Páginas

31/12/09

5.865

Vivim temps difícils per al valencianisme polític. Ben mirat pareix que visquem instal•lats des de sempre en una crisi existencial que ens impulsa irremeiablement cap al precipici de l’extinció.

Massa decisions errònies, massa matrimonis de conveniència i massa aprofitats de les bones intencions, han anat soscavant la confiança del poble i esquilmat les adhesions. S’ha forçat fins a tal punt la confiança dels compromesos que votar tapant-se el nas s’ha convertit en un costum degradant.

Ho sé per pròpia experiència. Sé com poden sentir-se tots i cada un dels que abocant el seu cor en un projecte en què creuen, veuen com a dia a dia este es distorsiona, perd el seu origen i es convertix en una maquinària destinada a la supervivència d’uns pocs, greixada ab l’esforç d’uns molts.

Em vaig afiliar a Unió Valenciana en 1987 només acabar la mili i el 5.865 és el número d’afiliat que figura en el vell carnet que encara conserve.

Pràcticament des del principi em vaig implicar activament en les joventuts del partit formant part dels màxims òrgans de direcció i en els anys successius vaig dedicar tot l’esforç de què vaig ser capaç. Creia en la idea del partit i vaig fer tot lo que estava en la meua mà per a què cresquera i es consolidara. No era una excepció, com jo molts altres van oferir el seu temps, coneixements i habilitats desinteressadament.

Ab els anys vaig madurar. Lo que en un principi va ser una militància impulsiva es va convertir en una consciència militant i alhora que anava sent més conegut internament anava assumint més responsabilitats, ara ja en el propi partit.

En 1991 Unió Valenciana va aconseguir el seu millor resultat en les eleccions municipals del cap i casal. Valéncia, la joia de la corona havia tancat un llarg període de govern socialista i apostava per un canvi en el què nosaltres teníem molt a dir.

Em vaig oposar al pacte ab el PP en la reunió del Consell Provincial en què Lizondo ens va exposar les condicions d’un acord ja pres, vaig proposar no entrar en el govern i desgastar a la llavors incipient Rita, però el peix ja estava venut, els càrrecs repartits, els alliberats assignats. Tot en nom del que era necessari, de l’inevitable, de “o pactem o desapareixem”

En una legislatura vam perdre més de la mitat de la representació, en dos, vam desaparéixer de l’ajuntament.

En 1995 es va convocar en la casa de la cultura d’Almussafes el Consell Polític, òrgan consultiu del partit de què formaven part els càrrecs orgànics i electes a fi de debatre el que més tard es coneixeria com “el pacto del pollo”. Es va triar esta via precisament pel seu caràcter no vinculant.

També en eixa ocasió vaig alçar la meua veu en contra. Vaig proposar mantindre’ns al marge i exercir pressió sobre el nou govern fora este del PP o del PSOE i aprofitar la seua debilitat per a què les reivindicacions que figuraven en el nostre programa electoral (AVE, policia autonòmica, concert econòmic, etc.) es portaren avant. Vaig collir un gran aplaudiment dels meus companys i la següent frase despectiva de Lizondo “En este partit ens volem tots molt i per això aplaudim a qualsevol”

Evidentment el pacte es va realitzar en els termes que tots coneixem, una volta més ab repartiment de càrrecs i alliberats assignats i ab l’excusa de la inevitabilitat, de la necessitat, de “o pactem o desapareixem”

En una única legislatura vam desaparéixer de les Corts, en dos de l’escenari polític.

Durant este temps i a pesar de la meua oberta oposició a la política de seguidisme al PP, vaig continuar esforçant-me per trobar alguna part positiva en tot allò, vaig intentar canviar el partit des de dins, em vaig implicar encara més i a punt vam estar d’aconseguir-ho, però el dany era massa profund i pagarem en un sol dia el deute de tots els nostres errors passats.

El dia 13 de juliol de1999 el periòdic Levante-emv mostrava el moment “cumbre” de la meua carrera política dins d’UV coincidint ab el crack del partit, uns efímers dos mesos en què vaig assumir les funcions del secretari general i després el no-res.

Durant els següents quatre anys em vaig mantindre fidel al partit, un partit què de la mà de Chiquillo ja no tenia res a vore ab mi. Em vaig apartar ordenadament dels càrrecs que encara ocupava, vaig col•laborar en la llista municipal de Sollana de les següents eleccions i en 2004, després de dèsset anys de militància vaig cursar la meua baixa quan es va formalitzar la ignominiosa última venda al PP en contra de les decisions preses per l’assemblea i a canvi d’un lloc de senador per a un polític mediocre i poregós.

Durant dèsset anys els meus esforços i il•lusions, com les de molts altres militants, van servir per a què alguns alliberats acamparen lliurement més preocupats per mantindre els seus privilegis que a assentar un projecte polític en què no veien més que un mitjà per a aconseguir els seus fins o per a què certs polítics desproveïts de fe i escassos d’escrúpols ens vengueren al millor postor, i no obstant això, de tot este temps només em penedisc dels últims quatre anys.

Quatre anys perduts per un sentiment de fidelitat desperdiciat, inactiu per a no aparéixer com un traïdor als ulls dels meus antics companys, per a no ser assenyalat com a culpable per abandó (com si la meua permanència en aquell projecte mort ja, poguera canviar alguna cosa), quatre anys tirats al fem que pogueren haver sigut productius i no ho van ser.

Continuen existint alliberats d'ofici i polítics sense fe aprofitant-se d’esforços i il•lusions, esgrimint inevitabilitats, exhibint desastres futurs si no s’accepten estratègies suïcides. Continuen existint militants que s’abandonen al sentiment de fidelitat residual desperdiciant, com jo ho vaig fer, anys preciosos fins a trobar per fi l’últim motiu per a tallar el vincle que els unix al partit.

Abandonar la formació a què s’ha pertangut durant molts anys, és dur, molt dur, jo ho sé bé, però també conec les conseqüències de no fer-ho a temps. La majoria acaba desapareixent per complet i no anem sobrats com per a permetre-ho.



17/12/09

LA MIOPIA DE FONT DE MORA

Em desdejune el dimarts ab les declaracions del conseller d’educació i no done crèdit a lo que llig. La Generalitat no incorporarà l’ensenyança dels valencians a les noves tecnologies perquè com l’onanisme, els portàtils produïxen ceguera.

Mare meua, ¿però que hem fet els valencians per a què ens haja tocat en sort un personatge com Font de Mora? ¿és que potser els nostres avantpassat van cometre un pecat de tal calibre que ha de ser porgat per totes les generacions fins al final dels dies?

L’excusa, perquè no es tracta més que d’una excusa exposada per l’administració valenciana per a no subscriure l’acord que proporcionaria un ordinador portàtil a cada alumne no pot ser més infantil i ha quedat desmuntada a penes a eixit dels llavis del conseller. Una pantalla de 10 polzades pot causar els mateixos efectes en el desenrotllament visual dels nostres fills com una pantalla de 52, és més, els riscos de patir miopia per utilitzar un ordinador són equivalents als derivats de llegir un llibre i, ara que ho pense, espere que el nefast conseller no s’haja assabentat d’açò últim perquè és capaç de prohibir els llibres perquè atempten a la salut visual dels valencians que idees més estrafolàries ha tingut.

La realitat, perquè hi ha una realitat oculta darrere de tanta barbaritat eixida de la boca d’este terròs, és que estan jugant ab les nostres vides i ho estan fent d’una manera inconscient i per tant molt més perillosa.

Ab l’únic objectiu que el de donar un puntelló en la boca de Zapatero, el govern valencià no dubta a sacrificar l’educació dels nostres fills. Ja ho va fer ab l’espinós assumpte de l’educació per a la ciutadania i el sainet de l’anglés i ara ho fa donant-li l’esquena a l’educació 2.0 privant-nos d’una substanciosa aportació de govern (més d’onze milions) i ho seguirà fent sense importar-li les conseqüències, boicotejant qualsevol benefici que poguérem obtindre les valencianes i els valencians sempre que estos no puguen ser atribuïts al PP i per tant rendibilitzats electoralment (pregunten sinó als afectats pel boicot dels populars a la llei de la dependència).

Evidentment, disposar d’un ordinador portàtil no farà als nostres fills més intel•ligents, ni incrementarà la seua capacitat d’aprendre, però familiaritzar-se ab les noves tecnologies constituïx un avantatge competitiu que se’ns nega als valencians pel simple fet de tindre un conseller de cultura més curt que les mànegues d’un jupetí i estar segrestats per un govern que actua com a regne Popular mentres ens entreté ab jocs de prestidigitador i propaganda.

Pensa que, mentres els teus fills, nebots o néts no tenen accés a les últimes tecnologies, a uns quants quilòmetres d’ací, a Almansa, Hellin, o Mora de Rubielos, altres alumnes acudiran a classe aprofitant els avantatges que ací rebutgem i en el futur competiran ab els nostres i si en les últimes eleccions autonòmiques vas votar al PP, tu tens la culpa.

Article publicat per Levante emv el 17/12/09

9/12/09

TOCA CANVIAR EL RUMB

No tens temps de llegir-ho, no et preocupes, jo ho faig per tu

Sis anys s’han complit ja des que iniciàrem el nostre propi projecte polític, sis anys en què la nostra màxima prioritat ha sigut complir ab l’objectiu de ser element aglutinador que permetera la unió del valencianisme i la superació de conflictes.

Innumerables són les hores invertides (que no perdudes) en esta tasca. Incomptables les reunions, les conversacions personals, la tinta emprada per a plasmar per escrit les bases d’un projecte destinat a aconseguir una autèntica alternativa valencianista de govern insubordinable a interessos diferents de les del poble valencià.

Hem trobat en este camí el sincer suport d’hòmens i dones que davall qualsevol militància han estat disposats a contribuir ab el seu esforç, però quants més anunciaven el seu desig d’unió, més refractàries s’han mostrat les estructures partidistes que espentades per una força centrifuga han acabat instal•lades en la perifèria política, en els extrems ideològics, sense possibilitat de convergència.

L’espai natural del valencianisme, eixe espai ampli i transversal que com ha qualificat un bon amic és “interclassista i progressista, se situa en l’àmbit de la socialdemocràcia i pot acollir liberals, cristianodemòcrates i algun esquerrà”, eixe espai queda orfe de presència valencianista.

Sis anys després, hem de reconéixer que els nostres esforços no han donat el fruit suficient, no han trobat la concreció necessària i per tant hem de canviar el rumb per a liderar (si és que Units pot liderar alguna cosa) eixe espai valencianista d’ampli espectre.

No són els nostres mitjans els d’un partit gran, ni els nostres resultats seran més que una inversió a futur, però a canvi oferim un punt al què poder convergir, la voluntat de consens i un projecte al què poder votar sense haver de tapar-se el nas.

2/12/09

¿I PERQUÈ NO UNA GRAN CAIXA VALENCIANA?

Està dibuixant-se un nou mapa d’Espanya, un mapa de desenrotllament econòmic en el què els valencians no apareixem, un mapa en què els grans pols d’atracció d’inversions i coneixement es concentren a Madrid i Catalunya de la mà de grans caixes que, aprofitant la convulsió financera que ens està sacsant es fan cada volta més fortes i potents.

Davant d’este més que probable futur hi ha que preguntar-se si assistirem impassibles, si anem a resignar-nos a assumir un paper de peons, de carn de canó en el nou colonialisme econòmic o al contrari presentarem batalla per a guanyar-nos un lloc al sol de la nova economia.

Des de fa algunes setmanes, des del Consell es llancen propostes, vagues en principi, incompletes de moment, però aparentment decidides a que no ens quedem fora d’eixe nou mapa.

