Páginas

27/10/09

LA “CAJA” DE PANDORA

Segons conta la mitologia grega, Zeus va ordenar a Hefeso que modelara en argila a Pandora, la primera dona, per a castigar Prometeu per haver revelat el secret del foc als hòmens.

Segons esta llegenda, la humanitat vivia en pau i harmonia fins que Pandora (igual que va fer Eva ab el fruit prohibit) va obrir la caixa que contenia tots els mals que des de llavors ens afligixen.

Pandora va tancar la caixa just abans de que l’esperança isquera, però algú deu haver-la obert novament i l’esperança ha eixit... Esperanza Aguirre s’entén, i junt a ella uns quants mals més que, segons pareix, quedaven tancats disposats a eixir per a acaçar a una altra caixa, “Caja Madrid”.

Com van poder els antics grecs vaticinar el sainet que se’ns ve damunt en el panorama polític econòmic d’una de les principals entitats d’estalvi és un misteri, però la veritat és que l’antiga història de Pandora i la seua caixa ve com a anell al dit per a comprendre la gènesi d’este culebro d’interessos, lluites fraticides i desvergonyiments que vénen a demostrar que res de nou s’ha inventat des de que Zeus i la seua plèiade olímpica va abandonar la humanitat a la seua sort.

No obstant això, la virulència dels atacs entre distintes faccions del PP està ennuvolant la visió dels que assistim com a espectadors a esta representació dels clàssics. Mentres Aguirre llança la seua Hidra contra els remers de l’Argos Popular i el segon de Gallardón llança la seua esmolada estaca a l’ull únic de Polifem, una qüestió capital està quedant aparcada en l’escenari. La qüestió de les formes.

Per la seua especial idiosincràsia i origen, les caixes d’estalvis es regixen per la llei de societats limitades de caràcter fundacional, tenen la consideració d’ents de caràcter social i disfruten de beneficis fiscals. Com a conseqüència de la seua importància com dinamitzadors econòmics dins de la seua àrea d’influència, tots els governs, del color que es vullga, han aprofitat el fet de que els òrgans de governs i gestió de les caixes han de ser triats pels poders públics, per a impulsar des d’estes les seues polítiques econòmiques.

Pot paréixer normal que, sent com són les caixes, factors clau per al desenrotllament del territori en què es troba la seua seu social, els distints nivells governamentals facen tot lo que es puga per a exercir la seua influència com a legítims representants del poble, però és ací, en este precís punt, en el que s’han perdut les formes.

Ja sabem que, tot govern siga del nivell que siga, està vinculat a un partit polític. En el cas de Madrid, els dos governs implicats, el municipal i l’autonòmic ho estan al mateix partit (encara que no ho parega), al Partido Popular, però les decisions sobre els que han de representar a les administracions en “Caja Madrid” corresponen als governs i no al PP, encara que d’alguna manera hem de donar per fet que en un assumpte de tanta transcendència alguna vinculació directa hi haurà, sempre d’una manera més o menys elegant, més o menys solapada.

No obstant això, quan des de la direcció del PP s’insistix en el fet que la decisió serà presa pel seu Comité Nacional, s’està atemptant directament contra les formes. Els representants de l’administració en les caixes, ho són mentres són representants del poble, designats pel poble i no pels interessos partidistes. Açò és un xicotet matís, però d’una importància capital.

¿Podem imaginar una situació semblant en la nostra terra? És possible que si ho férem comprenguérem l’autentica magnitud de la barbaritat que s’està pregonant sense rubor per la direcció dels populars.

¿Admetríem que davant d’una pugna entre Camps i Barberá per la direcció de Bancaixa, Rajoy imposara a un home de la seua confiança? Probablement posaríem el crit en el cel per la intrusió de Madrid en els assumptes valencians, però en definitiva en lo substancial no existiria diferència, més que en les formes.

Les formes les està perdent en esta ocasió el PP al convertir “Caja Madrid” en un camp de batalla, a l’oblidar que no han de mesclar-se els interessos generals ab els particulars, al fer oficial que les decisions no les prenen els que estan facultats per llei, sinó pels qui suplanten esta facultat en funció de la seua autoritat.

És en definitiva un conflicte entre l’Autoritas i la Potestas.

