Bona
nit somiadors de la Nació
Intervenció
de Carles Choví durant el sopar del 90 aniversari de la Declaració
Valencianista el 12/11/08
Bona
nit somiadors de la Nació, bona nit constructors del valencianisme
possible, bona nit incansables buscadors del consens.
He
de confessar que al preparar la meua intervenció d'esta nit, vaig
tindre un xicotet conflicte intern.
Una
part de mi (la més formal), volia parlar-vos de l'evangeli, mentres
que una altra part (la més gamberra), volia contar-vos un conte.
Finalment quan a punt estava d'arribar a les mans, va intervindre el
jo racional i em va convéncer de que no es troba u tots els dies amb
un públic tan heterogeni a qui dirigir-se i que calia aprofitar
l'ocasió per a combinar els dos missatges en la seguretat de que
sabreu perdonar la irreverència.
Comencem
per tant per la part formal:
En
aquells temps va reunir als seus deixebles Jesús de Natzaret (que
com tots sabem és una pedania de la Ciutat de Valéncia) i els
digué:
Tot
aquell que ve a mi i escolta les meues paraules i les complix; vos
ensenyaré a qui és semblant: Semblant és a l'home que edifica una
casa, el qual va cavar molt profundament i assentà els fonaments
sobre roca. Quan vingué una inundació, el riu va pegar amb ímpetu
en aquella casa, mes no la va poder menejar, perquè estava
fonamentada sobre la penya.
Mes
el que va sentir i no va fer, semblant és a l'home que va edificar
sa casa sobre arena, sense fonaments. Quan el riu se'n va eixir i les
aigües envestiren contra ella, es va caure; i va ser gran la ruïna
d'aquella casa.
Esta
nit estem reivindicant la importància i vigència de la Declaració
Valencianista de 1918, sopem, elaborem sensats discursos, editem
llibres i firmem manifestos, però ¿Assumim realment el missatge
d'aquelles bases? ¿Estem disposats a seguir el camí que fa 90 anys
van iniciar la Unió Valencianista Regional i Joventut Valencianista?
¿Per
què em dieu, “Senyor, Senyor”, i no feu lo que dic?
Durant
anys, el nacionalisme valencià ha sigut com l'home que va edificar
sa casa sobre arena. Hem fet la nostra o millor dit les nostres sobre
la divisió i l'enfrontament, hem rebutjat els fonaments del nostre
poble i ens hem aïllat d'ell.
Un
motiu per a la reflexió ¿Sabrem escoltar als qui ens van precedir i
edificar el nostre futur sobre la sòlida roca de les seues
ensenyances o els rendirem homenatge i els aparcarem novament en la
part més alta de les nostres llibreries?.
Hi
havia una volta tres porquets que van decidir emancipar-se, però com
el tema hipotecari estava prou malament, van decidir construir-se
ells mateixos una solució habitacional.
El
primer va construir sa casa de palla, el segon de fusta i el tercer
de rajola. Un bon dia es va plantar davant de la casa de palla un
enorme llop que va amenaçar al porquet dient “bufaré i bufaré i
la casa tombaré”... Bé tots sabeu com acaba la història.
Puix
bé, fa quasi deu anys, hi havia una casa de palla que, "a lo
tonto a lo tonto" s'havia fet prou gran. Un bon dia es va
plantar davant de la porta d'aquella casa un llop alt, prim i moreno
que venia de Benidorm. El llop va soltar la famosa frase “bufaré i
bu...” bé, no ho digué aixina. Este llop no parlava valencià.
Digué “soplaré y soplare y la casa tiraré” i... encara hui
queden muntonets de palla per a testificar que en lo que ara és un
solar un dia va haver-hi una gran casa.
Vegem
ara que és lo que passa amb la casa de fusta. Durant este temps s'ha
fet gran, encara que no tant com va ser la de palla i a les seues
portes s'ha plantat un parell de llops famolencs que esperen
aconseguir amb els seus bufits un somiat bipartidisme que els deixe
com a amos absoluts del lloc.
Si,
ja sé lo que esteu pensant. La casa serà de fusta, però és de
fusta bona, de mobila, ¡quasi res porta el diari i va ple!, i les
tatxes són d'acer... ¡no hi ha qui la tombe!.
Possiblement
alguna cosa pareguda van pensar els habitants de la primera casa.
¡D'ací no hi ha qui ens moga!... i ja sabem com va acabar el conte.
No
sé si heu percebut que en este conte falta una casa. Una volta
desapareguda la de palla, si cau també la de fusta ¿En quin lloc
trobarem refugi? ¿On està la sòlida casa de rajola edificada sobre
la forta roca? ¿Ens
donarà temps a construir-la?
Els
nacionalistes valencians que ens van precedir ens estan observant i
ens diuen una volta i una altra ¿Per què em dieu, “Senyor,
Senyor”, i no feu lo que dic?
De
nosaltres depén.
Per
a acabar, vos convide a pronunciar amb mi el vitol que vam aprendre
dels nostres majors.
¡Vixca
Valéncia lliure!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada