LA PEÇA QUE FALTA

M'he alçat melancòlic esta setmana per una concatenació de factors a què ha posat coromull la pluja.

Fa uns dies vaig rebre lo que s'ha qualificat com l'última autòpsia a Unió Valenciana, el magnífic treball de Simó Alegre que espera pacient, que reunisca jo l'ànim suficient per a mamprendre la seua lectura. Hui, el sistema de records automàtics de Facebook m'ha fet memòria que fa quatre anys es va reunir per primera volta la comissió gestora de la Proposta per un Centre Democràtic Valencià, últim intent polític personal. El cicle de naixement, vida i mort exposat entre el llibre i les fotografies d'aquella reunió.

El diumenge en el cine vaig vore Logan, l'última pel·lícula del Wolverine encarnat per Hugh Jackman, que vosaltres direu que no té res a vore amb lo altre, però sí.

El cas és que m'he ficat a pensar sobre el gran forat negre que existix en la política valenciana, un forat que ocupa el lloc en què haguera d'estar el centredreta autòcton. Un forat negre que va poder de ser ocupat just en el moment en què Unió Valenciana va morir... jo vaig estar present en eixe precís instant.

Perquè encara que el cadàver d'UV va ser passejat durant alguns anys més i els seus òrgans embalsamats venuts al millor postor, l'acta de defunció es va firmar en l'assemblea posterior a les eleccions de 1999. Uns instants abans de prendre la paraula, Héctor Villalba se'm va acostar i em va dir en un xiu-xiu “Carles, entén lo que vaig a fer” i a pesar de que havíem dissenyat una candidatura i un pla per a la recuperació, Héctor es va dirigir a l'assemblea per a anunciar que es retirava. Mentres pronunciava aquelles paraules, Unió Valenciana va expirar.

Héctor tenia una visió. Sabia cap a on havia de posar rumb la formació i ho sabia des de feia temps. De fet va començar a virar la nau quan va prendre el timó entre les seues mans i de no ser per totes les calamitoses circumstàncies que ens van acompanyar en aquells anys, haguérem arribat a ocupar eixe buit immens que encara hui persistix, amb un partit centrat, amb trellat i valencianista. No va poder ser.

Des d'aquell fracàs, cada volta que la societat ha dirigit la seua mirada cap al centre ha trobat el no-res i l'absència ha sigut suplida per miratges oportunistes, falsos profetes i descarats de tot pelatge.

El Partido Popular es va fer durant algun temps amb la falsa imatge d'eixe espai per mitjà de l'adquisició de despulles, després vingué UPyD que va durar “lo que duran dos peces de hielo en un whisky on the rocks” i a estos els va seguir Ciutadans, últim intent de fer passar com a centre lo que està a les afores de la dreta. El forat seguix ahí, a pesar dels múltiples intents fallits (inclòs el meu), dels esforços infructuosos (també els meus) i de l'evident necessitat que el nostre poble té d'una opció pròpia d'este tall.

Si la nostra societat no fóra tan convulsa, sense l'etern problema identitari que persistix a pesar que molts s'encaboten en pensar que és cosa del passat, fa temps que hauria quallat el centre polític valencià; però els accents, les normatives, els colors i les pertinences, ens fan vulnerables als xarlatans i recelosos entre nosaltres mateixos.

Mentres existisca l'espai a cobrir, hi haurà qui ho intente. Estic segur, com segur estic que la seua existència no serà suficient, ni la il·lusió que se li pose, ni l'esforç que s'aplique. Res d'això servirà sense el concurs de la societat civil i de la “burgesia” valenciana. Mentrestant, sempre hi haurà il·lusionistes forasters o salva-pàtries de saló disposats a distraure l'atenció cap a la perifèria.