18/10/09

DAFO (II)

Si haguera de posar subtítol a esta segona entrega, sense dubte seria “qui vol no pot, qui pot no vol”, perquè com vorem, després d’observar en la primera part l’oportunitat que s’obri per al valencianisme polític en un determinat vector de la societat, de l’anàlisi de les nostres debilitats i fortaleses no podem deduir que esta vaja a ser aprofitada a curt termini.

Comencem per tant ab la mirada cap al nostre interior, desgranem quina és la nostra situació davant de les oportunitats i amenaces que ens esperen en els pròxims anys...

Debilitats:

No hi ha cap formació valencianista (i no ens anem a posar ara a delimitar este terme) situada convenientment en el tauler de joc electoral ab capacitat per a absorbir eixa massa de votants òrfens a la cerca d’un nou referent.

Si, és cert que Units x Valéncia se situa ideològicament en l’espai fronterer entre els dos grans partits, però no és menys cert que les nostres capacitats organitzativa i econòmica no estan preparades per a assumir este repte, aixina, doncs, qui vol no pot.

Per la seua banda, el Bloc, únic supervivent circumstancial de la “Batalla de Valéncia”, no pareix disposat a assumir el seu paper, i pres de la maledicció bíblica que va llançar Fuster sobre el seu poble (El país valencià serà d’esquerres o no serà), va decidir fa uns anys replegar les seues posicions cap a l’esquerra del PSOE assumint novament el llast que va soltar al refondre la vella UPV per a construir un nou projecte més pròxim a les valencianes i els valencians. Qui pot, no vol.

Fortaleses:

Per molt que he intentat trobar un punt fort sobre el qual recolzar el nostre futur, no he sigut capaç de fer-ho. En canvi he trobat moltes xicotetes fortaleses disperses, molts protagonistes que vaguen sense coordinació, moltes bones intencions que són, pel simple fet de ser simples intencions, insuficients.

Si fa unes setmanes manifestava la meua total convicció que està arribant l’hora, hui puc dir que eixe és el nostre únic punt fort, els fonaments sobre els quals edificar el nostre futur.

Visions tan clarividents com les expressades Gil Manuel Hernàndez en l’últim número de la revista Nexe i la seua translació a l’estratègia política del valencianisme són fonamentals per a eixir ab èxit de les pròximes conteses i seguix sense voler qui pot, sense poder qui vol.

Evidentment esta anàlisi DAFO no és més que una simple pinzellada, un esbós sense concloure, un motiu per a la reflexió de qui ho puga llegir i un principi més que una fi. Si ha servit per a açò, ha servit per a molt, perquè fa temps que em ronda pel cap la següent pregunta ¿què és un pal de paller sense palla?... un simple pal, solitari i nu, clavat en la terra.
A açò i no al canvi és a lo que cal tindre por.

14/10/09

DAFO (I)

L’anàlisi DAFO és una de les moltes ferramentes utilitzades per a la planificació estratègica (eixa cosa estranya que tan sovint oblida el valencianisme polític), una espècie de guia metodològica d’estudi de la posició competitiva d’una empresa en el seu mercat de referència, a fi de determinar les seues Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats per mitjà de l’observació de la pròpia organització i l’entorn en què es desenrotlla la seua activitat.

Esta ferramenta estratègica, no obstant això, no és privativa del món empresarial i pot ser utilitzada pels partits polítics per a conéixer la situació real en què es troba l’organització. Fem ara una xicoteta i innocent prova, que sense entrar en massa detalls ens dibuixe un mapa de situació del valencianisme polític per a les pròximes eleccions a Corts Valencianes.

Començarem ara i de moment per l’anàlisi de l’entorn i les seues possibilitats intentant localitzar en primer lloc les oportunitats i amenaces amb què podem trobar-nos.

Oportunitats:

Si analitzem el panorama polític valencià, són poques les oportunitats que podien albirar-se fa només unes setmanes ab un Partido Popular que pareixia capaç d’absorbir tot l’electorat, des de l’extrema dreta al centre esquerra, atret per la seua força gravitacional de majories absolutes inqüestionables, ab un PSOE incapaç de trobar el camí de tornada al Palau de la Presidència i ab una esquerra fragmentada i víctima de la caiguda demogràfica del seu electorat; però les coses han començat a canviar radicalment.

