CONTRIBUIR A LA NORMALITAT

El dia 8 d'agost em correspon donar lectura a la novena en honor del Santíssim Crist de la Piedad, senyor i patró de Sollana i com cada any des de fa cinc ho faré utilitzant el valencià; una excepció entre altres huit dies en què generalment es fa en castellà.

Quan el 6 d'agost del 2004 em vaig acostar a la trona de l'església i els feligresos del meu poble van sentir per primera volta l'oració de les llagues en el seu propi idioma van haver-hi reaccions per a tots els gustos i encara que es van deixar sentir algunes crítiques, tinc la satisfacció d'haver rebut mostres d'afecte dels que es van acostar a agrair la iniciativa, gent majoritàriament de mitjana edat que troben a faltar poder expressar la seua fe en valencià.

Enguany, una volta més i fidel al meu compromís personal ab l'ús normal del valencià en tots els aspectes de la vida, contribuiré modestament ab esta lectura a què s'escolte també dins de l'església i no ho faré com a polític, sinó com a persona, com a valencià, com tots i cada un de nosaltres podem fer-ho.

Aixina s’inicia l’oració preparatòria:

¡Oh Déu, omnipotent i etern!, infinit en la bondat i riquíssim en la misericòrdia, que no voleu la mort del pecador, sinó que es convertisca i visca.

Pecadors som, desterrats vivim en esta vall de llàgrimes i afliccions; mireu ab ulls de pietat a estos infeliços fills vostres, que acudixen a Vós en súplica de benediccions per a les seues collites, de pau i concòrdia entre els hòmens i d'augment de gràcia en les seues ànimes.

Senyor tingueu pietat de nosaltres i escolteu propici les nostres pregàries; no mireu les nostres iniquitats, que són moltes, mireu les llagues del vostre santíssim fill, tenyides en sang d'infinit dolor i sofrides pel nostre bé.

Eixes llagues demanen clemència, eixes llagues demanen perdó.

En elles es fonen les llàgrimes de la dolorida Senyora i mare nostra i les súpliques de santa Maria Magdalena, la nostra gloriosa titular i patrona.

És cert Senyor que vos hem ofés una i mil voltes; és cert que la vostra ira està justament enutjada contra nosaltres, més a pesar d'això, ens prostrem als vostres peus confiats que ens concedireu les gràcies que tant ens interessen.

Feu Senyor que experimentem prompte la vostra afectuosa protecció, i aixina units més i més a Vós per l'agraïment, ens consagrem des de hui a la pràctica de les virtuts cristianes i aconseguim ab això la nostra salvació eterna.

Amén.

HAMLET

“Ser o no ser, eixa és la qüestió”, aixina resa el monòleg escrit per William Shakespeare i posat en boca d'Hamblet príncep de Dinamarca i màxima expressió del dubte, a qui tots recordem sostenint una calavera i conversant ab el fantasma del seu difunt pare.

Ser o no ser, eixa pareix la qüestió més enllà del castell d'Hälsingbord, ací entre nosaltres.

Igual que Hamlet, el valencianisme es presenta des de fa uns anys meditabund, observant les buides conques d'una calavera, interrogant-se sobre que és lo que és ser valencianista. Ser o no ser, eixa és la qüestió i posats a ser ¿què és lo que som? ¿com ho som? ¿d'on venim? ¿on anem? ¿estarà obert quan arribem?

L'exercici de valencianisme s'ha convertit en un etern interrogant, un moviment en què prima el constant replantejament, la psicoanàlisi pública i el record permanent d'anteriors interrogants, replantejaments i psicoanàlisi.

Hem passat (ab caràcter general i excepte honroses excepcions) de parlar de les coses que li importen a la societat, a escrutar el nostre melic ab frenesí devorador, d'aplicar el filtre nacionalista sobre la política a tancar-nos en nosaltres mateixos, de mirar cap a fora, a fer-ho cap a dins i com Hamblet, acabarem dialogant ab els fantasmes dels que ens van precedir si és que no ho estem fent ja.

Bé està l'autoconeixement, el rastrejar les arrels per a projectar-se al futur, el determinar lo que som i com ho som, però este no pot ser l'estat perpetu, en algun moment ha de concloure's l'anàlisi, formular-se un camí i recórrer-lo.

Per a aquells que creguen que exagere propose el següent exercici. Observen-se les desenes de blogs, fòrums i webs d'ambient valencianista i es conclourà que aquelles que componen el nombre més gran, tenen més participacions, entrades i comentaris són aquelles que podrien començar ab un “To be or not to be: that is the question.”

Per cert, l'obra de Shakespeare finalitza ab un funeral militar en honor a Hamlet... to be continued.

EL CASTELLÀ ESTÀ EN PERILL

Sense cap pretensió artística, hui toca un poc d'humor gràfic per a desembafar.

Pots fer clic en les imatges per a engrandir-les o et quedaràs cec intentant llegir el text.

ARA ÉS L'HORA

Si hi ha una recepta que fruïx de consens a l'hora de fer front a la crisi econòmica, eixa és la combinació de rebaixes en els impostos i l'increment de la inversió pública, i de segur estos dies haurem sentit parlar en més d'una ocasió d'estos conceptes que en si mateixos pareixen una contradicció, una espècie de quadratura del cercle, atés que per a què les administracions invertisquen necessiten capital i este s'obté fonamentalment dels impostos.

No obstant això, esta combinació és possible i depén precisament de que el volum d'obra promogut genere els fluxos de capital necessaris per a què a una moderació impositiva succeïsca una major recaptació.

Si, sé que m'estic posant un poc espés, però esta enrevessada introducció és necessària per a entendre l'oportunitat que es presenta per a Valéncia si se sap aprofitar bé la conjuntura.

Durant dècades, el nostre territori ha vist famèlic, com les inversions necessàries per al seu progrés en tots els camps venien sent retardades.

Obres importants per a la nostra comunicació ab Europa i la resta de la península han arribat generalment ab retard o ab importants deficiències, mentres la nostra economia (fonamentalment industrial i agrícola) sense els instruments necessaris per al seu creixement, anava derivant cap al sector terciari.

La nostra població ha crescut de manera significativa i la seua distribució territorial ha seguit les pautes de concentració entorn de grans nuclis específics i despoblament de l'interior, provocant el desequilibri de les infraestructures educacionals, sanitàries i assistencials entre altres.

Totes estes carències han vist la seua solució postergada per polítiques curt-placistes que han buscat la immediatesa del rendiment partidari en compte de sustentar-se sobre plans de desenrotllament establits a futur i no obstant això, la situació pot invertir-se si es transformen els factors negatius de la crisi en oportunitats de progrés.

La necessitat que ara mateixa tenen les distintes administracions públiques, des dels grans ajuntaments fins a l'administració de l'Estat passant pels governs autonòmics i les diputacions, d'impulsar projectes capaços de generar ocupació i provocar l'afluència de diners circulant en el mercat ha de ser aprofitada per a reactivar el teixit productiu i social valencià.

Clar està que en estos primers moments se cedirà a la temptació de la utilització política de la crisi, però una volta passada esta pallola (resem per a què passe prompte) lo lògic i lo normal seria que els governs Valencià i Espanyol es posaren d'acord per a impulsar un pla de creixement en el què s'implicaren totes les administracions afectades.

Mercé a este pla podria completar-se el mapa escolar, construir-se hospitals i ambulatoris per a adequar la xàrcia sanitària a les necessitats reals, millorar la xàrcia de rodalies de RENFE, fer realitat l'arc mediterrani com a eix comunicatiu i comercial ab Europa, aixina com una infinitat d'inversions necessàries en ports aeroports, xàrcies comarcals, universitats, etc.

Per a un partit de centre valencianista de naturalesa pactista, estes són les prioritats, en açò estaria treballant en estos moments i no en si la "abuela fuma o no fuma".

ESTEM SALVATS

Entrevistava Carles Francino dimecres passat a la vicepresidenta del govern i valenciana intermitent (ara si, ara no) Mª Teresa Fernández de la Vega i per un moment em vaig sentir esperançat.

“Yo me hago cargo” va dir, “de la situación de las familias en estos momentos tan difíciles” i davant d'esta declaració feta en primera persona, vaig pensar que si algú com la Vice, era capaç de posar-se en el lloc de les famílies, dels seus problemes i de les seues dificultats, conseqüentment posaria tot el seu interés, el del seu partit i el del govern a qui pertany en pal·liar “estos moments tan difícils”.

Estem salvats, vaig pensar... Desgraciadament, durant la resta de l'entrevista que a manera de preludi de la compareixença de Zapatero havia preparat la SER, el missatge de Mª Teresa es va tornar buit, descoratjadorament buit, i tan incomprensible a voltes que el propi Francino (gens sospitós de desafecció) no va poder més que deixar sentir la seua frustració davant d'una vicepresidenta que no anava més enllà de la reiteració e el nombre de mides (en este cas com en la vaga de transports pareix que és més important la quantitat que la qualitat) i el record a lo mal que s'estava ab el govern anterior sempre precedit d'un “no me gusta volver al pasado pero...”

Després del desencant, pegue un ullada a lo que proposa el partit de l'oposició, que des del seu últim congrés pareix haver canviat el discurs i pretén ocupar-se dels problemes que de veritat preocupen a la gent i em trobe ab el següent titular de Las Provincias “El PP proposa les receptes econòmiques valencianes per a eixir de la crisi” i em pregunte quines mides copiarà el PP de l'executiu valencià si no se li en coneix cap.

En estes reflexions em trobe quan els empresaris fan públic la seua anàlisi de la situació econòmica a la què auguren un pitjor resultat de l'anunciat per l'executiu de Zapatero i pense que desgraciadament govern i oposició han acabat per anteposar novament els interessos de partit a l'interés general i faran de la gestió de la crisi arma "arrojadiza" com van fer abans ab la lluita antiterrorista o el model d'organització territorial.

Entre tant de soroll, Francisco Camps anuncia la intenció del govern valencià d'invertir 1.000 milions d'euros per a crear ocupació (20.000 nous llocs de treball) a través d'obres estratègiques, infraestructures i grans esdeveniments.

Per a això, el Consell haurà de recórrer a l'endeutament, per lo que el president autonòmic, avança que demanarà al vicepresident econòmic del Govern, Pedro Solbes, que autoritze l'assumpció del dit deute, en el marc de la norma d'estabilitat pressupostària.

O lo que és lo mateix, la “recepta valenciana” no és més que la continuïtat.

Continuïtat en els conceptes, obres estratègiques (transvasament), infraestructures (AVE) i grans esdeveniments (F1, America's Cup) i continuïtat en l'objectiu d'oposició al PSOE... si Solbes no permet l'endeutament, Zapatero tindrà la culpa de que no es creen 20.000 ocupacions.

És curiós que quan més necessitem que la política canvie... més igual seguisca tot.

EL "TALANTE" CANVIA DE MANS

Siguem sincers. En gran part, lo que feia bo a Zapatero no eren els seus propis mèrits, sinó lo “roín” que era Rajoy i clar està, esta situació podia canviar d'un moment a un altre com aixina pareix haver ocorregut.

Hui publica la cadena Ser el segon pulsímetre de la legislatura ab un dada que podia paréixer impossible fa només uns mesos. El líder del PP ha aconseguit una espectacular pujada d'11 punts i una aprovació del 43% dels votants, mentres que el cap de l'Executiu ha perdut dos punts i ha caigut al 42%, tot després d'un congrés (el del PP) portat a cara de gos, les repercussions del qual encara coegen pels dominis d'Aguirre.

Fa quatre anys, quan ZP va accedir al poder, representava la moderació enfront d'un PP eternament crispat que era incapaç d'arribar acords ab cap dels altres grups de l'arc parlamentari imposant des de la majoria absoluta un ambient asfixiant per als que no compartiren la seua forma de vore les coses.

Coneixedor del punt dèbil del seu oponent, Zapatero va elevar a la categoria d'emblema particular lo que haguera de ser una practica habitual en la política i sobre el concepte de “talante” va fer pivotar tota la seua política durant la primera legislatura.

Ab les seues bones maneres al coll o més aïna gràcies a la falta d'elles per part dels caps visibles del principal partit de l'oposició, Zapatero va aconseguir les adhesions necessàries per a governar ab placidesa sense haver de fer grans esforços per guanyar-se els suports de la resta de la cambra. La crispació del PP espentava als braços del PSOE als grups parlamentaris desitjosos de posar-se del costat del "talante" tant com d'allunyar-se de les maneres dels Acebes, Zaplana, Pujalte o el mateix Rajoy.

Passada la seua segona derrota en els comicis, Mariano pareix haver pres nota de lo que la veu del poble va expressar ab els seus vots i una volta eliminat el soroll de les conspiracions del 11-M que servien al temps d'excusa i justificació, ara sí, ha escoltat alt i clar que la ciutadania en general aprecia una manera de fer política basada en l'acord i en el pacte més que en la confrontació constant.

El congrés que els Populars van celebrar en les nostres terres va servir per a fer-se un bon lífting, inclús les desavinences precongressuals van contribuir a exalçar la nova imatge de moderació de Rajoy i la nova direcció del partit i els resultats no s'han fet esperar.

La passada setmana, l'oposició va aconseguir que es donara via lliure a la compareixença urgent del president del Govern per a explicar davant del Ple del Congrés les seues mides davant de la situació econòmica.

L'exigència d'explicacions a Zapatero va ser promoguda pel PP i IU, i es va aprovar en la Junta de Portaveus del Congrés al ser recolzada per tots els grups excepte el PSOE, que va intentar sense èxit, convéncer als nacionalistes per a evitar esta compareixença.

Hi ha que vore lo que és el "talante", hui aconseguix ab ell, Rajoy lo que ab tanta facilitat aconseguia ahir Zapatero... l'adhesió d'altres grups a les seues propostes i encapçalar el rànquing de popularitat.