31/5/08

ENTRE TANTA ESCAMA (i III)

Si iniciava esta trilogia després de conéixer-se la intenció del Conseller Blasco de posar en marxa el contracte d'integració en el nostre àmbit més immediat, la casualitat ha volgut que es tanque el cercle just en el moment en què Sarkozy anuncia la seua intenció de promoure un contracte de semblants característiques per a tota la Unió Europea durant la seua presidència de torn que s'inicia el pròxim mes de juliol.

Concloíem en el primer article d'esta sèrie, que si bé la caritat cristiana o els sentiments humanitaris (depenent de la nostra postura davant de la fe) ens impulsava a acollir ab els braços oberts a tots quants necessitaven la nostra ajuda, la responsabilitat que tenim tant ab la nostra societat com ab els propis immigrants, ens obliga a gestionar els fluxos d'immigració ab el sentit comú en compte de ab el cor.

Fins a la data, les polítiques dissenyades a este respecte pels distints governs han anat a remolc de les circumstàncies, dedicant-se més a la minoració de l'impacte social que a la solució del problema des de la seua arrel.

Les distintes legalitzacions d'immigrants no han comptat amb un pla de seguiment adequat que possibilite un canvi de tendència. El seu fi hauria d'haver sigut el d'establir un punt d'inflexió en què es corregiren els defectes dels sistemes anteriors que derivara a la legalitat l'entrada de nous immigrants, però no ha sigut aixina, i al final s'han quedat en mers pegats per a donar carta de naturalesa al statu quo.

Mentres no es contemple la necessitat acudir als països d'origen i establir oficines de contractació i gestió de fluxos, mentres no s'invertisca en la regulació dels sistemes d'entrada i es garantisca als immigrants un trasllat digne i ab plenes garanties d'ocupació, estarem contribuint als defectes no desitjats que acompanyen de manera irremeiable al fenomen de la immigració; l'aparició de màfies, les morts en el trajecte i l'explotació de treballadors.

¿Quants immigrants s'arriscarien a travessar deserts o embarcar en insegures pasteres si tingueren l'oportunitat d'ingressar legalment en el nostre espai? ¿Quantes màfies trobarien la manera de negociar ab les desgràcies alienes si haguera un adequat sistema de comunicació entre l'Europa de les oportunitats i els països més necessitats? ¿Quants empresaris explotaran els seus treballadors immigrants si estos tingueren els seus drets plenament reconeguts?

Europa ha de quantificar quin percentatge d'immigració pot suportar sense que existisca perill de col·lapse social, ha de garantir al màxim els drets d'estos immigrants i ha de regular eficaçment tant els sistemes d'entrada, com la forma en què es distribuïxen estos entre els seus països membres, evitant la massificació i la formació de guetos.

Mentrestant, les entitats territorials més reduïdes, els sistemes culturals més desprotegits, hem de trobar la forma de convertir estos fluxos migratoris en fenòmens enriquidors del nostre entorn, en punts de suport sobre els quals projectar la nostra pròpia forma de vida.

Quan sentim a Sarkozy parlar sobre el contracte d'immigració, potser que els termes utilitzats, que els conceptes esgrimits s'assemblen a les reflexions que hem apuntat en estos tres articles, però la veritat és que hi ha una diferència abismal.

Mentres que quan Rajoy, Blasco o Sarkozy exposen la necessitat del coneixement de l'idioma, dels valors o de les lleis del país a què es vol ingressar, ho fan per a establir una barrera de penetració millor com més difícil de superar, nosaltres esgrimim els mateixos conceptes anteposant la nostra responsabilitat per a ajudar a la integració i establint una reciprocitat d'obligacions.

Mentres uns parlen de restringir l'arribada de nous immigrants per mitjà de l'enduriment del seu tracte, nosaltres considerem necessari acudir a l'origen de la necessitat, establir mètodes dignes i dificultar l'existència d'un canal “il·legal”.

Potser pareixerà el mateix, però de cap manera és igual.

