27/4/08

¡CONTRAFUR!

Mira que ho he buscat i res, no ho trobe. He mirat de dalt a baix, he llegit i rellegit i no apareix.

És possible que l'ansietat m'ennuvole la vista, o que tant d'interés per trobar-ho ofusque els meus sentits però res, no ho trobe.

I estic segur de que en l'Estatut d'Autonomia existirà el paràgraf en el què diu que l'anglés és un dels idiomes oficials dels valencians, sens dubte ha de posar-ho per alguna part, en cas contrari no seria lògic que El Govern de la Generalitat haguera pres la decisió de que una de les assignatures que han de cursar els nostres fills fóra impartida íntegrament en este idioma.

Puix res, de l'anglés ni xufa, ni en l'article sis que diu que la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià i que l'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat.

També diu este article del nostre Estatut que tots tenen el dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyança del, i en idioma valencià. Però l'anglés continua sense aparéixer ni com a dret ni com a obligació, ni com a animal de companyia.

Decidisc canviar de tàctica d'investigació i li pregunte al meu fill. Carles, ¿tu estudies anglés veritat? I la seua resposta afirmativa em deixa a un pas de la tranquil·litat, aixina que continue la perquisició; ¿i l'estudies en anglés? “Puix clar” em contesta el meu fill i comence a vore que la solució està prop. Llavors –insistisc- ¿el teu professor et parla sempre en anglés i vosaltres responeu sempre en anglés? ¿TOTA la classe és en anglés? I de sobte tot el raonament cau com un castell de cartes quan Carles em respon “¡Ha! ¿et referies a això? que va, la classe la donem en valencià”.

Puix ja no m'ho explique. Fa uns dies llegia en el periòdic el següent titular “El PP rebutja que Ciutadania s'ensenye en valencià o castellà” (Levante- emv 25/04/08), cosa que de ser finalment aixina suposa de fet que el PP s'oposa que una assignatura determinada (en este cas és indiferent quina) s'impartisca en els idiomes que segons el nostre Estatut són oficials.

U té la sensació, més aïna l'esperança, de que darrere de cada polític hi ha una mare; eixa mare que dóna igual quina edat tingues, sempre te tracta com el xiquet que vas ser alguna volta, eixa mare capaç de pegar-li un calbot a un executiu que se maneja pressupostos milionaris al crit de “no et fa vergonya deixar en el carrer a estes persones” després d'una reducció de plantilla.

Les mares són el contacte ab la realitat de qui s'han col·locat per damunt d'esta i davant de tant de despropòsit es tira a faltar a la mare de Camps dient-li “fill ja està bé de fer el carabassa" mentres el so del calbot ressona pel despatx presidencial.

El gest més paregut el va protagonitzar el vicepresident primer de les Corts, José Cholbi, quan va reprendre en la Cambra al conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora, per iniciar la seua intervenció en en anglés. Cholbi, (a qui no m'unix cap parentesc a pesar de lo paregut dels nostres cognoms) va haver de recordar-li que l'Estatut d'Autonomia i el reglament de la Cambra establix com a idiomes oficials el valencià i el castellà, (tin calbot moreno).

A falta d'una mare que pose els peus en la terra al Consell en ple, serà necessari que aparega un Vinatea que explique que hi hi ha coses que no poden fer-se per molta majoria absoluta que es tinga, i que les lleis que ens hem donat no poden botar-se-les a la torera, farà falta que algú cride, davant de tant de xiquet malcriat... ¡Contrafur!

19/4/08

ALFARRASSANT SOLUCIONS

L'alfarrassador entra en el camp prenent despreocupadament una fulla i l'estudia ab els dits com si intentara llegir la resposta amagada entre els seus vegetals nervis. Mentres passeja entre els tarongers, la seua ben entrenada vista detecta cada detall, cada característica, cada peculiaritat que poguera ser rellevant per a l'emissió del veredicte.

Un breu passeig, una certa dosi de misteri i experiència i l'alfarrassador tira una xifra en arroves; la quantitat de taronges que, encara verdes i penjades de l'arbre, servirà com a referència certa entre comprador i venedor.

