CORESPONSABILITAT I FINANÇAMENT

Imaginem una família ab tres fills post-adolescents vivint encara ab els seus pares. Ens sona ¿veritat?

El primer és emprenedor i ha obert un negoci que funciona relativament bé, el segon és un treballador que no ha pogut trobar una ocupació que li reporte més de mil euros al mes i el tercer està encara estudiant i els caps de setmana fa xicotets treballs per a traure uns eurets.

Els tres germans entreguen lo que guanyen cada mes als seus pares i els seus ingressos s’incorporen la caixa única familiar de la què se sufraguen els gastos generals i es paga la hipoteca de tres pisos iguals adquirits pels pares a fi d’entregar un a cada fill en el moment en què decidisca casar-se.

Per a què cada fill faça front als seus gastos, rep una assignació setmanal que és fixada pel pare i que, a pesar que les seues necessitats són evidentment distintes, és del mateix import per als tres.

En estes i aquelles, el germà major demana a son pare que li augmente l’assignació, justificant que les particularitats del seu negoci reclamen una certa disposició de diners i argumentant a favor seu que ell contribuïx en major grau a la caixa única, davant de la qual cosa el pare accedix a l’augment de la “paga”.

A l’assabentar-se de que s’ha trencat la igualtat econòmica, el fill menor, decidix protestar i demanar que se li augmente l’assignació en la mateixa mida que al seu germà justificant que els diners son de “tota” la família i que no pot existir un tracte de favor cap a un dels seus membres, sent abonat per sa mare que considera que tots els seus fills han de ser iguals, mentres el germà mitjà se situa al marge ab l’esperança que acabe per beneficiar-li tot este embolic.

Si poguérem observar esta família com si d’un “Gran Hermano” es tractara ¿quants donarien la raó al fill xicotet? Estic convençut de que es crearia un corrent d’antipatia instantània, seria “nominat” i expulsat de la casa per aprofitos a la primera ocasió que el públic tinguera, no obstant això, açò mateix és lo que ocorre ab el finançament autonòmic i la reacció és just la contrària.

Igual que en la família que hem descrit, l’Estat administra una caixa única que s’alimenta dels impostos recaptats en les distintes comunitats autònomes, hi ha comunitats que aporten més que altres i hi ha comunitats més productives que són capaços de multiplicar els recursos i continuar contribuint en major grau a eixa caixa única.

Igual que en esta història, l’Estat fonamenta el repartiment entre els seus “fills” en una pretesa igualtat de necessitats que no és real, perjudicant als que més contribuïxen i beneficiant als que encara estan estudiant i en el moment en què els primers reclamen un repartiment més equànime, boten totes les alarmes, es produïxen acusacions de falta de solidaritat i de xantatge, es demonitza a les comunitats contribuents i s’eleva als altars a les subvencionades.

El principal problema és que l’actual sistema econòmic es basa en el concepte erroni de què l’Estat “produïx” els diners i que per tant tots tenen el mateix dret sobre ell, no hi ha una consciència clara de quina és la quantitat ab què contribuïx cada autonomia i tots creuen que perceben menys del que mereixen.

Açò s’evitaria si cada comunitat autònoma recaptara els seus impostos, contribuïra proporcionalment a sufragar els gastos generals de l’Estat i després comptara els diners que li queden en la caixa. Aixina molts dels què ara clamen perquè se senten discriminats apreciarien més els esforços que fem els altres per a què continuen estudiant.

Perquè no ens equivoquem, els diners que l’Estat assigna a cada comunitat autònoma, no servix per a què tots tinguem els mateixos servicis, la mateixa educació o la mateixa sanitat. Cada Govern Autonómic és lliure de distribuir el finançament com crega oportú i per tant sempre existiran desigualtats derivades de la voluntat dels polítics i no del percentatge que s’aconseguisca de la caixa única.