Els últims episodis de crisi interna del PP que de manera tan directa estan afectant al Consell de la Generalitat i la més que previsible profusió de noves notícies, escoltes i imputacions que poden produir-se en els pròxims mesos, junt ab la imprevisible reacció de Costa i els seus aliats familiars o circumstancials, auguren un canvi en la percepció del votant menys compromés ab la ideologia conservadora, menys aferrat a les sigles.

S’obri ací una oportunitat, l’existència d’una massa desencantada disposada a donar el bot, a “comprar un altre producte”, o a guardar el seu vot en el calaix de l’abstenció. Una massa que pertany sociològicament a això que s’ha vingut a anomenar “el centre”, concepte despreciat per tots, però al que tots aspiren a convéncer, perquè d’ell solen dependre la majories.

Amenaces:

La mateixa existència del vot fluctuant, a la cerca de noves referències pot convertir-se en una amenaça.

Per més que el PP estiga perdent la seua aurèola de santedat, ni el PSOE ni lo que està situat a la seua esquerra resulten accessibles per al votant desencantat. Els primers per falta de solidesa com a alternativa (Zapatero i el seu oblit constant de Valéncia no ajuda molt) i els segons per llunyania (difícil bot des del centre a un extrem).

A la vista d’estes consideracions, el vot a la cerca d’alternativa pot convertir-se, cas de no trobar-la en vot de castic que pot anar a parar a opcions flor d’un dia, no per motius ideològics sinó circumstancials.

Cap per tant la possibilitat d’una irrupció ab força d’UPyD o d’una revitalització de CVa i cap d’estes dos opcions poden considerar-se sinó una amenaça per al valencianisme polític.

En el següent article abordarem la segona fase de l’anàlisi DAFO, aquella que mira cap al nostre interior on de moment i a primera vista s’aprecien poques sorpreses.

11/10/09

JO TAMBÉ SÓC BLOC

Ho sóc no per proximitat ni per militància, ho sóc perquè quan s’insulta, es perseguix i s’agredix a un grup de demòcrates per participar pacíficament en la festa de les valencianes i els valencians, tots hem de sentir-nos ells, ser ells.

No fa molts anys que van començar a acudir tímidament a la processó cívica del 9 d’octubre els primers grups d’extrema dreta. Ho van fer al principi de manera pacífica, quasi camuflats per a començar a prendre posicions que, any rere any han anat consolidant alhora que es radicalitzava la seua estètica i les seues maneres, fins a convertir esta manifestació popular d’amor a la Pàtria Valenciana en una espècie de parada militar en la que pretenen imposar la seua llei, la del més fort, davant de la mirada condescendent si no complaent dels partits majoritaris que pensen ingènuament que la seua presència pot ser utilitzada a favor.

La nostra grandesa és la nostra debilitat, perquè creure en la democràcia implica ser conscients que tots tenen dret a expressar-se, inclús aquells que no ens permetrien fer-ho a nosaltres mateixos, i d’eixa debilitat s’han aprofitat els feixistes per a fer propi el territori del poble per a, una volta conquistat, tirar d’ell al propi poble.

El que ha ocorregut enguany no és una novetat, tan sols la seua virulència. Any rere any els membres de la Plataforma Juvenil Valencianista, els d’Enkara o els d’Units x Valéncia hem patit insults, amenaces, i el llançament d’algun objecte, però enguany les accions dels radicals han anat més enllà.

Portats per la por de perdre un espai que ja consideren seu, han actuat de manera organitzada i han planificat militarment cada una de les seues accions. No ens trobem davant de l’insult en calent dels que se senten protegits per la manada, sinó davant d’una expedició de cacera, una avançada destinada a impedir la normalitat, a protegir la seua posició d’avantatge numèric i açò els fa més perillosos.

Que el Bloc haguera convocat enguany oficialment als seus militants a participar en la processó cívica, seguint l’estela dels que des del Bloc Jove vénen fent-ho des de fa uns anys, és un triomf de la normalitat, un símptoma que s’està tancant, lentament, una ferida oberta entre els valencians que ens manté separats des de fa massa temps, però és també un signe clar de què les proporcions canviaran i que en un parell d’anys, els que desfilen ab gest militar mirant amenaçadorament als jóvens que gosen reivindicar una Valéncia lliure, tornaran a ser la minoria vergonyant i açò els produïx por.

Hui tots som Bloc, tots som PJV, som tots i cada un dels que no es resignen a que el nostre dia nacional es convertisca en un precalfament del 12 d’octubre.

L’any que ve serem més i més també al següent, cada un ab el seu matís, junts, però no “revueltos” si es vol, i els intolerants seran menys, segur.

8/10/09

9 D'OCTUBRE L’APOSTA VALENCIANISTA

Valencianes, valencians.


Des de la fundació del Regne de València, valencians i valencianes vam compartim al llarg de cinc segles uns vincles comunitaris que configuraren una personalitat pròpia, un periode que quedà entrebancat amb el Decret de Nova Planta del 1707 .


El valencianisme, porta més d' un segle fent front al centralisme i l'homogeneïtzació cultural, lluitant per la societat del benestar, per la vertebració i contra la manca de cohesió que patix un poble valencià al que nosaltres, valencianistes, volem reforçat i capaç de projectar la seua identitat i la seua personalitat col•lectiva cap a l’ interior i cap a l’exterior, capaç de fer front als nous reptes d’una societat i d’un món canviants.

Volem continuar sent valencianes i valencians, mantindre l’orgull de pertinença a un poble que celebra hui la data del seu naixement com societat diferenciada entre els pobles lliures d’Europa. Però també volem un país que vole alt, que deixe d’estar llastrat per la manca d’infraestructures; per una economia especulativa i no productiva, que arrossega el deute públic i la taxa de desocupació més altes de tots els pobles veïns.


Volem abandonar el furgó de cua de l’economia. Necessitem invertir els recursos en millorar la condició de vida de la societat valenciana. , de places escolars, de carreteres. Hem de deixar de ser un país de peatge, sense alta velocitat que ens connecte amb la resta d’ Europa. És a Europa que els nostres emprenedors tenen els seu mercat, i és gràcies a eixa economia productiva que tornarem a crear els llocs de treball que esta crisi i les males polítiques de qui ens governa s’ha endut per davant.


Els nostres ports, el corredor mediterrani de mercaderies són la porta d’eixida de les nostres exportacions, i la d’entrada d’actius econòmics. Però les rodalies, les carreteres comarcals, la protecció mediambiental, les nostres escoles i universitats, els ambulatoris i hospitals, els jutjats, la llei de dependència... són eines imprescindibles per cohesionar la nostra societat. Volem un país Valencià sostenible econòmicament socialment mediambientalment.

Hem de superar errors del passat, el valencianisme no ha de ser ni autocomplaent ni excloent. Sempre s’ha alimentat de la flama de la renovació, de la modernitat, de l’ambició de progressar i d’arribar tan lluny com fos possible en cada moment de la nostra història.


Ens volem hereus del moviment reivindicatiu sorgit a partir de la Renaixença que reclamava la presència del valencià en l’educació i en els usos públics oficials, la recuperació d’institucions d’autogovern i una política que satisfera les necessitats econòmiques i d’infraestructures dels valencians, del valencianisme polític que assoliria una de les seues principals fites doctrinals en la Declaració Valencianista de 1918, l’influx del qual va anar impregnant al llarg del segle XX la consciència de molts valencians.


En el segle XXI, el valencianisme manté el mateix discurs, afirmem que els valencians constituïm una nació perquè posseïm una personalitat pròpia i tenim una voluntat d’autogovern. Reunim, per tant, tots els requisits per a afirmar-nos com a nació i volem recuperar el pols de la nostra pròpia història, que forts d’un passat gloriós, i malgrat un present confús, creiem i construïm junts el nostre futur com a poble. Manifestem la nostra voluntat constant de servici a la societat valenciana, el nostre compromís patriòtic, i la nostra fidelitat valencianista.Valencianes, valencians, ¡guanyem el carrer el 9 d’octubre! ¡Comencem a guanyar el futur!

Centre D’Actuació Valencianista Faustí Barberà.

