28/12/17

LLISTA DE DESITJOS

Vos confesse que últimament em costa trobar la motivació per a escriure. Posar-me davant del teclat em costa un món perquè suposa abstraure's d'un ambient excessivament empudegat del procés català que ha inundat des dels Mitjans de comunicació tradicionals a les xarxes socials cobrint-ho tot com un tarquim espes i apegalos que no deixa vore més enllà del referèndum, el 155, els piolins, les porres, els presos, els exiliats, l'Arrimadas i la tabarra de Tabarnia. Portem amb tot açò massa temps, com si no tinguerem problemes propis.

Embafat, he deixat de parar atenció a les notícies refugiant-me en l'univers NETFLIX i la meua opinió ha sigut el silenci en quantes conversacions que sobre política m’eixien al pas, però com sóc un animal polític una espècie de sentiment de culpa ha anat creixent en el meu interior fins que, lliscant-se entre músculs i tendons, m'ha forçat a trencar este silenci màrtir precisament hui, dia d'innocentades. Ho faré amb una llista de desitjos per a què l'any que ve i els successius, les valencianes i els valencians deixem de ser tan innocents.

23/11/17

DESTIL·LAR L’ODI

Van arribar a l'escena política revestits de novetat encara que venien amb el rodatge més que fet per terres catalanes. Van vendre en els platós televisius el seu centrisme reclamant-se hereus de la transició. Es van erigir en paladins contra la corrupció i recolzats pels mass media es van engolir a la seua predecessora UPyD com a matalaf de la caiguda del PP.

Aquella imatge idealitzada de gendre perfecte, pulcre i honrat que va unflar el suflé de Ciudadanos els va acompanyar fins que van xafar la moqueta del Congrés i la calor dels focus va començar a fondre la seua màscara de cera. Hui aquells furibunds atacs als corruptes s'han convertit en dòcils suports a governs tan esguitats per la merda que resulta difícil reprimir les arcades.

13/11/17

ENS FALTA UN REGÓ

Un regó, una fornada i quatre bescollades entre cap i coll. No tenim remei, ni sentit del ridícul ni, pitjor encara, sentit de Pàtria.

Este dissabte hi ha una manifestació convocada en defensa d'un finançament just, una mobilització que es mire per on es mire és necessària i convenient per a tot aquell no no vullga continuar aguantant un model que dessagna la nostra economia i ens convertix de facto en ciutadans de tercera regional i no obstant això hi ha qui li posa entrebancs.

7/11/17

ASÍ EMPEZÓ CATALUÑA

Isabel Bonig té una excusa que li anima el cor, un passe pernocta que la eximix del compliment del seu deure, un rèdit adquirit al “río revuelto” del procés català… “Así comenzó Cataluña”.

Que parlem d'educació, Bonig denuncia adoctrinament i vaticina “Así comenzó Cataluña”. Si parlem de finançament, ella ens oferix una realitat paral·lela en la què els valencians estem com la pera en el tabac i ens advertix que reclamar un tracte just s'assembla massa a allò d'Espanya ens roba i acaba amb un “Así comenzó Cataluña”. Si ens queixem de que les lleis emanades de les nostres institucions d'autogovern són corregides o anul·lades pel Govern d'Espanya per mitjà de recursos al Constitucional, Isabel munta en còlera i amenaça amb deixar de respirar mentres no acabe esta deriva independentista perquè, efectivament, ho han endevinat, “Así comenzó Cataluña”

26/10/17

¿QUE LI CONTAREU ALS VOSTRES NÉTS?

Hi ha una manifestació prevista per al mes que ve, bé, supose que hi haurà més d'una, però a mi m'interessa especialment la convocada en defensa dels interessos dels valencians, eixa que demana un finançament just. No és que siga una reivindicació exagerada ni que es demane cap barbaritat. Simplement es reclama, quasi es prega, que se'ns tracte amb un poc de justícia pel que fa a això dels diners. Res que ens puga fer paréixer uns radicals ni que s'assemble ni remotament a allò de “montar el pollo” que va dir la Vicepresidenta.

