No
hi ha res com la por per a dominar. La por paralitza i anul·la
l'enteniment. La por, quan no obeïx a una amenaça concreta sinó a
un estat de permanent tensió, es torna tremendament eficaç.
Obris
el periòdic, encens la ràdio, mires la televisió i et bombardegen
por constantment. S'exposen els problemes de Veneçuela com si
estiguera ací al costat, com si fóra l'únic país en caiguda
lliure del món mundial, tot amb l'únic objectiu que tingues por
d’acabar com ells, a manera de vacuna per a què ni se t'ocórrega
votar als que s'equiparen ací amb el moviment que ha arruïnat a
aquell país. Veneçuela sona més en els Mitjans de comunicació que
València com si fórem nosaltres els qui vivirem en un altre
continent.
Des
de que et despertes fins que, rendit et tornes a gitar, tens present
el “desafío catalán” ells s'ocupen de que no se t'oblide que
Espanya es trenca, per a què no visques ni un minut sense por de les
conseqüències. No ho diuen, però d'alguna manera tots intuïxen
que si un dels territoris que aporta capital a la vidriola de l'Estat
se´n va, hi haura que fer-li un parell de forats més al cinturó i
ja estem massa arrepretats.
Infondre
temor és fàcil i l'odi també. A la prima de risc ¿vos en
recordeu? a les mesures d'austeritat de la UE, a la desocupació, a
la crisi, a perdre la casa, a la caiguda dels bancs, a ETA, a Grècia,
a l'Estat Islàmic...
Si
la nostra intel·ligència no estiguera bloquejada per la permanent
interferència interessada ens adonaríem de que lo que ocorre a
Veneçuela ens afecta tant o tan poc com lo que ocorre a Canadà, o
de que eixe “desafío catalán” se solucionaria ràpidament amb
un referèndum pactat... però els interessa la nostra por.
Si
no ens tingueren en permanent tensió, fixaríem la nostra vista en
la colonització ideològica dels jutjats que es dediquen a bloquejar
els parlaments no controlats pels afectes el règim.
Sense
la por percebríem nítidament la involució que està patint la
nostra democràcia, com els hereus dels qui van guanyar la guerra
s'han fet forts dins i fora de les institucions i com eixa fortalesa
els ha fet creure's invulnerables incrementant la seua gosadia.
Sense
la por no estaríem governats per un partit replet de corruptes, ni
el President d'Espanya hauria arribat a declarar en el jutjat perquè
no hauria arribat a ser President. Sense la por no haguérem
consentit el rescat a fons perdut als bancs, ni la indecent
indemnització a CASTOR, ni la socialització de les perdudes de les
autopistes, ni la impunitat dels corruptes, ni el qüestionable
comportament d'alguns fiscals anticorrupció que més que
perseguir-la pareixen protegir-la. Sense por seríem un estat decent.
La
nostra por els alimenta i per això ells alimenten la nostra por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada