EL PUNY DE FERRO

Entres en el bar de bon de matí. Mentres et prens un café en la barra escoltes les conversacions que majoritàriament giren al voltant de Catalunya. Abans ja has pres la teua ració de desafiament català en els primers informatius de la tele i després les tertúlies de la ràdio inundaran la teua jornada amb la mateixa cançoneta. Portem massa temps fent d'espectadors espardalitzats amb la vista fixada en un únic punt com si no existira res més.

Es percep en l'ambient una espècie d'hipnosi col·lectiva que per als valencians té unes característiques especials. Ací te trobes per un costat als enlluernats pel procés dels nostres veïns que d'alguna manera pensen que a nosaltres ens va a tocar la “pedrea” de la independència catalana i d'un altre, als que veuen en l'oposició a tot lo que faça olor a català la seua oportunitat d'obtindre protagonisme. Al mig tot un poble que sap que no ens tocarà la “pedrea” però sí que rebrà alguna que altra bastonada i que lluny de cobrar protagonisme s'està tornant més invisible dia a dia.

La realitat, la crua realitat és que tot lo que estem vivint i lo que ens queda per viure és conseqüència d'una mal tancada transició i un procés de recentralització amb puny de ferro en guant de seda que a esclatat per les costures de Catalunya, fent prescindible tota dissimulació al crit de ¡Fora màscares!

A Catalunya estem veient el poder de les estructures de l'Estat en tota la seua esplendor (o quasi) aplicat a la conservació del control territorial, però no ens enganyem, que s'haja fet més visible no vol dir que només s'estiga aplicant ara i allí, ni que siga necessari cap desafiament independentista per a què s'active.

Potser no tinguem creuers amarrats al port de València per a allotjar guàrdies civils desplaçats per a aplacar una revolta, ni els vegem desfilar pels nostres carrers buscant cartells, paperetes i urnes. Tampoc hi ha un poble permanentment mobilitzat i no serà per falta de motius.

No, ací encara funciona això del guant de seda però el puny continua sent de ferro i s'aplica amb rigor. Els nostres comptes estan intervingudes per mitjà de mecanismes de control del gasto i de restricció del flux d'ingressos (el FLA no és més que una manifestació de la recentralització latent de l'Estat) com intervinguda està la nostra capacitat legislativa amb continus recursos, suspensions cautelars i anul·lacions de cada un dels intents d'exercir el nostre autogovern més enllà de l'estricta uniformitat que emana de la meseta. Pareix com si tot el que no fóra ofrenar noves glòries a Espanya estiguera prohibit o fera gros.

Sé que ara mateix és difícil apartar els ulls dels nostres veïns de dalt, però més prompte que tard haurem de deixar de fer-ho. Uns perquè per molt que flipen en colors no els va a tocar premi per aproximació, altres perquè mentres seguixen alçats en “prevengan” contra Catalunya, la pàtria i l'honra s'està perdent per ponent, i la resta perquè una volta passat el maremàgnum, seguirem tan fotuts com abans i va sent hora que ens fartem d'això.