partidista del conflicte per a impedir que afloren alternatives al bipartidisme acaparador i salvatge de PP i PSOE no pareix, no obstant això, cosa exclusiva del senyor Peralta, és més, per lo que he pogut observar és una practica prou habitual en els mitjans de comunicació que no dubten a aplaudir certes tàctiques de pressió quan estes beneficien a l’opció política dels seus amors.

NO TENIM PES POLÍTIC

Sí, ja sé que no és cap novetat. Els qui tenim una certa sensibilitat nacionalista sabem des de fa molt de temps que este, l’escàs pes polític, és el principal problema dels valencians, però escoltar-li-ho dir al representant de l’Associació Valenciana d’Empresaris fa un parell de setmanes li ha donat una nova dimensió, molt més àmplia i compartida; molt més greu.

La intervenció de Federico Félix durant el col•loqui organitzat pel Centre d’Actuació Valencianista en el Club Diario Levante, va posar de manifest que els empresaris han hagut de suplir en més d’una ocasió esta falta de poder real i que esta situació, lluny de millorar ab el temps s’està agreujant a cada dia que passa.

¿D'ESQUERRES O NO SERÀ?

Poques voltes una frase tan curta ha provocat tant de mal a un moviment. Ab les seues lletres s’ha alçat un mur d’exclusió, un gueto al què han sigut llançats tots els que no encaixaven en el motle prefabricat, un forat negre que ha engolit noms, associacions i partits, esborrant-los de la història del valencianisme simplement per no ser d’esquerres.

La visió reduccionista que s’ha nodrit de la repetició obsessiva d’esta màxima, no sols s’ha limitat a esborrar de la memòria col•lectiva una gran part del valencianisme actiu durant la república i la posterior dictadura extirpant-lo ab efectivitat quirúrgica, sinó que continua tirant a l’oblit a quants gosen acostar-se al nacionalisme des de qualsevol posició ideològica diferent de la “única fe verdadera”.

Dijous passat, Unió Democràtica del Poble Valencià va organitzar un sopar homenatge a Vicent Miquel i Diego. En el mític saló de l’Hotel Anglés, escenari de tants actes del valencianisme dialogant i entorn de Vicent ens vam reunim un nombrós grup de polítics, empresaris, religiosos, editors, professors universitaris i sincers amics ab un denominador comú, la visió d’un valencianisme emmarcat pel personalisme comunitari.