U no pot imaginar-se que ningú puga estar en desacord amb l'objectiu de tan mesurada reivindicació i no obstant això, hi ha dos formacions polítiques que han trobat excuses barates i de mal pagador per a no adherir-se a la manifestació i sí, tindran els sants collons de no posar-se del costat del seu poble.

19/10/17

SCARY MOVIE

M'alce de bon de matí i la primera cosa que veig en les xarxes socials és un vídeo de quatre penjats amb la cara coberta amb una màscara de la pel·lícula Scream, sostenint una bandera d'Espanya mentres canten la lletra franquista de l'himne espanyol en el que a primera vista pareixia una paròdia, però no és cosa de broma no. Quan contextualitze les imatges se m'aborrona la pell.

El feixisme (perquè el feixisme és açò) té carril i via ampla des de sempre en la nostra terra i la permissibilitat amb què se li ha tractat ha anat alimentant un monstre que torna a perdre la vergonya i s'envalentix segur de que faça lo que faça no li va a passar res. En el vídeo es pot vore a uns quants d'estos tararots demanant que els graven orgullosos de la seua gesta.

3/10/17

VIOLÈNCIA

La meua iaia Concha no arribava a estar sorda del tot però poc li faltava i encara que havia aconseguit dissimular-ho prou bé, hi havia voltes en què la seua sordera es feia del tot evident.

Recorde amb una certa simpatia una vesprada en què estava la meua iaia assentada veient un d'eixos telefilms de sobretaula de diumenge. Jo entrava i eixia de la saleta sense parar molta atenció a la tele però em va picar la curiositat al vore-la tan atenta a la pantalla, aixina que li preguntí de que anava. Puc escoltar les seues paraules com si m'ho estiguera dient ara mateix “mira si ella és roïna, que el seu marit li té que pegar”.

28/9/17

EL PUNY DE FERRO

Entres en el bar de bon de matí. Mentres et prens un café en la barra escoltes les conversacions que majoritàriament giren al voltant de Catalunya. Abans ja has pres la teua ració de desafiament català en els primers informatius de la tele i després les tertúlies de la ràdio inundaran la teua jornada amb la mateixa cançoneta. Portem massa temps fent d'espectadors espardalitzats amb la vista fixada en un únic punt com si no existira res més.

Es percep en l'ambient una espècie d'hipnosi col·lectiva que per als valencians té unes característiques especials. Ací te trobes per un costat als enlluernats pel procés dels nostres veïns que d'alguna manera pensen que a nosaltres ens va a tocar la “pedrea” de la independència catalana i d'un altre, als que veuen en l'oposició a tot lo que faça olor a català la seua oportunitat d'obtindre protagonisme. Al mig tot un poble que sap que no ens tocarà la “pedrea” però sí que rebrà alguna que altra bastonada i que lluny de cobrar protagonisme s'està tornant més invisible dia a dia.

14/9/17

¡¡VERGONYA!!

Preàmbul:

Ja sobre els camps d'lberia per tot arreu esclaten les flors que son el símbol de pàtria i llibertat, i mentres altres cullen els fruits de la victòria, el poble de València no deu d'estar parat. (*)

Escena primera:

Cersei Lanister nueta i amb el cap rapada apareix a les portes del Gran Septe disposada a complir la penitència imposada pel High Sparrow i mamprén el camí que li portarà fins a la Fortalesa Roja suportant els insults i vexacions del poble congregat en el trajecte. A la seua esquena, un acòlit crida a cada pas ¡Vergonya!

7/9/17

I ELS VALENCIANS ¿QUÈ COLLONS SOM?