Alfarrasar ve a ser el “a ojo de buen cubero” autòcton, però és també una forma de ser i d'actuar atàvicament arrelada en el model predominant en l'actuació dels nostres polítics de manera individual i comunitària, és la forma en què es detecten problemes, es transmeten a la massa i es proposen solucions.

Exemple:

Fa ara quatre anys es va derogar el Pla Hidrològic Nacional per part del nou govern socialista (deixarem l'anàlisi dels motius i la seua oportunitat per a un altre moment) i en quant açò va succeir es va posar en marxa en cada partit, cada eix ideològic i cada sector de pensament, el mecanisme d'alfarrassar (justificacions, solucions, o excuses segons preferències grupals).

El primer efecte distorsionant (i la major diferència ab el seu origen etimològic) que té este sistema, és la seua tendència a l'eliminació de lo més important i la seua concentració en lo supletori, de tal manera que cada un dels partits polítics ab major o menor implantació en el nostre territori va alfarrassar una solució ab la pretensió de que esta fóra enginyosa i original, que fóra “la solució” i que alhora que servira per a demostrar que la raó estava de part de qui la formulava, fóra capaç de definir al seu grup.

En estos quatre anys, cada família ideològica ha fixat com pròpia la solució única. Transvasament, dessaladores, moratòries urbanístiques, millora de consums, negació de la necessitat, portes al camp, etc. etc. tot se'ns ha oferit com únic i incompatible ab la resta, i d'esta manera vam iniciar una nova legislatura com atrapats en el temps en un etern “dia de la marmota” en el que Francisco Camps fa ab escassa fortuna el paper de l'histriònic Bill Murray.

Un alfarrassador sap que la seua missió és calcular lo més aproximadament possible la quantitat de taronges que produirà un determinat camp, que això és lo fonamental i no la forma en què escenifica el càlcul, per això no es disfressen de Rappel per a fer la seua faena, però els polítics i els partits (dels que no ens solem salvar ni un) a l'apartar lo essencial del problema i centrar-nos en esta competició d'originalitat, fem que tot perda el seu sentit.

Fonamental en este cas és que necessitem aigua per a desenrotllar-nos econòmica i socialment, que esta insuficiència no afecta tot el territori per igual, ni implica que ara mateix estiga morint-se ningú de set, i que esta necessitat d'aigua no es restringix a un únic sector econòmic si no que és transversal.

Fonamental és que per a què la nostra indústria, la nostra agricultura i el nostre turisme cresquen d'una manera sostenible hem de programar el seu creixement, saber on volem arribar i com; fixar-nos límits (si, límits també) i objectius i per tant necessitats i ací està la clau. No coneixem realment les nostres necessitats hídriques (com tampoc tantes altres) més que a “ojo de buen cubero” i ens aventurem a llançar solucions màgiques esperant ser reconeguts com aquells que van tindre el trellat d'encertar.

I mentres, l'aigua ha deixat de ser un problema a solucionar o una necessitat a programar, per a convertir-se en un element de contesa electoral, un calador de vots que convé mantindre en suspens encara que l'aigua ens arribe al coll.

13/4/08

ES REPARTIXEN AIXADES PER A FER TRINXERES





(A pesar que no tinc intenció de dedicar especificament este blog als temes del valencianisme unitari, faig hui esta excepció ab especial dedicatòria al blogger Faustí Barberá)

Els antics grecs anomenaven Kuklos a la roda de la fortuna que torna a la gent al lloc des d'on va començar, o la fa descendir després d'haver arribat a l'alt. Per a ells el moment més àlgid de la seua història, l'època daurada situada en el passat es veia com un ideal que, com a màxim, seria recuperat i potser emulat, però no necessàriament superat.

El valencianisme polític pareix estar atrapat en un Kuklos que ens espenta a repetir l'una i l'altra volta els mateixos errors per no tindre un referent d'èxit, un passat daurat a què retornar quan la roda culmine el seu gir, llançant com a únic saldo l'acumulació d'oportunitats perdudes.

