ABRIL

Abril ve enguany gris, deslluït, light. Plou intermitentment, amb la suficient intermitència per a deixar en els seus altars els passos de Setmana Santa. Sempre plou quan no hi ha escola.

Plou aigua des del cel i este abril plou a més desmemoria i oblit. 750 anys van complir les nostres Corts el 7 d’abril. Aniversari sense tortada, ni festa; sense que els seus hereus ho mencionen tan sols, que una cosa és haver posat en l’Estatut que som una nacionalitat històrica i una altra bé distinta celebrar que ho som precisament perquè fa més de set segles ja es reunien les nostres Corts.

Vergonya d’un passat a penes reivindicat, abril ve discret per la carretera d’Albacete, ix d’Almansa cada 25 per a arribar al Cap i Casal on a penes uns pocs valencians s’esforcen per mantindre viu el record de que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, mentres les Corts, les nostres Corts les de 750 anys d’història, disfressen el dia a base d’esborrar el seu record i implantar un nou en el subconscient col·lectiu.

FALLES I ECONOMIA

Un bon nombre de valencians, duts pel secular autoodi que ens professem, han pres el costum d’utilitzar la paraula falla i els seus derivats com a sinònim de “chapuza”, desorganitzat, excessiu i quants qualificatius més puguen usar-se en to despreciatiu.

No obstant això, ara que està a punt de començar la setmana fallera m’abellix destacar el seu paper  com dinamitzador econòmic en contraposició amb la molt més moderna política de grans esdeveniments del Consell.

Entenc que per a qualsevol governant resulte atractiu penjar-se la medalla d’haver aconseguit portar l’America’s Cup, el mundial de F1, o la final de l’interplanetària de xapes per parella, però tots estos esdeveniments que ens venen com la manera última i definitiva de situar-nos en el mapa, no deixen de ser efímers i costosos fastos que depenen de la voluntat de tercers. No som nosaltres els que decidim que se celebren ací, són altres els que ens oferixen l’oportunitat, sempre que correguem nosaltres amb els gastos, a canvi això sí, de que l’hostaleria i la indústria turística llepen amb la punta de la llengua el suculent pastís econòmic que es menjaran altres.

LLENGUA, CULTURA, CONSENS I FUTUR.

Contingut de la meua intervenció en la taula redona que ab este lema va organitzar CIRD'Òc-Valéncia el 29 de gener ab la participació de Felip Bens i Jordi Davó.

ADVERTÈNCIA PRÈVIA:

Tinc l’estranya sensació de ser un ocupa en esta taula, la tinc des que a finals de novembre de l’any passat, Lluís Fornés em va comunicar el títol inicial de lo que hui ens ocupa. En aquell moment era “llengua, nació i futur”. Poc puc aportar jo a la discussió, vaig pensar, atés que dec de ser dels pocs valencianistes que no es consideren filòlegs (de carrera o vocació), lo que haja de dir sobre la meua nació pot resumir-se en una sola frase “sóc nacionalment valencià, que és prou ser” i sobre futur sóc incapaç de vore més enllà de lo que passarà en les pròximes eleccions.

CARTA OBERTA A MARIANO RAJOY

Acaba vosté de clausurar la convenció que el seu partit ha celebrat a Sevilla enmig d’un ambient d’eufòria electoral i en les seues intervencions s’han sentit algunes coses d’innegable sentit comú en els temps que corren, com la necessitat d’aplicar una important reducció del nombre de càrrecs polítics o evitar duplicitats entre Estat, autonomies i ajuntaments.

Fins ací tot bé, però (sempre hi ha un però), “una cosa es predicar y otra bien distinta dar trigo”. Les paraules pronunciades per vosté en eixe fòrum en què la moqueta blava a corregut com el vi en una festa, no són més que això, paraules, si estes no van seguides de l’acció.