Penseu en una americanada d'eixes de jovenets en la High School, no importa quina, la primera que vos vinga a la ment. Segur que en eixa en la què esteu pensant hi ha un xaval apocat però molt bona persona, aplicat en els estudis i capaç de fer qualsevol cosa pel seu institut, però totalment invisible per a la majoria dels seus companys que són incapaços de recordar el seu nom encara que porten junts des del parvulari. ¿Veritat que sí? Eixe “loser” a qui fiquen per força en la taquilla o llancen nuet a la pista de bàsquet, eixe, som els valencians i no, a diferència del que succeïx quasi sempre en estes comèdies plenes de clixés, nosaltres no acabarem agafats de la mà de la xica més popular mentres som ovacionats des de les grades, no, la nostra sort és la del protagonista de l'Últim americà verge, acabarem fotuts i arrimats al marge després d'haver pagat la factura d'un altre.

27/7/17

LA NOSTRA POR ELS ALIMENTA

No hi ha res com la por per a dominar. La por paralitza i anul·la l'enteniment. La por, quan no obeïx a una amenaça concreta sinó a un estat de permanent tensió, es torna tremendament eficaç.

Obris el periòdic, encens la ràdio, mires la televisió i et bombardegen por constantment. S'exposen els problemes de Veneçuela com si estiguera ací al costat, com si fóra l'únic país en caiguda lliure del món mundial, tot amb l'únic objectiu que tingues por d’acabar com ells, a manera de vacuna per a què ni se t'ocórrega votar als que s'equiparen ací amb el moviment que ha arruïnat a aquell país. Veneçuela sona més en els Mitjans de comunicació que València com si fórem nosaltres els qui vivirem en un altre continent.

7/7/17

DE MISS CAMISETA BANYADA A ANGELINA JOLIE

Vaja per davant que no tinc bona opinió de Mónica Oltra, no m'agrada. No m'agradava el seu estil de fer oposició i no m'agrada ara en el govern. ¿Que li vaig a fer? He de ser massa melindros per a no vore les qualitats que sense dubte ha de tindre, perquè en cas contrari no hauria collit els triomfs que ha obtingut.

Em pareix oportú deixar clar açò per a què ningú puga atribuir lo que diré a continuació al hooliganisme del partidari ni a la defensa del rendit admirador.

Des del desgrat però també des de la discrepància ideològica, he de dir que em fan bullir la sang certs atacs a qui hui és Vicepresidenta de Consell de la nació d'on sóc natural i que ni el desgrat ni la discrepància són motiu per a deixar-los córrer.

29/6/17

TORNA-LI LA TROMPA AL XIC

Sempre m'ha resultat inquietant la capacitat autodestructiva del PSPV. Bé, dic PSPV perquè de tant en quant apareixen estes sigles per ahí, però costa trobar en el socialisme valencià alguna cosa que no siga un simple i ras PSOE.

El cas és que des que Joan Lerma va perdre les eleccions en 1995 no han parat d'aventar-se bescollades entre ells a compte del lideratge i la veritat és que passar-se més de vint anys esmolant ganivets i pitjor encara, utilitzant-los amb acarnissament, no oferix molta confiança a qui aconseguix momentàniament fer-se amb la secretaria general. De fet, la majoria d'ells no han arribat tan sols a calfar la butaca.

22/6/17

OCURRÈNCIES

Estic ací tan tranquil meditant sobre l'última batalla interna dels socialistes valencians quan em bota als ulls una notícia relacionada amb la compareixença del secretari autonòmic d'Educació en la Comissió d'Educació del Congreso i se'm cau l'ànima a terra.

No m'estranya que quedem sempre tan mal parats en l'informe PISA de cada any si des de ni se sap quan l'educació es conduïx amb una falta de trellat tan sols comparable amb l'excés d'ocurrències. ¿Vos en recordeu d'això del xinés mandarí? Eixe és el nivell.

Diu Miguel Soler (que aixina li diuen al secretari autonòmic) que el pacte educatiu hauria de suprimir la repetició de curs perquè “no conduïx a res i a Espanya amb una taxa del 35,5 % de repetidors al llarg de l'ESO estem convertint en general lo que hauria de ser una excepció” que no sé a vosaltres però a mi em pareix que és lo mateix que demanar que es talen tots els arbres per a evitar incendis.