Una reflexió final. Al parlar d'immigrants la primera cosa que ve a la ment són pasteres, "cayucos", gent de distint color al nostre i pobresa. Estos tres articles han tractat fonamentalment sobre ells, però hi ha una altra immigració, la protagonitzada per europeus que vénen a instal·lar-se en el nostre territori en virtut dels avantatges d'una Europa sense fronteres, uns immigrants que s'establixen en la nostra pàtria i que en la majoria de les ocasions mostren un escàs o nul interés pos integrar-se, s'aïllen en urbanitzacions i mantenen una espècie d'apartheid invertit.

Possiblement si de contractes d'integració parlem, seria més útil establir un contracte d'este tipus però per als habitants dels països comunitaris. En cas contrari acabarem exigint-li a un marroquí lo que no li exigim a un irlandés.

Entre tanta escama, no estaria malament un poc de tranquil·litat, segur que ens farà falta.

27/5/08

ENTRE TANTA ESCAMA (II)

Si fórem donats al llenguatge políticament correcte, ens negaríem a qualificar a la immigració com un problema, però no ho som, i per tant hem d'afrontar este fenomen com lo que és.

La immigració és un problema principalment per a l'immigrant. Ningú dels que vénen a buscar una millor vida a les nostres terres abandona el seu lloc d'origen, la seua família i les seues arrels per simple gust; ho fan pels mateixos motius que ens impulsarien a nosaltres mateixos si visquérem la seua mateixa situació i per tant, hauríem de ficar-nos en els seus sabates (com dirien els gurus del màrqueting) per a comprendre encara que fóra lleument l'immens torrent d'emocions, pors i frustracions que els acompanya en el viatge.

La immigració és també un problema per al lloc d'arribada, els fluxos migratoris no sempre coincidixen ab la capacitat d'absorció de les societats d'acollida, i les variacions brusques en els equilibris demogràfics alteren considerablement el funcionament normal d'unes institucions que no pareixen haver comprés la magnitud del fenomen que estem vivint, precisament per eixa bipolaritat de criteri (mercantilisme o racisme versus bonhomia candorosa) que comentàvem en l'anterior article.

En el cas valencià, cal afegir la repercussió que sobre la pròpia cultura i principalment sobre l'ús de la llengua provoca la immigració; una repercussió que és molt major que la que es produïx respecte de qualsevol altra degut principalment al seu caràcter de cooficialitat subarrendada. Aixina, mentres la cultura oficial, aquella que està per damunt de les particularitats de cada territori, gaudix d'un estatus que li permet l'assimilació dels nous arribats de manera gradual però efectiva, la nostra compta per fracassos els distints processos migratoris.

Encara que fa la sensació que la immigració és un fenomen relativament recent, la veritat és que l'única cosa nova és la procedència dels immigrants que ara, com tantes coses, patix l'influx de la globalització. Molt abans de l'arribada de marroquins, romanesos, peruans, etc. Valéncia ja havia sigut el destí triat per andalusos, extremenys o aragonesos per a iniciar una nova vida i junt ab els valencians van contribuir al creixement i desenrotllament de la nostra terra, van adquirir molts dels nostres costums i es van integrar en el nostre teixit social i econòmic sense oblidar les seues arrels.

La labor del Govern Valencià en este sentit hauria de ser, precisament esta; aconseguir que el model d'integració que va funcionar en aquell temps puga funcionar ara, cosa que no s'aconseguix ab cap contracte "de integración", sinó ab dedicació i esforç per part de les institucions, dedicació i esforç que han d'anar encaminades en primer lloc a la integració real en la nostra societat lo que implica una certa reciprocitat; nosaltres hem d'esforçar-nos en conéixer els nostres nous companys de viatge, però també ells han de comprendre als que els acullen, conéixer quins són els nostres valors, els nostres costums i la nostra història... i aixina i tot quedaria un assumpte pendent.

L'Estatut ens conferix als valencians el dret a expressar-nos lliurement en el nostre idioma propi, però este dret no podem exercir-lo si al dirigir-nos al nostre interlocutor, siga este un dependent, un obrer, un caixer del McDonalds o el metge que ens atén en el centre de salut és incapaç d'entendre'ns.

