LLENGUA



LA LLENGUA, SEMPRE LA LLENGUA

Aborde la tasca d’escriure sobre este tema profundament desganat i obligat per la paraula donada. M’explicaré.

Assíduament em trobe responent a preguntes sobre lo que pense respecte a la llengua, la seua ortografia o si és una o trina. Preguntes formulades des del correu electrònic, facebook, twiter i qualsevol de les maneres per les que és possible contactar-me. La majoria de les voltes es tracta de preguntes interessades, fetes per a poder posar-me qualsevol etiqueta susceptible de ser gastada en la meua contra i en algunes (poques) ocasions obeïxen a la sincera curiositat de qui la formula. En tots els casos, he de respondre a persones que quasi sempre interroguen des de l’anonimat aprofitant la voluntària sobreexposició i el compromís de no deixar cap pregunta sense resposta.

He de confessar que a voltes em resulta tediós respondre contínuament lo mateix, aixina que he decidit que lo millor és establir esta resposta genèrica a que anar remetent als possibles interessats sobre el meu parer en esta matèria.

No espereu una resposta ràpida ni senzilla, un sí o un no sense més. Em permetré, al contrari, entretindre’m en les meues reflexions començant pel procés que m’ha portat a l’actual posició. Estic convençut que el relat deixarà una bona quantitat de descontents que podran continuar alçant el dit acusador segons convinga a una part o a la contrària. A estos els dic que fa temps que va deixar d’importar-me açò, en concret des que vaig prendre consciència de que el “problema de la llengua” s’havia convertit en un conflicte irresoluble que impedia la construcció d’opcions majoritàries de valencianisme polític i que els qui fan del discurs idiomàtic el seu únic discurs, s’han convertit en un pes mort per a  la pàtria a la que pretenen servir.

Espere que no vos resulten massa dures estes paraules. Em comprendreu si vos conte la meua experiència.

Provinc del valencianisme tricolor i vaig militar durant quasi vint anys en Unió Valenciana ocupant distints càrrecs de responsabilitat. Durant tot eixe temps vaig publicar un bon grapat d’escrits tots ells segons la normativa de la RACV, normativa esta que sempre m’ha resultat més cómoda. La meua tradició és per tant la que alguns denominen com a secessionista i no obstant des del 2003 vinc gastant la normativa oficial, cosa que m’ha proporcionat innumerables maldecaps ¿Perque vaig prendre esta decisió?

Els motius principals deriven dels anys transcorregut des de 1999 i 2003 que és en el temps que vaig abandonar la política activament i voluntàriament em vaig aïllar de tot contacte d’ella. Vaig deixar de llegir els periòdics, vaig deixar de costat als antics companyons de partit i em vaig ficar de ple en el món “normal” del treball, els amics i la família. Durant eixos anys vaig observar com la gent corrent, la que no té preocupacions identitàries ni polítiques més que per una tènue adscripció a tal o qual partit des de fora, havia assumit una espècie de consens general al marge dels polítics. Per dir-ho d’alguna manera lo que intuïa era que la societat havia establit els seus propis consensos sobre la simbologia, denominació i llengua al marge dels partits que continuaven (i continuen) capficats en una batalla recurrent i pesada. Estos consensos segons vaig poder observar no estaven formats pels paradigmes d’esta o aquella facció, eren el resultat d’una barreja que no donava ni llevava la raó a ningú. Sense perdedors ni guanyadors al 100% les valencianes i valencians tenien assumits alguns conceptes com el nom del territori: Comunitat Valenciana, la bandera: Senyera coronada, el nom de la llengua: Valencià i la normativa a amprar: AVL. Una cosa diferent és la qüestió de l’orige i la unitat de valencià i català. Totes les enquestes del CIS presenten un resultat semblant: Al voltant de les dos terceres parts de la població valenciana les senten com a llengües distintes (no es pot perdre de vista esta dada).

Quan em vaig reincorporar la política la primera cosa que vaig tindre clara és que no pensava tornar a la vella guerra del Búnker Barraketa, una guerra que com havia comprovat ni tan sols resultava visible per a la majoria de la població. Per molt que parega per lo que observem en el nostre entorn més immediat, els valencians, la immensa majoria d’ells, han superat tot açò i com a màxim ho observen des de el menyspreu “els de la llengua i la bandereta” som per a ells, i lo mateix opinen quan es referixen a les dos faccions de la contesa. El poble està fart i només heu de pegar uns passos fora del vostre rogle d’amistats per a comprovar-ho.

No és que no tinga una opinió sobre estos temes, és que he decidit no perdre ni un minut en discutir lo que està consensuat pel poble al qui pretenc servir.

M’agrada la política, crec en la política i pense que als valencians lis fa falta molta política. Pretenc posar el meu esforç, treball i escrits al servici de la POLÍTICA i no vull que això es veja entorpit perque un jove de 16 anys al llegir-me estiga més pendent de quina normativa use (en el cas que conega que hi ha més d’una) que de que és lo que intente dir.

Vaig arribar a la conclusió que la normativa ortogràfica és com les normes de circulació. Em permet totes les llicències que puc, acomode la normativa a la forma de parlar de la meua zona i la vorege tant com qualsevol persona que escriga en qualsevol llengua coneguda, i no em pose a discutir sobre el tema.

Escric en valencià, segons les normes d’una acadèmia que emana de les Corts Valencianes, que tot i els inconvenients que puga tindre, és valenciana i s’ubica en Valéncia. Al marge d’açò reivindique un paper per a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i per a Lo Rat Penat. Considere la seua marginació una perduda que no podem permetre’ns i recolze als qui estimen el valencià,   l'usen i l'escriuen de la manera que siga. Sempre estaré dispost a dialogar, junt als que vullguen dignificar el valencià i allí on siga útil per a contribuir a la convivència, ara bé mai del costat de qui vullga perpetuar el conflicte des de cap de les parts.

Aspire a ser un polític dedicat a fer política, no vull ser un polític que fa llengua.