15/6/17

ESTEM ALBERCOCATS

Veus les notícies dels últims dies i sents que alguna cosa no funciona bé, que hi ha algun tipus de descompensació. M'explicaré.

Mires cap a Catalunya que està immersa en un procés de busca de la independència. S'està fent llarg sí i pesat també, però cal reconéixer que hi ha una bona dosi d'èpica que es manté a pesar del temps. Sense anar més lluny, fa uns dies Guardiola es va convertir en icona del catalanisme al llegir davant de desenes de milers de catalans congregats als peus de les quatre columnes de Montjuïc el manifest en suport del referèndum.

8/6/17

TRES SEGLES DE RESISTÈNCIA

No em fa gens de gràcia escriure sobre llengua. He passat massa temps discutint sobre normatives, paraules i accents com per a acabar fart per a cinc vides més. Fa molt de temps que me van caure les teranyines dels ulls i puc vore amb claredat com, mentres ens tenen entretinguts amb disputes lingüístiques, anem caient en un pou de misèria provocat per l’infrafinançament i l'abandó.

Aixina i tot, un no pot abstraure's dels constants atacs que patim, sobretot quan l'ofensiva contra el valencià va creixent en intensitat i freqüència, desapareixent excuses i dissimulacions, mostrant amb tota cruesa el rostre deslluït per arrugues de més de tres-cents anys. Tres segles intentant devorar tot vestigi de particularitat, tota discrepància amb llengua, usos i costums diferents dels castellans. Tres segles de resistència.

1/6/17

ESPANYA FA OLOR A ITÀLIA

Comence a escriure este article mentres escolte per la ràdio la roda de premsa del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza.

Tot el matí anunciant els opinadors que hui queia el fiscal en cap anticorrupció vullgues que no, crea una certa expectació i ací em tenies a mi, parant l'orella a vore com acabava la cosa i no se si plorar o riure, perquè al remat pareix que Moix dimitix per fer-nos un favor. No crec que ni en el seu soterrar parlen tan bé d'ell com ho ha fet Maza este matí.

Hi ha alguna cosa en lo que està passant que recorda massa a la Itàlia de finals dels noranta del segle passat, a la Itàlia de la Tangentopoli, a la generalització de la corrupció que va desembocar en el procés judicial conegut com Mani pulite.

25/5/17

OPERACIÓ SUSANA

A Susana li entraren picoretes. El “Manual del líder salvador” reposava als peus del seu llit amb els fulls pansits de tant com els havia repassat, però alguna cosa pareixia no anar tan bé com a devia. Havia complit amb el guió al peu de la lletra sense adonar-se que aquell manual no estava fet per a eixe partit ni per a este segle i prompte descobriria les amargues conseqüències.

Des que Hernández Manxa va succeir a Manuel Fraga només per a convertir-se en “l'home que pergué” com a sacrifici als déus que va possibilitar la refundació d'AP i l'adveniment del totpoderós Aznar, tot pretendent al regnat somia amb un fracàs del seu predecessor que li permeta lluir més alt, més guapo i més llest. Els socialistes valencians vénen practicant este joc des que van perdre la Generalitat i només Ximo Puig es va escapar de la massacre pels pèls. Pel camí es van quedar Alarte, Pla i Romero.

16/5/17

¿QUI ASSASSINA LA DEMOCRÀCIA?

Fa un grapat d'anys, quan estàvem iniciant el procés de transició a la segona generació en l'empresa (que va acabar en pa i ceba) vam fer un muntó de cursets i seminaris sobre tots els aspectes que competixen a la direcció. Recorde en especial que un dia ens van passar un vídeo titulat ¿Qui va assassinar la venda? en el que es dramatitzava tot el procés des del moment en què el client fa la comanda fins a l'atenció postvenda amb totes les errors que es podien produir.

El cas és que al visionar aquella cinta des d'un punt de vista totalment asèptic, un percebia que en cada moment del procés es cometien xicotets errors que sumats, donaven com resultat una operació fallida. La conclusió era que en realitat tots havien contribuït a assassinar la venda, des del client que no concretava prou les seues necessitats i el comercial més preocupat pel que ell volia vendre que pel que el client demanava, fins als distints departaments de l'empresa que abstrets en les seues bambolles s'ignoraven els uns als altres fins a culminar el desastre. No obstant això, cada un dels que allí estàvem, vam posar el nostre propi filtre a la història i aixina, els de vendes només veien els errors de producció i administració, els de producció veien els de vendes i administració, els d'administració veien els de vendes i producció… Tots eren capaços de distingir clarament els errors dels altres i obviar els propis.

11/5/17

ESPANYA SE SUÏCIDA

Espanya forja d'antic un sistema econòmic basat en una estratègia suïcida, una mentalitat autodestructiva que busca la desaparició de la molesta concepció actual de l'Estat per a donar naixement a un nou ens que es dirà Espanya però que no serà més que un eufemisme per a referir-se a Madrid com a ciutat estat.

Espanya se suïcida però les víctimes som nosaltres, perquè en este plantejament, la perifèria no deixa de ser un destorb que cal anar laminant a poc a poc fins a fer-la desaparéixer.

És prou fer una ullada als PGE per a percebre com funciona la maquinària de destrucció i tant es valen els d'enguany com els de fa tres, cinc, deu… Inversions sense explicació plausible derivades cap a zones en què no es complixen ni els més mínims criteris d'objectivitat, mentres es margina territoris dinàmics capaços de revalorar cada euro invertit. Res és casual.

4/5/17

APOLOGIA DE MARIAN

La societat està malalta. És una frase feta, un tòpic que a base de repetir-se perd el seu terrorífic significat, però ho està i molt.

Que li ho pregunten a Marian Campello, la diputada que va fer públic fa un any que va patir bullying i que esta mateixa setmana va voler recordar en twitter el dia mundial contra l'assetjament escolar. “En el bulling, la tara mai és de la víctima, la tara és de la nostra societat” i com donant-li la raó van començar a aparéixer imbècils de davall de les pedres, sers amb cor crostat insultant-la sense pietat ni vergonya, convertint-la en símbol involuntari de com de podrida està la societat.

26/4/17

HI HA UN CAMÍ PER FER

Preneu nota dels qui falten
Ahir vaig vore que es parlava tan bé d'Alexis Marí que vaig pensar que havia mort, però no. El seu acte de rebel·lia enfront del partit a què pertany pareix haver-li fet guanyar moltes simpaties en esta terra nostra tan donada a exalçar amb exagerat entusiasme. Si açò dura uns dies més, hi haurà qui demane que una estàtua seua acompanye a la de Francesc de Vinatea en la plaça de l'Ajuntament del Cap i Casal i poc importarà que molt probablement la seua actitud tinga més a vore amb el pols que ell i la seua dona mantenen amb Albert Rivera que amb la reivindicació d'un just finançament, estic segur que almenys un parell de partits ja han intentat posar-se en contacte amb Marí per a convertir-lo en el seu líder.

19/4/17

EXISTIXEN

No sóc dels milions d'aficionats que es van descarregar el joc per a mòbil. Mai he eixit a passejar amb la vista ficada en la pantalla per si apareixia un animalet d'eixos, ni he anat a buscar Poképarades per a recarregar Pokéballs, però esta setmana he sentit la mateixa emoció que deuen d'experimentar els jugadors de Pokémon Go al trobar un Pokémon llegendari d'eixos tan difícils d'aconseguir.

Va ser el dilluns de Pasqua. Acabava d'eixir de Gata de Gorgos per la 332 direcció a Calp. Circulava per eixe tortuós tram entre muntanyes que es fa etern, quan de sobte, sense previ avís, va passar en sentit contrari un cotxe de la Policia Autonòmica com una exhalació. Tan fugaç va ser l'instant, que només uns entrenats ulls com els meus van ser capaços de captar la majestuosa aparició. Quasi plore de l'emoció.