En un altre moment històric no teníem mecanismes per a protegir-nos culturalment, però els temps i les formes han canviat i és hora que establim paràmetres que corregisquen l'impacte que sobre l'idioma han tingut els anteriors cicles migratoris. El dret a recuperar l'ús del valencià ha costat massa per a no fer un esforç pedagògic en este sentit, un esforç que de segur serà ben acollit per aquells que ens han triat per a viure entre nosaltres.

Pròxima entrega: quants i com.

24/5/08

ENTRE TANTA ESCAMA (I)

Va ser traure el contracte d'integració per als immigrants i armar-se la de Déu és Crist, cosa que sense cap dubte tènia previst el sempitern conseller Rafa Blasco per al que la nostra societat, convertida en massa, resulta tan previsible com un capítol de "La casa de la pradera".

Ab l'anunci del controvertit contracte, la Generalitat Valenciana s'erigia com a verdader valedor de les polítiques que el PP i Mariano Rajoy havien exposat durant la passada campanya electoral i es presentava voluntària (fent-nos voluntaris involuntaris a tots els valencians), per a actuar de conillet d'índies, de tub d'assaig en què provar les fórmules magistrals de la seua direcció a Madrid.

Parlar d'un tema tan controvertit com el tractament de la immigració té com a conseqüència immediata la bipolarització de criteris i l'absència de pactisme entre els corrents majoritaris de pensament.

Per als neoconservadors, neoliberals o com vullga que es vullga dir a la dreta; la immigració s'observa des de dos vessants: l'econòmica en el moment que l'immigrant es convertix en mà d'obra barata que incrementa el PIB i cobrix les ocupacions de baixa qualitat, i la de seguretat en tant que este mateix immigrant alhora que desocupat és considerat un possible delinqüent.

Per a l'esquerra, des de la més moderada a la més radical, l'immigrant és un ser a qui cal protegir sense mida, a qui cal acollir invocant a les més altes consideracions humanitàries, la diversitat i l'enriquiment cultural, duts per una espècie de candor universal.

Lo irreconciliable d'abdós postures fa que les polítiques d'immigració patisquen una espècie de deriva pendular. Hui papers per a tots i demà l'amenaça d'expulsió indiscriminada que en res beneficien al conjunt de la nostra societat i que sobretot no ataquen al fons del problema, per més que dir-li problema s'haja convertit en una espècie de tabú sacrificat al llenguatge políticament correcte.

I entre tanta escama bipolar, el nacionalisme valencià (en termes generals) es deixa arrossegar pels corrents dels uns i els altres en compte d'establir un model propi i particular, perquè com en tantes altres coses la immigració té conseqüències particulars per al nostre poble.

Estic plenament d'acord ab Duran i Lleida quan afirma en el seu llibre Entre una Espanya i l'altra: “Cal, tot i això, assumir que les portes o fronteres d'un Estat no poden estar tan obertes com les del cor. I que si bé no es poden negar a ningú els drets humans i socials bàsics, tant per a autoritzar la residència, ja sigui temporal o permanent, com per a l'adquisició de la nacionalitat, no només es pot, sinó que s'ha d'exigir determinats requisits. El problema de la immigració no es pot resoldre només amb el cor, i el llenguatge políticament correcte no és útil per a esta finalitat. Com es diu col·loquialment “de bones intencions, l'infern n'és ple”. El descontrol dels fluxos migratoris només condueix al racisme, a la xenofòbia i a la conflictivitat social”.

El problema sorgix quan estos arguments són utilitzats no ab la finalitat d'oferir una solució, sinó ab la intenció de posar el focus sobre el problema de manera que es distorsione i magnifique causant l'alarma social que permeta l'aplicació de mides restrictives i l'ocultació d'altres problemes molt més greus.