El debat sobre la fusió de Banjaca i CAM pot haver sorgit per conveniències estratègiques de partit, però no hi ha dubte que ho ha fet en un moment oportú. El desenrotllament de la nostra economia depén de l’existència d’una gran entitat financera fortament arrelada al territori ab el suficient pes específic, però a esta evidència s’oposa la forta divisió sociopolítica que com a mal endèmic ens assota secularment.

Aparéixer o no en eixe nou mapa econòmic hauria de ser prou important com per a què els actors econòmics, polítics i socials es posaren d’acord, però desgraciadament no pareix que eixe siga el cas i la idea inicial del govern de la Generalitat s’està trobant ab més oposicions frontals i indiferències manifestes que ab ofertes de debat.

L’oposició s’oposa, més preocupada en desgastar al PP que en contribuir al desenrotllament del poble valencià, mentres el PP alacantí ocupat en la seua particular guerra interna, compartix objectius ab el PSOE i trau a passejar el cantonalisme. ¡Quina falta de visió històrica, quanta mediocritat ocupant escons mentres ens juguem als daus el futur!.

Por, por és la paraula a difondre entre la societat. Por de les previsibles duplicitats entre les cúpules directives i els consegüents acomiadaments, por de que el centre de la presa de decisions canvie, por al tancament de sucursals i més acomiadaments ara dels treballadors. I davant de tanta por es convida a l’immobilisme, com si al quedar-nos quiets res ens poguera succeir, com si la convulsió del mercat financer poguera ni tan sols fregar-nos per estar mirant cap a un altre costat.

Però l’alternativa no és (o almenys aixina no ho pareix) el quedar-nos tal qual estem. L’alternativa és la de ser peons en el tauler de la nova Espanya que s’està dissenyant, menjar o ser menjats i al final este últim pareix el destí que se’ns té reservat.

¿En quin lloc estarà el centre de decisió si qualsevol de les nostres dos caixes és absorbida per Caixa Madrid? ¿no es duplicaràn exactament les mateixes estructures de direcció i es despedirà els mateixos executius? En compte de fer-se estes preguntes, alguns pareixen cridar des de Valéncia ¡abans madrilenys que alacantins! o des d’Alacant ¡abans madrilenys que valencians! En alguna cosa coincidim encara que només siga en l’estupidesa.

Quant al tancament de sucursals ¿algú pensa que no va a produir-se passe el que passe, ab fusió o sense ella? Hem passat d’una època d’expansió desenfrenada que ha acompanyat el boom urbanístic al xoc ab la dura realitat. Ni l’actual configuració econòmica suporta la xarxa de sucursals ni l’avanç de les telecomunicacions porta bons auguris per al manteniment dels llocs de treball a determinats nivells en bancs i caixes.

Transcorre el temps i ho fa en contra nostra. Els vents favorables a les fusions són de curta duració i prompte es tancarà l’aixeta mentres els valencians, especialistes en discutir fins a la sacietat colors, símbols i noms, ens capfiquem a buscar matisos insalvables, trinxeres partidistes que impedisquen el consens entorn d’una qüestió de vital importància. ¿On està la capacitat de pacte en esta terra nostra?

El valencianisme polític hauria de fer una alto en el camí (nosaltres ho fem) i recolzar la iniciativa del Consell, sense apriorismes, des de la voluntat de reunir tots els agents socials i econòmics en un projecte comú que ens situe de manera avantatjosa en un futur que es preveu complicat.

Després ja discutirem com es concreta el projecte, com es minimitzen els impactes negatius, on se situa el centre neuràlgic de la cosa i quina és la formula més adequada, des del pacte, el consens, el respecte i sense complexos, que no és de rebut invocar la independència de les entitats quan es tracta de l’interés general i botar-se-la a la torera quan es tracta de salvar l’economia d’un equip de futbol o d’un parc temàtic.

Publicat en Levante-emv 02/12/09