Páginas

26/5/09

VERSUS

En el plató de l’1 va paréixer sonar per un moment Eye of the tiger (la popular banda sonora de Rocky III) mentres els candidats del PP i del PSOE entraven i prenien cadira preparant-se per al primer debat televisiu en estes eleccions al Parlament Europeu.

Desgraciadament, lo que prometia ser un combat entre dos púgils de primera línia com López Aguilar i Mayor Oreja, abdós ab sobrada experiència, va acabar per assemblar-se més a una lluita en el fang protagonitzada per elefants anquilosats, que deixaven de banda la confrontació d’idees per a substituir-la per l'enrefilada mutua de reprotxes vinculats a la política local. Europa no va durar ni cinc minuts en el figurat quadrilàter.

Coincidien fa una setmana en la presentació simultània dels seus llibres, Joan Romero i Enric Juliana, al situar el problema de la política en estos moments en la bipolarització extrema dels actors que intervenen en ella, des dels partits polítics als mitjans de comunicació; una bipolarització que impedix qualsevol tipus d’acostament, acord o consens, precisament els elements més necessaris per a afrontar un moment de crisi com el que estem vivint.

El permanent clima electoral que estem instal·lats en els últims anys ha anat fomentant esta visió antagònica, alimentant-la en cada campanya en un intent per dividir a la pròpia societat entre bons i roïns, entre partidaris dels que fan les coses bé i els que busquen el desastre, entre endevins de la catàstrofe i Bambis de mirada càndida i és justament en estos moments quan major és el grau d’agressivitat entre trinxeres.

Els líders del PSOE que tantes votles es queixen de que des del PP es llancen missatges apocalíptics ens presenten ara una campanya dura, directa a les vísceres, del nosaltres o el desastre, i mentrestant, des del PP s’insistix en el romanç de la crisi, la desocupació i la salvació de les nostres ànimes i butxaques si governara Rajoy en compte de ZP, tot adornat ab protestes de la campanya bruta del PSOE mentres aprofiten qualsevol descuit per a assestar furtius colps a la jugular.

Versus és el tema principal de campanya triat pels socialistes, però podria perfectament haver sigut el triat pels populars (no en va apareixen els dos candidats en el cartell). Versus, confrontació, pugna, baralla... si, però entre dos i a bocí ple, sense arguments i ¿sense alternatives?

Els dos grans partits porten lustres intentant convéncer-nos de que no hi ha més elecció que el menys roín dels dos, que no tenim més opcions que les que ells ens oferixen i, per consegüent, no cal que s’esforcen massa a demostrar les seues bondats, sobra en posar en evidència les misèries del contrari, les seues faltes, les seues corrupcions, les seues debilitats internes, etc.

Darrere dels anquilosats paquiderms hi ha tot un món de possibilitats que són amagades pels seus voluminosos cossots, veus que no són convidades als debats electorals, que són apagades en les retransmissions de la sessions parlamentàries i la influència de les quals s’intenta constrényer ab lleis electorals pensades per al repartiment del poder entre dos.

El dia 7 de juny, al tancar-se els col·legis electorals, polítics i periodistes tornaran a queixar-se de la baixa participació i mentres, el poble es preguntarà que què és aquella paraula que eixia de tant en tant de la boca dels polítics, ¿Com era? ¡Ha sí! Europa.

20/5/09

PER COLLONS

Quan la família Thous va anunciar que pensava vetar la interpretació de la lletra de l'himne valencià en l'acte de commemoració del seu centenari organitzat per l'ajuntament de Valéncia i va justificar este veto per la nul·la presència del nostre idioma en fullets, invitacions i la resta de material gràfic, s'esperava que el consistori reaccionara d'una manera ben distinta de la que ho ha fet finalment.

En un principi, l'ús exclusiu del castellà podria haver-se atribuït a l'escassa o nul·la sensibilitat que cap al valencià han mostrat sempre Rita Barberá i Francisco Camps, que l'han relegat en el seu ús particular a un simple “Senyor pirotècnic pot començar la mascletada” o al breu “Visca la Mare de Déu” perquè en definitiva no deixen de pensar que és un idioma "pueblerino", fet per a festes del populatxo i conversacions de taverna. Tan sols esta visió de la nostra llengua pot “justificar” la seua desaparició en un acte que com este, pretén certa prestància i ja se sap que per a un determinat tipus de gent les coses importants sonen millor en castellà.

Ara bé, la falta de sensibilitat que poguera servir d'excusa en l'inici d'este culebron, es convertix en menyspreu absolut quan l'alcaldessa posa el atributs masculins (dels que la naturalesa no la va dotar) sobre la taula i en compte de rectificar, tirar balons fora i contemporitzar ab els que sentim estima pel valencià (encara que fóra res més que perquè estem en plena precampanya), es manté en l'error i l'augmenta desafiador, entelant ab la seua actuació el que haguera d'haver sigut un acte d'orgull per a les valencianes i els valencians, transformant-lo en un motiu més de divisió.

Fa uns dies un periòdic del cap i casal publicava una entrevista al nou Ministre de Justícia que entre altres consideracions mostrava el seu criteri sobre la diferència entre el dret i el deure dels funcionaris respecte a les llengües cooficials. El senyor Caamaño vingué a dir que “La Constitución reconoce a los ciudadanos el derecho a utilizar su lengua cooficial ante los tribunales de Justicia. Pero los jueces y magistrados pertenecen a un cuerpo estatal y no tienen la obligación legal de conocer más que la lengua oficial del Estado, que es el castellano.” O lo que és lo mateix que el nostre dret queda anul·lat per la falta d'obligació dels jutges.

És possible que Barberá contagiada d'este esperit anul·lador de drets per contraposició, oblidara per un moment les seues evidents diferències ideològiques ab l'acabat d'estrenar ministre i abraçara la seua doctrina per a prendre la decisió final.

El dia programat s'interpretarà l'himne i sense cap dubte serà cantat a veu en crit pels que es troben congregats. Entre totes les veus que s'alcen al cel ressonarà la veu ronca d'una alcaldessa orgullosa d'haver complit al peu de la lletra la primera estrofa, eixa que els nacionalistes vam substituir fa molt per a ajuntar-nos baix els plecs de la nostra senyera.

Esperem que almenys no degraden més el nostre himne tocant a continuació el d'Espanya, com qui demana perdó per ser valencians.

14/5/09

ORDINADORS PER A TOTS

El record del meu iaio Vicentico va botar a la primera línia de la meua memòria dimarts passat gràcies a Zapatero.

El meu iaio tenia el costum de contar-nos xicotetes historietes que tancaven alguna ensenyança vital, historietes que sense a penes donar-nos i sense dubte a base de la seua insistència narrativa, van acabar per formar part del nostre particular patrimoni cultural, d'això que ara s'anomena de forma pretensiosa intel·ligència emocional.

Quan el president del Govern d'Espanya va començar a desgranar les seues solucions per a frenar la crisi i arribar al limbe del nou orde econòmic, ressaltant la importància de la formació i anunciant un esforç per a millorar l'ensenyança; va acabar la frase ab la promesa de proporcionar un ordinador per alumne i pissarres digitals en totes les aules, i ací és on va botar el ressort dels meus records.

Contava el meu iaio que una volta un home (d'eixos que els toquen) s'havia presentat en la societat musical del poble exigint parlar ab el professor de música al qui va recriminar de manera irada que el seu fill, després d'un any d'estudi, no passava de repetir una volta i una altra (no sense certa dificultat), l'escala musical.

¿Com és possible -cridava aquell home- que el meu fill no aprenga si li he comprat la millor flauta que hi havia en la botiga i que el fill del carnisser ab una vulgar flauta de canya estiga tocant ja en la banda si els dos van començar al mateix temps?

El meu iaio deia que a aquell professor li va costar molt tranquil·litzar a l'home i convéncer-lo de que la qualitat de l'instrument no tenia la importància que ell li donava, perquè al cap i a la fi la flauta no fa la música.

Generacions de metges, enginyers o filòsofs han estudiat ab la simple ajuda d'una llibreta i una llapisera, les mateixes generacions de professors que han impartit les seues classes traçant línies ab un clarió sobre una paret pintada de negre, i és que com contava el meu iaio, és més important l'ús que donem a la flauta que el material ab el què estiga feta.

Dotar a cada alumne d'un ordinador portàtil dinamitzarà sense dubte el sector informàtic, augmentarà les seues vendes i donarà treball a un bon nombre d'operaris que seran necessaris per a instal·lar les xarxes en cada un dels centres. També tindrà un efecte beneficiós per als alumnes que s'habituaran a utilitzar les noves tecnologies des de ben primerenca edat, però ací acaba el benefici.

Si realment volem incidir sobre la formació de les generacions futures, si volem deixar d'estar a la cua en la qualitat de l'ensenyança, a més de comprar la millor flauta que trobem en la botiga haurem d'iniciar una àmplia reforma educativa basada en el consens i que no canvie cada volta que ho faça el color del govern de torn.

No estaria de més saber com han abordat este tema els països ab millors índexs d'èxit escolar, aixina almenys, els ordinadors serviran per a una miqueta més que per a substituir a les llibretes.

