28/9/17

EL PUNY DE FERRO

Entres en el bar de bon de matí. Mentres et prens un café en la barra escoltes les conversacions que majoritàriament giren al voltant de Catalunya. Abans ja has pres la teua ració de desafiament català en els primers informatius de la tele i després les tertúlies de la ràdio inundaran la teua jornada amb la mateixa cançoneta. Portem massa temps fent d'espectadors espardalitzats amb la vista fixada en un únic punt com si no existira res més.

Es percep en l'ambient una espècie d'hipnosi col·lectiva que per als valencians té unes característiques especials. Ací te trobes per un costat als enlluernats pel procés dels nostres veïns que d'alguna manera pensen que a nosaltres ens va a tocar la “pedrea” de la independència catalana i d'un altre, als que veuen en l'oposició a tot lo que faça olor a català la seua oportunitat d'obtindre protagonisme. Al mig tot un poble que sap que no ens tocarà la “pedrea” però sí que rebrà alguna que altra bastonada i que lluny de cobrar protagonisme s'està tornant més invisible dia a dia.

14/9/17

¡¡VERGONYA!!

Preàmbul:

Ja sobre els camps d'lberia per tot arreu esclaten les flors que son el símbol de pàtria i llibertat, i mentres altres cullen els fruits de la victòria, el poble de València no deu d'estar parat. (*)

Escena primera:

Cersei Lanister nueta i amb el cap rapada apareix a les portes del Gran Septe disposada a complir la penitència imposada pel High Sparrow i mamprén el camí que li portarà fins a la Fortalesa Roja suportant els insults i vexacions del poble congregat en el trajecte. A la seua esquena, un acòlit crida a cada pas ¡Vergonya!

7/9/17

I ELS VALENCIANS ¿QUÈ COLLONS SOM?

Penseu en una americanada d'eixes de jovenets en la High School, no importa quina, la primera que vos vinga a la ment. Segur que en eixa en la què esteu pensant hi ha un xaval apocat però molt bona persona, aplicat en els estudis i capaç de fer qualsevol cosa pel seu institut, però totalment invisible per a la majoria dels seus companys que són incapaços de recordar el seu nom encara que porten junts des del parvulari. ¿Veritat que sí? Eixe “loser” a qui fiquen per força en la taquilla o llancen nuet a la pista de bàsquet, eixe, som els valencians i no, a diferència del que succeïx quasi sempre en estes comèdies plenes de clixés, nosaltres no acabarem agafats de la mà de la xica més popular mentres som ovacionats des de les grades, no, la nostra sort és la del protagonista de l'Últim americà verge, acabarem fotuts i arrimats al marge després d'haver pagat la factura d'un altre.