Páginas

30/9/10

EL COST DEL SILENCI

Corre pels mentiders polítics una llegenda urbana que conta que, en l’última etapa de Zaplana al capdavant de la Generalitat, la classe empresarial valenciana va arribar a estar farta de la prepotència del Molt Honorable, de tal manera que a punt va estar de propiciar una convergència valencianista que poguera arrabassar-li la majoria absoluta i tornar-lo al solc.

Ab l’arribada de Camps a la presidència del Consell les aigües van paréixer tornar al lloc i la necessitat d’una força política autòctona va desaparéixer de l’agenda. Durant anys s’ha vist com les organitzacions empresarials de qualsevol tipus han donat el seu suport al govern popular, unes voltes de manera activa i altres, les més, simplement guardant silenci, un silenci que s’ha trencat estes últimes setmanes.

21/9/10

ENS VOLEN FURTAR EL VALENCIANISME

Hi ha qui defen una idea assassinant-la.
Com si s’haguera escoltat la dolça veu de Rita des del balcó de l’ajuntament del cap i casal a crit pelat “senyor pirotècnic pot començar la mascletà”, aixina han reaccionat els líders d’UV i CVa davant de la instrumentació del PP autonòmic (que no autònom), de la defensa dels símbols patris a compte de l’amenaça catalana, ara que s’acosten les eleccions.

Temps els ha faltat per a esclatar com a magranes al crit de “ens volen furtar el valencianisme”, reclamant la propietat en exclusiva d’esta defensa, acusant de plagi als populars, exigint anàlisi de sang per a vore qui té més blau en les venes i tot en perfecte castellà, en un exercici de coherència inconscient ab la seua més intima ideologia.

2/9/10

INTEGRACIÓ

Fins on arriba la meua memòria, el recorde treballant en la nostra fàbrica. Pell morena, cabell fosc i espés bigot.

Antonio va emigrar ab la seua família des d’un poblet d’Andalusia quan encara era un xiquet. A penes va poder anar a escola (fet que justifica la seua peculiar ortografia) i a pesar que pràcticament es va criar a Benifaió, del seu coll sempre ha penjat un cadena ab l’escut del Betis i del retrovisor del seu cotxe una medalla de la Macarena, senyals inequívocs de compromís ab les seues pròpies arrels.

Que jo sàpia mai s’ha vestit de faller, no plora davant de la Geperudeta, ni vibra d’emoció ab el Valéncia CF i a pesar d’açò em consta que va fer l’esforç més gran de que va ser capaç per a integrar-se en la societat que li va acollir a ell i a la seua família. Podria haver triat, com ho van fer molts altres, relacionar-se només ab els del seu mateix origen (a Benifaió hi ha andalusos per a parar un tren) i desenrotllar una vida exclusivament en castellà, però no ho va fer aixina, va aprendre valencià i en valencià s’ha expressat sempre, un exemple que han seguit els seus fills.