OPERACIÓ SUSANA

A Susana li entraren picoretes. El “Manual del líder salvador” reposava als peus del seu llit amb els fulls pansits de tant com els havia repassat, però alguna cosa pareixia no anar tan bé com a devia. Havia complit amb el guió al peu de la lletra sense adonar-se que aquell manual no estava fet per a eixe partit ni per a este segle i prompte descobriria les amargues conseqüències.

Des que Hernández Manxa va succeir a Manuel Fraga només per a convertir-se en “l'home que pergué” com a sacrifici als déus que va possibilitar la refundació d'AP i l'adveniment del totpoderós Aznar, tot pretendent al regnat somia amb un fracàs del seu predecessor que li permeta lluir més alt, més guapo i més llest. Els socialistes valencians vénen practicant este joc des que van perdre la Generalitat i només Ximo Puig es va escapar de la massacre pels pèls. Pel camí es van quedar Alarte, Pla i Romero.

A Susana Díaz li ho havien fet creure. Des del minut un va ser presentada com el futur del PSOE i es va exalçar fins a l'excés totes les seues “victòries” com si haguera arreplegat la torxa d'una federació socialista andalusa afonada en la misèria i l'haguera portat a l'èxit contra tot pronòstic quan la realitat era ben distinta. Susana guanyava com guanyava Paco Camps ací, muntada còmodament sobre l'onada generada pels seus predecessors, impulsada pel vent del clientelisme, a l'ombra pudenta de la corrupció. Com Camps, podria haver sigut substituïda per una granera i hauria tret els mateixos resultats.

La lideressa s'ho va prendre amb calma. Va anar col·leccionant afalacs i acumulant aura. Va recolzar a un altre per a convertir-lo en el seu Hernández Manxa i va resar per a què s'estampara, però el “muy jodio” es resistia. Va perdre sí i tornà a perdre però ja s'havia instal·lat en l'imaginari socialista que quedar davant de Podemos era prou paregut a guanyar i Pedro es va atrinxerar en eixa metadona del triomf i calgué prendre mesures.

Foc a la barraca, puntelló i avant. El PSOE va donar l'espectacle més vergonyós en viu i en directe centrifugant amb deshonor a qui havia gosat resistir-se a l'orde natural de les coses. Mentrestant, Susana s'oferia a apedaçar l’esgarró que ella mateixa havia fet.

De tot lo que ha passat en el PSOE en els últims anys, allò que més m'interessa és esta Operació Susana. Hauria de ser objecte d'estudi obligat com un lideratge pot haver-se construït sobre una base tan insubstancial i resultar tan buit.

Susana ha fet de Pedro un líder (ja vorem com ens ix) i de pas ha posat en evidència les moltes mentires sobre les quals es construïen els equilibris en el PSOE. Liderar la federació andalusa no et dóna punts extra per a manar, els barons sense el suport de les bases no són res, els expresidents sí que són “jarrones chinos” i estan millor guardats en el rebost, ni la premsa ni els interessos de tercers guanyen sempre i irremeiablement...

Patxi va ser molt més llest. Va córrer molt de pressa a presentar la seua candidatura i aixina va evitar ser comptat entre els de l'un o els de l'altra. A diferència d'altres barons que van córrer enlluernats davant de la gran promesa andalusa, ell seguix impol·lut.

I mentrimentres, el Susanisme ha mort que ho ha dit Susana.