11/4/17

REALITATS ALTERNATIVES

Bullien les xarxes socials la setmana passada. Els titulars s'omplien de la notícia del nou menyspreu als valencians plasmat en els Pressupostos Generals de l'Estat. Es llançaven manifestos de desgreuge i tots els partits s'afanyaven a estampar la seua firma. S'iniciaven campanyes amb hashtags, gràfics i mapes pintats. Pareixia que anava a iniciar-se una revolució… la setmana passada.

Molt de rebombori concentrat com el d'una mascletà que fa tremolar la terra però que acaba en fum en quant s'apaga l'eco de l'última carcassa.

Hi ha una realitat de justa indignació davant de la constant i històrica discriminació que patim, una indignació tan justa com fugaç, però no és l'única realitat. Encara obertes les ferides causades pels PGE ja comencen a aparéixer les primeres crostes, senyal inequívoc de què s'estan endenyant. Pareix que ens ha deixat de coure o pitjor encara, ens hem tornat immunes al dolor.

4/4/17

¿MUNTEM EL “POLLO”?

Mitja Espanya disposada a agafar el fusell per si els anglesos decidixen entrar en guerra per Gibraltar, l'altra mitja amb el ganivet entre les dents defenent les creïlles braves que no sé qui ha gosat criticar-les des de la pèrfida Albió i tots mirant cap a Gran Bretanya com si no haguera més problemes en el món que els que provenen d'allí... bé, tots no, ací a la vora del Mediterrani tenim el nostre propi “culebrón”, ací tenim pollastre.

I és que no se li ha ocorregut una altra cosa a la vicepresidenta Oltra que dir que “lo que no pot ser és que ací a qui més gran munta el ‘pollo’ se li tapa la boca amb inversions¡Xe que dius! Pilar Rahola s'ha sentit més ofesa que si li haguera dit filla de mala mare i li ha contestat a Oltra que és una blavera: “¿Recordes al Naranjito 'els catalans ens volen furtar la paella'? Perquè t'acostes” Ho fa des del coneiximent, perquè Pilar va ser veïna d'escó de Lizondo una temporadeta.

29/3/17

POSTDEMOCRÀCIA

Molt m'he pensat com enfocar este article perquè necessàriament havia de començar amb la qüestió catalana i és tocar alguna cosa referent als catalans, i els valencians traiem immediatament a passejar les filies, les fòbies... i els budells, aixina que començaré per lo més bàsic, per allò que no hauria de fer falta recordar en ple segle XXI.

Anem allà. Democràcia segons el diccionari de la R.A.E. té el significat següent: 1. Forma de govern en què el poder polític és exercit pels ciutadans. 2. País la forma de govern del qual és una democràcia. 3. Doctrina política segons la qual la sobirania residix en el poble, que exercix el poder directament o per mitjà de representants.

Fàcil ¿no? Espanya és un país democràtic i per tant el poder polític ha de ser exercit pels ciutadans directament o per mitjà dels seus representants i fins ací la teoria, que la portem més o menys bé. Anem ara a la pràctica.

22/3/17

XIMO I SUSANA

Mira que no m'agradava Pedro Sánchez i en açò van els Barons del PSOE, se'l carreguen i em trastoquen les preferències.

Les conspiracions com les processons, entren per on ixen i a Susana pareix que se li està complicant rematar el seu pla per a convertir-se en Capo di tutti capi, un pla macerat, cuinat a foc lent, forjat molt abans que Pedro es convertira en líder prescindible, ninot de drap posat per la mateixa Susana per a què absorbira el colp del fracàs previsible per a què ella poguera eixir després a interpretar el paper de salvadora del socialisme, repuntadora dels esgarrons del partit, mater amatísima.

13/3/17

LA PEÇA QUE FALTA

M'he alçat melancòlic esta setmana per una concatenació de factors a què ha posat coromull la pluja.