M'ha tocat viure molt de prop dos d'estos processos cíclics que s'inicien ab una ferma voluntat d'èxit, es desenrotllen alimentats per l'esperança de trencar ab la dinàmica imposada i moren víctimes de la fatalitat.

L'any1994 va aparéixer en l'orde del dia de les reunions del Consell Provincial d'Unió Valenciana (al que jo assistia tots els dilluns com convidat però ab veu i vot) un punt específic en el què Vicente González Lizondo informava sobre els progressos en les conversacions mantingudes per a la formalització de Convergència Democràtica Valenciana, nou partit que pretenia nàixer de l'enteniment entre les dos formes de vore el valencianisme.

Durant prou de temps les cròniques dels avanços i la solució dels distints conflictes que s'anaven presentant, van anar omplint sessions en les què a poc a poc va anar comprenent-se la magnitud d'un projecte que podria haver canviat el curs de la nostra història més recent.

Diuen les males llengües que va ser el cervell calculador de Rafael Blasco el que va parir aquella Convergència i va convéncer González Lizondo per a unificar el valencianisme des de la posició d'avantatge que suposava presidir una Unió Valenciana que es trobava en els seus millors moments.

Les claus de l'èxit residien en la generositat del partit majoritari per a no imposar el seu pes específic com a "aro" pel qual hagueren de passar els altres partits intervinents, l'existència de un partit com el Partit Valencià Nacionalista (recent escissió de UPV) que representara l'aproximació de postures, i la concurrència de distints partits xicotets, grups, associacions i persones que representaren l'esperit aglutinador del projecte.

Finalment Convergència Democràtica Valenciana es va trencar abans de poder mesurar el seu potencial davant de les urnes, Unió Valenciana no va saber assimilar el seu propi èxit i va iniciar una espiral descendent que no va poder ser parada per una renovació tant personal com ideològica que va arribar massa tard, el Partit Valencià Nacionalista junt a UPV, ab la lliçó apresa del procés viscut van protagonitzar la refundació del valencianisme d'arrel fusteriana donant vida al Bloc y Rafael Blasco va buscar un nou camí per a recórrer i el va trobar, contribuint decididament a l'ascens i consolidació del Partit Popular.

Una dècada més tard en 2004 el Kuklos ens va posar de nou davant de la possibilitat de repetir l'intent, encara que a menor escala.

El Bloc assumia ara el paper de partit de major pes, (sense haver arribat ni de lluny la situació que va tindre en el seu dia U.V.) novament es produïa l'escissió en el partit situat en l'extrem oposat que buscava l'enteniment i continuaven existint xicotets partits, grups, associacions i persones disposats a contribuir a la unificació del valencianisme. Novament el resultat va ser un fracàs però de menor intensitat que l'anterior.

Després d'esta nova oportunitat perduda, el Bloc està vivint un revival dels seus anys d'UPV arribant a les Corts de la mateixa manera que ho fera fa un quart de segle i després d'este procés de retorn al lloc del crim, el propi esperit que va iniciar el naixement del Bloc pareix haver-se diluït aconseguint que este s'assemble cada dia més a aquella esquerra valenciana dels seus orígens que se situava a l'esquerra del PSOE.

En tota operació d'este tipus es produïxen danys col·laterals que en el nostre cas són patits per aquelles persones que de manera individual o col·lectiva interioritzen la idea del valencianisme de construcció, de conciliació o unitari (cada u té un nom però la idea és la mateixa) i es llancen fora de la pròpia trinxera disposats a celebrar la pau. Estos són (som) els que al concloure el fallit procés queden (quedem) en terra de ningú, en l'espai que separa a les dos trinxeres sense saber molt bé quina direcció prendre però convençuts que entrar de nou a l'humit forat del què han (hem) eixit no resoldrà res.

L'experiència ens mostra que en la majoria dels casos, l'infeliç iniciat que com en el mite de la caverna descrit per Plató ha vist més enllà de les ombres projectades pels interessos grupals, es queda ancorat prop de la seua pròpia trinxera mirant a l'interior, intentant convéncer els seus companys de la necessitat eixir de la mateixa, autoconvençuts de que són capaços de canviar l'opció de la què procedixen per a què reprenga el camí de l'enteniment.

