TRANSFIGURACIÓ

Observe ab frustrant decepció ab quina facilitat les nostres Corts obliden la seua funció i com els portaveus dels grups parlamentaris rebutgen la seua tasca per a dedicar-se a altres menesters més mediàtics.

Se que no és un mal que afligix només a les nostres institucions i que a Madrid, per posar només un exemple, passa tres quarts de lo mateix, però allò de "mal de mouchos consuelo de tontos", m'impedix donar per bo un fenomen pel simple fet que estiga estés entre la classe política.

És aparéixer una notícia sobre una possible corruptela en què es trobe implicat un polític i les Corts es transformen en un plató de Tómbola en el que els debats sobre els problemes dels ciutadans són suplantats per preguntes, frases lapidàries pretesament gracioses i peticions de comissions d'investigació sobre el tema destapat per tal o qual periòdic, ràdio o televisió.

De sobte, l'hemicicle s'ompli de Mariñas, Carmeles i Patiños de vena unflada a causa de la transfiguració patida pels distints portaveus parlamentaris, hòmens i dones de sòbria actitud en circumstàncies normals.

En el parlament autonòmic de Madrid, no hi ha més tema de debat que el de l'espionatge entre membres del PP (presumpte per descomptat) i en les Corts Valencianes, la fama ocupada per tant de temps per Fabra l'ocupa ara els trages de Francisco Camps i en la meua vida crec que habré sentit tantes metàfores relacionades ab la indústria tèxtil com en l'últim mes, la majoria (encara que no totes) en seu parlamentària, com si els nostres diputats no tingueren una altra cosa que fer que jutjar-se entre ells ab l'esperança que la imatge de l'oponent quede tan degradada que es ressenten els seus vots en les següents eleccions.

Véncer a l'oponent per desgast i no per mèrits propis. Quin error de plantejament, quin flac favor a la democràcia, quina trampa tan perillosa per a la pròpia política, quina actitud tan desesperada que llança el missatge últim a la societat “tots són iguals”, missatge que es transforma en apatia i en baixa participació dels ciutadans en la res pública.

Durant la passada setmana, després de l'última sessió de control al President de la Generalitat, tot eren satisfaccions. Els Populars estaven contents perquè la seua “Tamara” particular havia resistit els embats dels portaveus de la premsa rosa ab contestacions contundents sense necessitat que “Margarita Seisdedos” traguera la seua bossa de mà a passejar, i la resta de grups com no podia ser d'una altra manera també estaven exultants, perquè tots consideraven que havien fet la pregunta més brillant referent a la "sisa" del trage de la vedette. Possiblement només uns pocs hem sentit alguna cosa pareguda a la vergonya aliena al vore en que poden convertir-se les nostres institucions quan els nostres representants estan més preocupats per eixir en les fotos que en fer el seu treball.

¿Què que haguera fet jo en la sessió de control parlamentari? Li haguera preguntat al Sr. Camps perquè en la seua última visita a Madrid per a rebre el suport dels seus semblants havia aprofitat l'ocasió per a dir que l'Estat hauria de recuperar part de les competències transferides a les autonomies.

Li haguera preguntat perquè mentres altres nacionalitats històriques han sabut projectar-se al futur i millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans assumint més competències, ell està disposat a prescindir de les seues en favor d'una autoritat central en matèria de sanitat, en educació, en política industrial, en innovació, en política energètica, en infraestructures i en aigua.

Li preguntaria després de renunciar a tot això quin paper li quedaria a ell com a President del Consell i a nosaltres com a valencians.

No haguera preguntat pels trages, ni per la xàrcia de corrupció ni per les amistats més o menys perilloses d'alguns membres del PP, no, eixes preguntes que les facen els jutges... fins on jo sé, encara hi ha separació de poders i a cada un li toca el paper que li toca.