L'altra postura, la de la negació, la d'ací caben tots, la de la bonhomia sense límits, no fa més que abonar el terreny per als que estan disposats a trobar en la immigració la causa de tots els mals.

Entre tanta escama es fa necessària la reflexió serena i al marge d'estereotips dogmàtics. Hui exposem el problema, més avant analitzarem les solucions.



Continuarem...

17/5/08

PERDRE ELS PAPERS

Un dia d'estos em decidiré a escriure sobre lo que ha ocorregut entorn del teatre romà de Sagunt, possiblement quan acabe el estrèpit i les costures ideològiques que sostenen cada paradigma s'hagen difuminat prou com per a què els conceptes “ben fet” o “mal fet” no depenguen tant del partit en què es milite o l'adscripció ideològica que es tinga.

Pot ser no obstant això, que sense esperar el cessament del soroll, trobe la manera justa d'exposar lo que pense respecte d'això, o que simplement no m'importe ser jutjat pel Sanedrí.

Em conformaré de moment en tractar un desperfecte adjacent, una circumstància que no té més relació ab el teatre romà que la casualitat i que em servix per a enfocar la vista sobre lo particular a fi de poder analitzar lo general.

Puge el passat divendres al cotxe i em dirigisc a casa baix un cel gris tronada del què es desprenen eixes grans gotes que presagien embossos en la capital. Afortunadament el meu destí es troba en sentit contrari i durant el trajecte puc relaxar-me sense més companyia que el so de fons dels informatius de la cadena SER i el dels "limpia" desplaçant-se rítmicament pel parabrises.

A mitjan camí entra en acció Gloria Marcos que ab la seua inconfusible veu assalta les ones hertzianes per a opinar sobre la sentència del teatre romà i l'advocat exdiputat, que manté viva la confrontació ab el Govern Valencià a compte del compliment de la mateixa. L'escolte i pense “fotre ¿com es poden perdre aixina els papers?"

- El Sr. Marco Molines lo que ha de fer és deixar de toquejar les coses importants i dedicar-se a disfrutar de la seua jubilació.

Imaginem que haguera sigut el Senyor Marco Molines qui s'haguera dirigit a Gloria Marcos en termes semblants.

- La Sra. Gloria Marcos lo que ha de fer és deixar de toquejar les coses importants i dedicar-se a les labors pròpies del seu sexe.

Esta frase sona malament, potser ho fa d'una manera més evident que la pronunciada per la diputada d'EU, però en abdós casos el so és el mateix, el del menyspreu a qui pensa distint i el de la desqualificació per raons alienes a la qüestió principal igual dona si es tracta del sexe o de l'estat laboral.

Que li vaig a fer, no em solen agradar les persones que no tenen dubtes, (el dubte és la base del coneixement) ni les que creuen que posicionant-se en un determinat espai ideològic tenen barra lliure per a dir lo que vullguen a qui vullguen, i moltes voltes m'he sentit incomode davant d'afirmacions de la Sra. Marcos, sobretot pel to de possessió sobre la veritat absoluta que sol emprar.

El divendres, de tornada a casa, entre el so de la pluja, vaig escoltar a algú perdre per complet els papers, pronunciar una frase que en si mateixa representa tot lo contrari de lo que esta persona diu defendre i pel seu to de veu, la frase li va eixir de l'ànima.

14/5/08

CRISI II (arròs i tartana)

Vaig estar el diumenge passat en la comunió del fill d'uns amics i em va sorprendre el local. No per la seua estètica, ni pel seu servici, ni per la pulcritud i exquisitat dels seus plats, no, lo que em va sorprendre va ser lo buit que estava a pesar de celebrar-se uns quants banquets.

Tots aquells que hem hagut de passar pel difícil trànsit de triar un local per a celebrar la comunió del nostre fill (a mi em va tocar fa cinc anys) sabem que si no has aconseguit concertar-lo almenys ab un any d'antelació, tens un seriós problema, i no obstant això, el restaurant del diumenge passat estava a la mitat de la seua capacitat i no es tracta d'una exageració.