Fa uns dies vaig rebre lo que s'ha qualificat com l'última autòpsia a Unió Valenciana, el magnífic treball de Simó Alegre que espera pacient, que reunisca jo l'ànim suficient per a mamprendre la seua lectura. Hui, el sistema de records automàtics de Facebook m'ha fet memòria que fa quatre anys es va reunir per primera volta la comissió gestora de la Proposta per un Centre Democràtic Valencià, últim intent polític personal. El cicle de naixement, vida i mort exposat entre el llibre i les fotografies d'aquella reunió.

El diumenge en el cine vaig vore Logan, l'última pel·lícula del Wolverine encarnat per Hugh Jackman, que vosaltres direu que no té res a vore amb lo altre, però sí.

9/3/17

LAS CHICAS NO TIENEN PILILA

Vivim en una època d'amplificació desmesurada i exageracions absurdes en la que d'una puça es fa un cavall amb la mateixa freqüència amb que s'actualitza el timeline del Facebook o el Twitter.

Em referisc a tot el rebombori que s'ha muntat amb estos de HazteOír, que menuda setmaneta m'heu donat amb l'autobuset carabassa.

Exageració és la paraula. Davant de l'imminent apocalipsi trans anunciat, i mogut per la curiositat, he consultat la pàgina web d'una associació de pares de xiquets a qui la naturalesa ha dotat d'un cos divergent amb la seua pròpia sexualitat i la veritat, no m'explique tant de clam al cel.

Exageració. En tot l'Estat, uns huit mil xiquets i xiquetes patixen (perquè patir és l'altra paraula) la situació, el trauma, la incomprensió. Estadísticament 1 de cada 1.000 no són molts, però suficients per a què adults drets i fets tinguen malsons i visquen atemorits com si s'enfrontaren a una imminent pandèmia i al perill de contagi per contacte. Il·luminats amb l'obligació de detindre-ho tot abans que siga massa tard.

28/2/17

ESTEM EN GUERRA

Sóc conscient que la posició que defendré crea controvèrsia, més encara si tenim en compte que en alguns punts és coincident amb part del discurs del primer president carabassa (de color també) dels USA per més que els motius siguen completament contraposats.

Ho diré clar i ras per a què no hi haja dubte. Si estiguera en la meua mà fixar la política aranzelària de la Unió Europea no dubtaria ni un minut a establir un sistema proteccionista enfront a determinats països.

22/2/17

HAURÍEM DE POSAR-NOS A TREMOLAR

Hi ha un parell de prediccions sobre el futur que em lleven la son últimament i no tenen res a vore amb la fi dels temps, ni amb invasions zombi, ni amb un somni recurrent en què Fernando Raval amb una merla del quinze es passeja per un plató de televisió a crit pelat ¡¡¡El milenarismo va a llegaaaaar!!!

La primera predicció apocalíptica la vinc escoltant des de fa algun temps en boca de polítics, economistes i comentaristes radiofònics i es referix al concepte de renda bàsica garantida, que aixina a primera vista no pareix tindre res de terrible.

15/2/17

ESPANYA NO ENS VOL

No és un eslògan (però podria ser-ho) ni un hashtag (encara que en més d'una ocasió l'he emprat) sinó una realitat empírica, deliberada i trist. Espanya no ens vol ni per a la conveniència.

Recorde haver escoltat de jove aquell romanç de que les exportacions valencianes havien salvat més d'una volta de la ruïna a l'economia Espanyola. Es deia traient pit, amb orgull pels qui es mostraven satisfets d'haver ofrenat glòries i no obstant això, a pesar d'això o molt possiblement gràcies a eixa actitud, hui seria completament impossible repetir eixa gesta.

9/2/17

DELS DRETS QUE CREIEM TINDRE

Llig estos dies en Las Provincias que algunes associacions de conductors demanen poder votar sobre els límits de velocitat en la carretera al·legant que els empara el dret de lliure circulació. Bé, no anava exactament d'açò la cosa, però per al cas és lo mateix.

El tema és que algunes associacions de pares han posat el crit en el cel a compte del decret de plurilingüisme aprovat recentment i enarborant el dret que tenen els pares a triar l'educació dels seus fills han exigit poder votar la llengua que ha de ser utilitzada en cada centre educatiu.