VIOLÈNCIA

La meua iaia Concha no arribava a estar sorda del tot però poc li faltava i encara que havia aconseguit dissimular-ho prou bé, hi havia voltes en què la seua sordera es feia del tot evident.

Recorde amb una certa simpatia una vesprada en què estava la meua iaia assentada veient un d'eixos telefilms de sobretaula de diumenge. Jo entrava i eixia de la saleta sense parar molta atenció a la tele però em va picar la curiositat al vore-la tan atenta a la pantalla, aixina que li preguntí de que anava. Puc escoltar les seues paraules com si m'ho estiguera dient ara mateix “mira si ella és roïna, que el seu marit li té que pegar”.

Evidentment la pel·lícula no tractava sobre una dona molt roïna a la que el seu marit tenia que pegar, sinó d'un home molt roín que pegava a la seua dona, però la carència auditiva de la meua iaia feia que la seua percepció de la realitat sense tota la informació al seu abast, passara pel filtre de l'educació rebuda, aixina que si aquell home pegava a la seua dona... blanc i en botella: orxata, alguna cosa havia d'haver fet ella.

Estos dies m'estic enrecordant molt de la meua iaia. La veig en cada interpretació esbiaixada de la realitat que m'arriba per les xarxes socials i els grups de whatsapp, en cada missatge escrit o reenviat per gent que ha decidit tancar les orelles per a interpretar o reinterpretar la realitat passant-la pels filtres de la seua educació, creences o ideologia... “mira si són roïns que la policia els té que pegar”. La meua iaia no era sorda per voluntat pròpia i havia crescut en una època fosca que havia condicionat la seua forma de vore el món, els qui hui inventen realitats no.

Mireu, un pot estar d'acord o no amb els catalans en això de voler separar-se d'Espanya, es pot vore correcte o no que s'hagen encabotat en fer un referèndum contra dret i tort, es poden criticar les formes i tot lo que es vullga, però tancar els ulls davant de la brutal salvatjada de les càrregues policials no té excusa que no tinga que vore amb una total absència d'empatia, un odi extrem o l'abducció de la intel·ligència que produïx una ideologia perniciosa com el feixisme.

Per a qualsevol demòcrata, les imatges que han recorregut el món suposen una gran vergonya, una profunda tristesa; per això em resulta inconcebible l'allau de missatges en què s'intenta desacreditar la veracitat de certes informacions sobre les víctimes. He vist de tot, des d'acusacions d'haver-se tirat gelatina per a simular sang o d'haver fingit lesions basant-se en la forma en què una dona es recolza en una barana a fotos il·lustrant presumptes agressions als policies que han resultat ser d'un altre any i d'una altra comunitat autònoma. Tot açò i més corre com la pólvora amb la pretensió de canviar la percepció que tenim de la realitat, de fer-nos dubtar de tot i ho fa amb la complicitat dels que estan disposats a acceptar qualsevol mentira que beneficie a la seua pròpia forma de vore les coses.

Res pot tapar lo que vam vore diumenge passat, perquè sí, ho vam vore. Vam vore la brutalitat en estat pur exercida des de l'Estat contra el poble. Una brutalitat sense barreres que no distingia edats. Una brutalitat davant la qual només s'oposaven mans buides.

I no és la primera volta. Ja ho vam vore en el 2012 en ple cor de València.