La visió d'este restaurant semibuit em va intrigar prou com per a haver indagat estos dies si es tractava d'un cas aïllat o si al contrari forma part d'un nou paisatge que s'obri davant de nosaltres i la conclusió és certament descoratjadora, el símptoma no és aïllat.

Si hi ha una celebració donada al desplegament de pompa i circumstàncies en la nostra cultura, eixa és la primera comunió, transformada des de fa algun temps en una espècie de mini boda en què l'arròs i la tartana han substituït al fervor religiós i el préstec bancari a la sensatesa dels pares. No obstant això, les meues fonts ben informades em diuen que el nombre de banquets es manté, però disminuïx dràsticament el de comensals, senyal inequívoc de què la crisi fa mossa en els ja de per si depauperades butxaques dels pares imposant tossudament el retall d'invitats.

-Maria als teus cosins no podem convidar-los, ni al veí del quint, ni a aquella senyora que te va saludar l'altre dia i que no sabies com es deia, però que era molt amiga de ta mare quan eren fadrines.

Com si d'un passatge de l'Apocalipsi es tractara comencen a aparéixer signes al nostre voltant que ens indiquen que alguna cosa està canviant (afortunadament no anuncien la fi del món), i ho està fent molt més de pressa de lo que ens podríem imaginar.

Entre este matí a un pàrquing al què solc acudir quan estic per la zona de Canovas (per motius estrictament laborals) i que generalment està de gom a gom. Com si d'un saló de banquets en dia de comunió es tractara es presenta davant meu a mitja entrada, ab més places buides que ocupades, tinc tantes per a triar que no sé per quina decidir-me i francament la novetat m'inquieta.

Durant anys, els nostres governants s'han obsessionat en posar a Valéncia en els mapes, en fer-nos capital mundial de mil i un esdeveniments, de promocionar la rajola (que en la mida justa també és necessària) i el turisme de sol, platja, fritada i paella recalfada; mentres s'ha desatés el teixit productiu, s'ha consentit el desmantellament d'importants sectors industrials, s'ha ignorat el turisme de qualitat, s'ha obviat qualsevol pla de desenrotllament mínimament equilibrat i s'ha deixat perdre el camp.

Lo preparats o no que estiguem davant de la crisi depén de lo que han fet els distints governs que Valéncia ha tingut i principalment és responsabilitat seua, però darrere de cada govern hi ha un grapat de vots i de votants que no se senten responsables del destí del seu suport a un o altre partit.

Mentres uns parlen de desacceleració i altres de crisi, mentres discutixen o justifiquen xifres, increments del preu de la carestia de la vida o conjuntures internacionals, els ciutadans haurien de començar a prendre consciència que el seu vot no a soles servix per a què guanye l'un o l'altre candidat, si no per a què qui governe ho faça pensant en els problemes que de veritat importen a les persones.

Mentres els salons es queden a mitges, els aparcaments passen fam d'automòbils i se succeïxen els senyals que anuncien la tempestat, hauríem de preguntar-nos:

¿Continuarà el Govern de la Generalitat limitant-se a tirar-li la culpa a Madrid o es decidirà a establir un pla de xoc per a la revivificació del nostre teixit productiu?

¿Es decidiran els empresaris valencians a convertir-se en agents actius del progrés valencià actuant de manera conjunta (allò que s'anomena un lobi) o preferiran el salve's qui puga i la genuflexió davant de Camps?

¿Prendrà consciència el nostre poble que els seus vots donen o lleven el poder i que això el convertix en un poble poderós?

Per a este cicle hem arribat tard, però hauríem de començar a posar respostes al costat d'estes preguntes i formular-ne algunes quantes més.

10/5/08

CRISI

Es va introduir de manera sibil·lina en la campanya electoral i allí es va instal·lar còmodament.

Conceptes que havien gaudit de major presència durant l'última legislatura com el terrorisme, la fractura d'Espanya o l'amenaça de destrucció de lafamília, van cedir el seu protagonisme a la crisi econòmica en els debats polítics i després dels dubtes de Zapatero sobre el preu del café, van eixir a la palestra els del pa, ous i llet de tal manera que de repent pareixia que els candidats, de veritat, es preocupaven dels problemes dels ciutadans.