Firmen este article: Carles Choví, Enric Nomdedéu, Agustí Colomer, Pere Fuset, Clara Ferrando, Jodi Davó, Alexandre Crespo, Vicent Forment, Miquel Àngel Gascón, Natxo Bellido, Pere Palés, Punt de Debat Alacantí, Ernest Alagarda, Eduard Ramírez Comeig, Àgueda Micó, Joan Raúl Burriel, Julià Engó, Carles Villodres, Amadeu Mezquida, Daniel Soriano, Carles López Cerezuela, Josep Miquel Bisbal, Albert Almenar, Alfons Alba, Joan Colomer, Vicent Flor i Ferran de Rojas.

4/10/09

EL QUART PODER

La forma ab què un determinat grup de comunicació està tractant la informació respecte al cas Gürtel en el seu vessant valencià en les últimes setmanes m’està donant molt que pensar.

Quan les investigacions periodístiques contribuïxen que la corrupció no quede impune oferint noves dades a l’opinió pública, el servici prestat a la comunitat és d’incalculable valor, però quan l’objectiu deixa de ser este i es transforma en determinació per a modificar l’estat de les coses per damunt dels fets, el poder dels mitjans de comunicació es convertix en element distorsionador de la vida pública, en un quart poder alié a les regles del joc.

No és la primera volta que ocorre, ni serà l’última per descomptat. Encara seguixen calents els calius de “la teoria de la conspiració de l’11 M” que durant anys hi han avivat determinats periòdics i emissores de ràdio, negant evidències, sembrant dubtes i acusant sense fonament ab l’objectiu últim de deslegitimar al govern que va eixir de les urnes només uns dies més tard, o lo que és lo mateix, intentar suplantar la voluntat dels votants.

Estos dies s’ha fet públic l’informe policial que dona noves dades sobre un possible finançament irregular el PP valencià. Un informe que apunta entre altres a Ricardo Costa i que reactiva les sospites que sobre este i Camps pesen des que es va destapar el cas i que va quedar en stan by quan el TSJV va arxivar la causa oberta per “cohecho imporpio”.

Però junt ab l’eixida a la llum de noves informacions que pareixen incriminar alts càrrecs del govern valencià, també han aparegut informacions clarament manipulades que, recolzant-se en fets reals, els han transformat al seu gust per a què donaren un resultat d’acord ab la línia editorial del mitjà en qüestió.

No he pogut més que sentir-me frustrat quan després d’escoltar de viva veu declaracions d’alts dirigents del PP, el locutor de torn oferia impúdicament una traducció (del castellà al castellà) que res tenia a vore ab les paraules pronunciades per Cospedal, Rajoy, Camps o Costa.

Aixina es convertix en notícia que Dolores de Cospedal ha demanat a Camps la dimissió de Costa sense que en el tall de veu s’escolte en cap moment estes paraules eixir de la seua boca, o que Camps amenaça a Rajoy en les Corts quan les imatges del seu discurs no tenen res a vore ab la lliure interpretació del periodista o es donen com certes simples especulacions del contingut de la trobada Rajoy – Camps en territori neutral.

Sóc partidari de que es destape, jutge i condemne fins al més mínim cas de corrupció política, de que si es demostra la seua culpabilitat, Camps, Fabra, Costa i qui siga que es veja imputat reba tot el pes de la llei. Sóc partidari a més de la regeneració de la política valenciana i per això entenc que han existit evidències suficients com per a què s’hagueren produït les primeres dimissions, però no sóc partidari, de cap manera de que els mitjans de comunicació suplanten ni a la justícia ni a la veu del poble.

A abdós, justícia i poble, han de nodrir d’informació veraç, inclús d’opinió, però sense sobrepassar la gruixuda línia de la manipulació.

Alguna volta el meu poble passarà factura als que d'ell s'aprofiten des del govern, tal volta quan troben algú millor en qui depositar el seu vot o quan els escàndols siguen tants que ja no passen per la seua gola, però si algú pensa que pot precipitar eixe moment fent com la Viuda Reposada, que ab ardits i falsedats va pretendre interferir en l’amor de Tirant per Carmesina, que es guarde molt de fer-ho.

Si permetem una sola volta que la manipulació substituïsca a les urnes, per molt que ens convinga eixa única volta, ¿què ens garantirà la seguretat d’un sistema que pot ser pervertit?