Si poguérem observar esta terra de ningú des d'una certa perspectiva quedaríem sorpresos de la quantitat de gent que intenta convéncer sense èxit als de baix mentres estos continuen cavant ab força per a fer més fondo el forat mentres criden ab insistència “¡es repartixen aixades per a fer trinxeres!” desitjosos de que acaben les vel·leïtats excèntriques d'eixos companys que han eixit a l'exterior i retornen al treball.

Qualsevol observador que des d'esta perspectiva poguera vore l'estampa, es donaria compte de seguida que si en lloc de quedar-se mirant a la seua trinxera es donaren la volta i es reconegueren entre si, els que han aconseguit eixir serien capaços de trencar ab el Kuklos en el que estem presos.

Mentres continuen ressonant en els pous cada volta més profunds els crits de “¡es repartixen aixades per a fer trinxeres!”

5/4/08

L'EFECTE MERCADONA

Fa alguns anys i per motius laborals vaig haver de fer diverses visites a Andalusia. Per aquell temps, Mercadona estava en ple procés d'implantació en la zona i recorde que em va deixar sorprés constatar, que el simple rumor de la pròxima obertura d'un dels supermercats d'esta coneguda empresa valenciana, provocava en més d'una localitat, l'immediat tancament dels encara existents supermercats familiars.

L'efecte aconseguit per Mercadona deriva directament d'un èxit molt important per a qualsevol empresa, però també per a qualsevol col·lectiu social o polític i inclús important a nivell personal. Instal·lar en la mentalitat comunitària la certesa de que totes les expectatives que puguen generar-se es voran confirmades ab realitats, o lo que és lo mateix, que quant es diu es complix.

La seguretat que esta empresa seria capaç d'oferir als consumidors els millors productes als millors preus i que per tant competir ab ella es feia impossible és lo que impulsava al tancament d'estos negocis sense ni tan sols plantejar batalla davant de la invasió del seu “territori comercial”. Diuen que quan el lleó no vol lluitar brama, però a Mercadona no li feia falta ni bramar.

El passat any, vaig tindre l'ocasió d'escoltar a Duran i Lleida durant la presentació a València del seu últim llibre, "Entre una Espanya i l'altra" la lectura de la qual és altament recomanable. En el debat immediatament posterior a la conferència del polític català va sorgir d'entre el públic la pregunta sobre un hipotètic suport de CiU al govern que isquera de les urnes en les eleccions del 9 de març, el resultat de les quals evidentment es desconeixia en eixe moment.

La resposta de Duran i Lleida va ser contundent, “abans d'assentar-nos a parlar, qui pretenga el nostre suport haurà de fer públiques les balances fiscals”, justificant àmpliament el perquè d'esta exigència.

La primera cosa que ha fet Rodríguez Zapatero en quant ha assimilat els resultats de les últimes eleccions generals és anunciar que va a fer públiques les balances fiscals, que ho farà seguint dos metodologies distintes i que estes no serviran per a negociar el finançament autonòmic.

Curiosament, de totes les raons esgrimides per Duran per a justificar la seua exigència, cap va ser la negociació o renegociació del sistema de finançament autonòmic, centrant-se més en conceptes lligats a la desarticulació de vells tòpics assignats als catalans respecte a la seua relació ab els diners públics.

En quant va botar la notícia de la pròxima publicació de les balances fiscals; la forma i les circumstàncies en què es va produir em van recordar immediatament l'efecte Mercadona. El simple rumor d'una condició prèvia, originava immediatament reaccions conseqüents, sense necessitat escoltar el bramit del lleó.

No existix ara com ara cap partit, persona o col·lectiu que siga capaç de causar un efecte semblant ni al govern autonòmic ni a l'estatal i per este motiu, desgraciadament les valencianes i els valencians estem condemnats a ser mers espectadors en estos combats de la política... de moment.