La paraula crisi una volta passada la campanya electoral s'ha quedat a viure entre nosaltres, és pronunciada en els debats televisius, requerida insistentment en el parlament i ens acompanya en les tertúlies de café en les què s'ha fet imprescindible.

Mire cada dia al meu voltant i observe estes conversacions de café, escolte als que en veu alta escampen els seus coneixements sobre la crisi i em sorprenc a mi mateix relativitzant tant de comentari gratuït, tant de filosof de saló que veu lo que ell diu crisi baix el prisma dels valors xicotet-burgesos.

Per a la majoria dels que es queixen de la crisi, esta consistix en un lleuger canvi en els seus plans de vida, en un “per si de cas” degut més a la por a les carències futures que a la seua pròpia condició econòmica. Deixar d'eixir a sopar els divendres “per si de cas”, retardar la compra d'un cotxe nou “per si de cas”, no comprar més roba este mes “per si de cas” i un llarg etcètera de xicotetes precaucions que, acumulades, aconseguixen crear l'atmosfera de desastre imminent.

Generacions guanyades a l'esperit del consumisme que durant la seua infància i joventut tenien unes simples espardenyes generalment rebudes per Pasqua (¡ala estes sí que són corredores! ens deien quan érem xiquets) i estrenaven equip pel Diumenge de Rams (qui no estrena no té mans) i que ara no saben referir-se a estos elements si no tenen nom i cognoms famosos.

- Maria ¿on has posat les Nike que em vaig a fer fúting? Per cert, que bé te paren eixos Levi's .

Hem passat dels pantalons adornats ab genolleres per a allargar un poc més el seu ús a la globalització d'una economia de lo efímer; de l'estalvi familiar, al préstec per a la comunio i quan més indestructibles ens créiem (cal creure-s'ho per a fer una hipoteca a 50 anys), resulta que al primer bufit d'aire gelat ens constipem, correm a prendre'ns la tensió, ens fem anàlisi i anem pel carrer ab el termòmetre en la boca per si ens puja la calentura.

Mentres la majoria es queixa com ho fa un xiquet mimat que mai ha sentit un NO, un nombre prou inferior sent en les seues carns les verdaderes conseqüències de la crisi, unes conseqüències que no es limiten a eliminar les eixides a sopar dels divendres, si no a vore de quina manera se soparà cada dia de la setmana.

¿I que ha passat ab aquells polítics que pareixien preocupar-se pels problemes dels ciutadans?

El PP valencià confiat que les lleis del mercat acabaran per solucionar-ho tot, pareix encantat per tindre un motiu més per a tirar-li la culpa al govern de Zapatero, complint aixina el seu paper d'oposició del govern central en compte de ser govern valencià.

El PSPV està massa ocupat trobant al Moisés que reunifique les seues dotze tribus i les traga d'un desert en el què no troben aigua suficient per a apagar els focs provocats des de Madrid.

EU o la seua recent escissió podrien dir alguna cosa, no debades els més perjudicats per qualsevol crisi solen ser els treballadors, classe a la què diuen deure's; però últimament este sector no es mobilitza per res a lo que no puga posar-se davant la paraula “salvem” i clar està, “Salvem l'economia” no sona molt d'esquerres.

La crisi que tan alegrement es passeja en les tertúlies despreocupades del bar com si es tractara del resultat de l'últim partit de lliga, la mateixa que els polítics esgrimixen a pròpia conveniència segons els resultats de l'última enquesta de popularitat, eixa crisi té noms i cognoms de persones que la patixen i per als que els “per si de cas” dels altres pot significar la perduda de la seua faena i la desatenció dels seus governants un bitllet a la desesperació.

Hora és ja de prendre's certes qüestions seriosament i de que els governants governen.

