Som lo que pareixem
Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.
Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.
No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.
Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.
Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.
Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.
Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.
El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.
Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.
En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.
Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.
Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.
Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.
Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.
Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.
No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.
Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.
Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.
Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.
Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.
El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.
Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.
En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.
Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.
Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.
Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.
Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.
9 comentaris:
Así me gusta Carles, artículos más terrenales, para que podamos opinar (y encima con ejemplos, como sabes que nos vuelven locos...).
UPyD es el partido nacionalista de Madrid. Porque los de Madrid (Madrit según ONV y CVa) son más chulos que nadie y si el resto de regiones tiene partido nacionalista, pues ellos también.
Comparto la tesis de algunos que dicen que en las próximas elecciones municipales llegará el primer descalabro de UPyD.
Los de Esquerra, te podrán gustar más o menos, pero no engañan a nadie, se presentan inmaculados hacia su electorado, sólo permiten que personas identificadas al 100% con sus Países catalanes formen parte de sus listas. Se presentan así, a asabiendas de que sus resultados van a ser testimoniales, sense complexos, com tu...
MST
Jo també m'estime la línia que ha pres el teu blog en les darreres entrades.
A MST dir-le que Upyd no és el nacionalisme de Madrid, és nacionalisme espanyol, i abunda per tot arreu i dins tots els colors.Tampoc no crec que es descavalque en les pròximes eleccions autonòmiques, malhauradament. Molta gent sap què representa, i hi està d'acord: hi ha un sentir popularitzat, ximplista, de que l'Estat autonòmic és causa de desigualtats entre Comunitats i servicis que reben els ciutadans despén d'a on vixquen, de que és una càrrega financiera sobre les butxaques de la gent.
L'autonomisme (ja ni tan se val parle de nacionalismes, ni de nacionalismes centrats, moderats i lleaials) ha sigut moneda de rifi-rafe polític i objecte de polèmica i de grollera manipulació... pràcticament no s'ha fet apologia i educació de les seues virtuts, tampoc enraonament crític de les seues possibilitats i mesures de correcció. El tema com se sol dir s'ha polititzat, i de la pijor manera possible. Conseqüència sense dubte del bipartidisme, tots dos partits el gaudeixen i el tenen com a forma de repartiment de poder però l'empren d'arma "arrojadiza". Mala cosa, feu-me cas.
En quant al motiu de l'article, només una reflexió: el Poble valencià serà molt cabut, no ho negue, però és que lo que el venem ni és un producte adient ni va ben etiquetat.
Escomençant per casa pròpia: UxV hauria de presentar-se com un valencianisme de tradició històrica, ben modernitzat, de centre amb convicció, pragmàtic i que en té superades vells conflictes. Al que vullga que el prenga i al que no, no.
A mí también me gustan, pero un articulito como éste, para que un tipo sin estudios como yo, puede dejar su humilde opinión, tampoco está nada mal.
A veces hay que abrise un poquito a la "masa", no sólo cada 4 años.
Me ha encantado toda tu contestación Ferran, creo que he sido bastante simplista diciendo que UPyD es el partido ancionalista de Madrid (prefiero escribir un par de cosas claras y no tesis de 4 folios, pero tienes razón).
Lo que me ha dejado un poco perplejo es tu conclusión, creo que esa forma de presentarse de cara al electorado es la forma en que se presenta Esquerra y Carles creo que propone todo lo contrario, adptarse lo máximo posible al pueblo que quieres representar, olvidando viejos dogmas que no (n)os llevan a ningún sitio. Eso es lo que he entendido yo.
Me puedes contestar Ferran si quieres, aunque escriba en castellano, hasta el día de hoy no me he comido a nadie.
MST
Lo digo porque ya os presentais como un partido valencianista, progresista y de centro...y sacais 2000 votos....algo falla
Uno de los errores de peso a la hora de formar un Partido Nacionalista Valenciano, es vuestra indiferencia a la Valencia castellana y vuestro excesivo localismo. El que una fuerza nacionaista saque 0 votos en toda la Valencia castellanoparlante y 3 votos testimoniales en poblaciones de más de 20.000 hab., es el verdadero problema de la creación de una grna partido nacionalista valenciano, mucho más que la barrera del 5%.
MST
MST no tinc cap problema amb el castellà, ans al contrari el conree i gaudeixc, escrivint, llegint i parlant... i a més de forma professional, que no solament de carrer. Mai he tingut cap tanca a l'ús del castellà com tampoc del valencià. No crec que el sentiment de país, de Poble, de regne, es faça només per la llengua sinó per un conjunt més complex que inclou, història, arrels, experiències, cultura, qüestions personals, socials, etc.
Dit això imagine tampoc no et pareix a tu un entrebanc que ací estigam en un ambient de parla valenciana sense cap problema, cada un com millor considere. De la llengua valenciana tampoc no hem de fer deixadesa perque és un patrimoni nostrat i en perill, al menys quan toque i ací pareix que toca, per tant continuem expressant-nos cada un al seu gust.
La tanca del 5% és un problema evident i molt injust si compares amb altres territoris de l'Estat, la qual cosa no lleva ni un pam que tingues raó en que a les grans ciutats i a comarques de tradició castellanoparlant és lògic i necessari embastir un missatge que també tinga trellat, sentit i espèrit en castellà. Crec que en eixa conclusió està una bona part del valencianisme actual moderat, al Bloc, a UxV i segur que a altres partits també, ja hi estava a UV per exemple.
El problema potser és que no s'haja donat una AUTÈNTICA oportunitat a una via nacionalista valenciana pròpia que no siga o bé una quimera fusteriana molt ortodoxa que tots sabem a on arriba o bé un anticatalanisme poc racional i curtament positiu i pobrement desitjable.
En canvi eixa nacionalisme valencià va existir, pot existir i de fet existeix embolicat per les altres dos opcions que he esmentat de manera frustrant i com si haguera de viure segrestrat.
En resum els valencians som un Poble, amb uns trets particulars, amb una destinació en la vida com qualsevol altre, i amb tot el dret del món a explicar-se i dirigir-se a sí mateix de forma raonable, cívica, objectiva i coherent. Ni llastrat per confederacions que no són desitjades a nivell popular ni en un món propi folclòric, empobrit i fet a mida dels invents anticatalans. No és ni necessari, ni és lògic seguir entestats en tanta burreria ni obcecació per les dos parts. De fet la gent està cansada ja de tanta monserga.
Per cert jo no soc de València ciutat ni de comarques properes, m'agarren ben lluny. Per tant no tinc una visió del fet valencià reduit per allò que alguns han dit la síndrome del "cap-i-casalisme", ni de l'Horta ni gens paregut.
La clau de tot açò??? La coherència i el pensament; no són receptes "zen", sinó la forma de construïr un ideal acceptable i posar-lo en marxa. ;)
Yo sabía que tú me ibas a contestar, es que algunos no lo hacen, el softcatalà está ahí, es un traductor buenísimo, pero cuando hago de MST prefiero hacerlo en mi idioma materno...
Unió Valenciana, aunque es cierto que llegó a tener representación en la zona castellana (en mi pueblo por ejemplo), no es el ejemplo a seguir.
Me gustaría que una fuerza progresista, sin mensajes populista y baratos sobre la lengua, se pudiese implantar por igual en toda la Comunitat.
Desde los partidos nacionalistas que no son fusterianos, siempre se ha tenido más en cuenta la zona castellana, por lo que ese papel lo podría asumir ONV, pero resulta que este partido cae en los errores de siempre y antepone la lengua a la creación de un gran partido nacionalista (en los estatutos de ONV dice que la lengua vehicular será el valenciano, también en la zona castellana, aunque como Carles es muy bueno, dice que a nivel interno nos dejará comunicarnos e castellano....)
Con este tipo de nacionalismo no se va aningún sitio, no somos nosotros los enemigos del valenciano. Formando un partido con la lenguia como principal discurso político, no se llega al 5%, ni se seduce a empresarios para que pongan la pasta. Así que vosotrs vereis, seguís siendo puros como los de Esquerra o buscais otras vías como UPyD.
MST
Estimat amic Manuel:
Respecte al teu primer comentari he de dir-te que ni de bon tros la meua intenció a l’escriure este article ha sigut la d’insinuar que els partits han de procurar-se una imatge de cara a l’electorat diferent de lo que s’és en realitat, ni que hagen de disfressar-se, ni res per l’estil.
Si he posat estos dos exemples ha sigut per a il·lustrar el fet de que la percepció que tenen els votants de com som influïx en la seua decisió tant per a bé com a per a mal i no pose l’exemple d’UPyD com una cosa positiva, més aïna al contrari.
En el conjunt dels tres articles intente donar una visió de certs elements de la planificació estratègica que haurien de ser tinguts en compte per tot partit polític però açò no és una fórmula d’èxit, ni de bon tros.
L’anàlisi de que és lo que volem ser, a qui dirigirem els nostres esforços i com delimitem el nostre camp d’actuació, són passos previs que fixaran el nostre nivell de creixement i les nostres possibilitats representatives, però el desenrotllament d’estos conceptes seria massa extens com per a publicar-lo en forma d’articles.
En el teu segon comentari fas referència a l’escàs suport obtingut per UxV a pesar que nosaltres si hem tingut en compte tots estos factors i dius “algo falla”. Com ja t’he dit, açò no és una fórmula matemàtica d’èxit, i en tot cas en la nostra equació lo que “falla” és una cosa tan simple com que “el nostre producte no es troba en els lineals” no som coneguts i tenim més aïna pocs mitjans per a arribar a ser-ho a curt termini.
Respecte al teu tercer comentari, dónes per bones moltes coses del nostre partit basant-te en frases tretes de context per a justificar no sé exactament que respecte a les zones castellà-parlants. Sobre açò no puc més que contestar-te que si hem fet un esforç considerable per a evitar les clàssiques confrontacions respecte a la llengua, no és per a tot seguit capficar-nos en una altra guerra estèril entre el valencià i el castellà.
En concret este paràgraf “Formando un partido con la lengua como principal discurso político, no se llega al 5%, ni se seduce a empresarios para que pongan la pasta. Así que vosotros veréis, seguís siendo puros como los de Esquerra o buscáis otras vías como UPyD” de la teua última intervenció pareix fet per a polemitzar pel mer gust de fer-ho, perquè res de lo que en el dius s’ajusta a la realitat.
Un abraç.
Hola sóc Miquel Angel Sansano i voldria disculpar-me davant de tu per estes històries que he muntat,ara si ara no,ho sent molt.Jo sóc molt seriós en política de veritat no voldria que no em prenguereu seriosament.Continue pensant que en Sagunt(ciutat i port) el BNV podria arribar als 5 regidors.Ara bé si no utilitzem símbols com la senyera amb franja blava,el rat-penat i sobretot els seguidors del Valencia C.F. de centre esquerra,que s´inclinem sobretot pel P.P. i el P.S.O.E.. Teniu molta valentia al crear una coal.lició com Units X Valéncia.Potser siga moment de plantejar- vos un pacte amb el Bloc i én més gent potser.
Publica un comentari a l'entrada