Arriba Arturo Virosque, president del Consell Autonòmic de Cambres de Comerç de la Comunitat Valenciana disfressat de Nostradamus i ens solta la seua predicció apocalíptica en la què ens veu pujats en pasteres durant trenta anys i sense cobrar la jubilació, rematant la seua intervenció ab una frase lapidària, "Los empresarios ya no creen en los políticos porque son todos unos embusteros". Al marge de lo desafortunat del seu discurs general per alarmista i generador de desconfiança (just lo contrari de lo que hauria de demanar-se-li a algú que ostenta el seu càrrec), hi haurà que reconéixer que ab tota probabilitat molts ciutadans, empresaris o no, estaran d'acord ab lo que el senyor Virosque ha dit sobre els polítics, que en gran manera alguns s'han guanyat a pols esta fama i que per extensió han acabat impregnant a tota la classe política de cert tuf ranci.
Ho va dir Mariano Rajoy en el seu discurs de clausura del I Fòrum Obert del P.P. (Inspirat possiblement en el I Congrés Obert d'Opció Nacionalista Valenciana siga dit de pas) “Estamos aquí para servir a los españoles y para nada más. Porque si no para que estamos en la vida política, ¿para tener un puesto o qué?” i si ho va dir és perquè alguna percepció haurà de tindre de que tanta lluita interna per les cadires, butaques i butacons del poder acaba per allunyar als polítics del seu paper de servidors dels ciutadans, allò que els polítics de la transició repetien incansablement, que estem ací per a servir i no per a servir-nos del poble.
És tal la impressió que tenen els votants dels qui ens dediquem a la política, que els pareix normal que tal alcalde es faça una casa sense llicència, que tal diputat cobre comissions per nosequè, o que la condició d'aforat allunye dels tribunals a individus que, de no gaudir de la protecció gremial dels seus correligionaris, haurien d'haver passat fa anys per la balança de Temis. Tan normal ha arribat a paréixer este tipus de comportaments que la publicació d'unes gravacions telefòniques (il·legals) en les que un reconegut personatge confessava que estava en política per a fer-se ric, no va ser obstacle per a què arribara a ser president autonòmic i ministre.
Mariano Rajoy donava un toc d'atenció als militants del Partido Popular, sens dubte espentat per les especials circumstàncies del moment. Un toc general que no obstant tènia destinataris concrets, lo que en valencià diem un “dic filla, entén-te gendre”) i que més enllà d'estes circumstàncies o de qui pronunciara el discurs tanca una gran veritat; si no és per a servir els ciutadans, si no és per a gestionar millor, per a proporcionar major benestar ¿per a què aprofitem els polítics?
En èpoques de crisi econòmica com la que estem travessant, l'existència d'uns líders polítics capaços de donar estabilitat i confiança en el futur és fonamental per a la reactivació del consum i, per desgràcia, uns quants han dilapidat la credibilitat de tot un col·lectiu ab la complicitat per omissió de molts altres i quan el poble torna els ulls buscant una referència, no som capaços de donar-li-la.
Tal volta esta crisi també servisca de catarsi, i la mateixa onada de canvi que va netejar fa poc la Casa Blanca per a instal·lar en ella una nova forma de fer política, arribe a les nostres institucions més pròximes... Jo crec en eixe canvi.