3/5/08

NEFERTITI

La bellesa que es manifesta en el seu cèlebre retrat del Museu de Berlín ha fet de Nefertiti una de les reines més famoses de tota la història egípcia. Fins al punt que per a la majoria de persones no és sinó això, un bell rostre carregat de misteri i llegenda. Però Nefertiti, en realitat, va ser molt més que l'esposa d'un faraó. El seu paper durant el regnat d'Amenhotep IV, que va governar Egipte cap a mitjans del segle XIV a.C. i que prompte va adoptar el nom d'Akhenatón, va ser molt destacat. Va exercir un poder equiparable al del seu consort el faraó i va tindre al mateix temps un enorme protagonisme en la gran reforma religiosa d'Akhenatón, que va suposar l'establiment del culte a Aton (la “heretgia atoniana”, com també s'hi ha anomenat) i la creació d'una nova capital per a Egipte: Akhetatón o Tell el-Amarma, que va substituir a Tebes.

Tot açò ho se no per ser un especialista en l'antic Egipte, ni com a conseqüència de llargs anys d'estudi i investigació, no. El coneixement dels fets succeïts fa més de tres mil anys en la vall del Nil es troba a l'abast de qualsevol.

Noms, dates i fets importants, però també coneixements trivials, poden mostrar-se davant de nosaltres d'una manera tan senzilla com l'adquisició de qualsevol revista dedicada a la història en qualsevol quiosc del nostre barri i ni tan sols és necessari acudir a llibreries especialitzades, ni a avorrits tractats d'egiptològica.

El paper couché pot mostrar-nos de manera amena i jalonat de magnifiques il·lustracions, els detalls de qualsevol cultura que ens puguem imaginar. Des de l'antiga Grècia als últims dies de l'Imperi Romà, des de l'inici dels saquejos Víkings a la croada d'Innocenci III contra els catars. Tot esdeveniment històric té cabuda en esta moderna forma de transmissió del coneixement, tot menys la nostra pròpia història, la dels valencians.

El nostre poble viu de difusos records inconnexos, de retalls d'història a penes transmesos, a penes reconeguts, i en este propi desconeixement es troba la clau de molts dels nostres problemes identitaris i de la manera en què som o no capaços de reconéixer-nos a nosaltres mateixos.

Durant segles hem patit l'assimilació històrica d'una manera més eficaç i persistent que qualsevol altre tipus d'assimilació. Els nostres fets més importants han servit (una volta convenientment aïllats i trossejats) per a contribuir a l'imaginari comunitari d'una realitat nacional distinta de la nostra pròpia pàtria i la resta han sigut ignorats i amagats.

Per a una gran part dels valencians, la seua història s'inicia ab l'arribada de Jaume I, rei longeu que va aguantar en el tron fins que Fernando el Catòlic es va casar ab Isabel de Castella i a qui va succeir en el tron Felipe V després de guanyar una batalla en Almansa. Darrere d'ell una nebulosa que ens porta fins a Franco, Lerma, Zaplana i Camps passant per Juan Carlos I.

Abans el no-res, i entre mitges un buit esguitat de certes dates, de certs personatges i de certes dades inconsistents que no ens permeten ni tan sols posar-nos d'acord en els nostres símbols més primaris.

El valencianisme cultural ha perdut un temps preciós en altres menesters (possiblement igual d'importants) que no ha dedicat al coneixement de la pròpia història.

Són un misteri a l'abast de molt pocs, els fets succeïts en les nostres terres fa tres mil cinc-cents anys, una cosa que no seria tan greu si no fóra perquè el mateix forat negre en el què es tanca esta informació ha engolit a Constantí Llombar i a Nicolau Primitiu junt a Pere el Cerimoniós, Joan Baptista Basset, Joan Lluís Vives i al Guerrer de Moixent.

Una història únicament per a iniciats, no pot ser la història d'un poble que aspira a engrandir el seu futur sobre els fonaments del seu passat. Sense este passat necessitem tirar mà de copes d'Amèrica i circuits de F1 per a ser alguna cosa... quan ja som més que lo que algúns pretenen que sigam.