10/5/09

¿QUÈ PASSARÀ QUAN...?

A ningú sorprendré si afirme que, des d'un principi m'ha paregut errada l'estratègia de l'oposició en les Corts Valencianes de carregar sobre la presumpta corrupció atribuïda al President de la Generalitat, i d'intentar per este mitjà desgastar la figura de Paco Camps com a candidat a les eleccions de 2011.

Són ja diversos els articles que he publicat queixant-me del minso favor que, a la qualitat democràtica de la nostra institució d'autogovern, suposa l'existència d'uns grups en l'oposició ocupats en obtindre el poder per demèrit del contrari en compte de pels propis mèrits.

Davant d'un govern que gestiona d'esquena a la societat i a colp d'efecte de mag de fira, que ha buidat de contingut les nostres institucions i utilitza Canal 9 com el butlletí oficial del partit, l'oposició no pareix donar millors expectatives als votants ab una posada en escena que no oferix garanties a la societat, com corrobora l'enquesta encarregada pel PSOE feta pública estos dies.

Fiar l'èxit d'un projecte polític únicament a l'eliminació per deteriorament del contrari té els seus riscos, sobretot quan a la ficada en evidència de les misèries no s'adjunta un projecte propi capaç d'il·lusionar a les valencianes i els valencians.

¿Què passarà quan acabe el recompte de vots el pròxim 7 de juny? Si, ja sé que unes eleccions autonòmiques no són comparables a les europees (em pose la bena abans de la ferida per si algun replicant anònim torna a protestar sobre l'assumpte), però si com pareix, el PP de Camps trau majoria absoluta ¿quant tardarà a eixir a refregar els resultats pels morros de l'oposició? ¿quant tardarà en riure a mandíbula batent dels qui demanaven eleccions anticipades? Però açò no és tot, ni tan sols és lo pitjor.

Tenint en compte la lentitud ab què funciona la justícia per estes terres, no seria d'estranyar que l'anomenat cas Gürtel tardara una miqueta més d'any i mig a oferir-nos la primera sentència. ¿Què passarà quan en eixa sentència es llija que a pesar que les actuacions de Camps són moralment reprovables (en el millor dels casos), no són no obstant, constitutives de delicte? Perquè esta és una possibilitat més que probable i si al final resulta absolt el Sr. Camps ¿en quina posició queden (en plena campanya autonòmica) tots aquells que han centrat la seua política en la presumpta culpabilitat?

Puc entendre que el PSOE (m'estalvie això de PSPV, perquè fa anys que només està d'adorn) tinga tota la pressa del món en fer miquetes a Camps abans que puga produir-se una sentència en este sentit. Com partit no oferixen cap alternativa des de fa ja massa anys i no pareix que l'estiguen trobant, aixina que no els queda més eixida que mossegar a la jugular de les corrupcions alienes mentres disculpen les pròpies (Elx no pot tapar-se tan fàcilment), però la resta de l'oposició no sé que pinta en este ball.

En el cas que una part dels votants decidira castigar al PP per eixe comportament poc ètic (presumptament per descomptat), seria el PSOE qui es beneficiaria per major facilitat de capitalització del vot, mentres que a la resta no arribaria més que un percentatge residual proporcionalment inferior a les energies invertides.

Es mire per on es mire, és un mal negoci per als partits minoritaris intentar transvestir les Corts convertint-les en una barreja de Tribunal de Justícia Paral·lela i de Tómbola de Mariñas i companyia. Millor els aniria si se centraren en parlar una volta i una altra, fins a la sacietat si és necessari, dels problemes de la nostra societat, del atur, de la destrucció d'ocupació, de la fallida del sistema econòmic imposat pels Populars, de com seguint ab les aspiracions del Sr. Camps de nou som líders, líders en desocupació, en fracàs escolar i en un llarg etcètera de vergonyes que se silencien davall els esparaments del cas Gürtel.

És hora ja que algú alce la veu en les Corts per a dir que el president de tots els valencians és roín per a la nostra economia, no perquè algú diu que li regala els trages, sinó perquè és un inepte incapaç de canviar de rumb quan les condicions han deixat de ser les mateixes i que contínua basant la salvació econòmica en la construcció, els grans esdeveniments i el turisme, com si res haguera passat; i eixa veu de denúncia ha de tornar-se immediatament després a la bancada socialista per a dir-los que tampoc ells estan a l'altura de les circumstàncies.

Potser aixina no es guanyen unes eleccions, però almenys qui actue d'esta manera podrà dormir tranquil per la nit, sabent que està complint ab la seua obligació i qui sap, potser les valencianes i els valencians no són tan molls com creuen PP i PSOE, tal volta algun dia els donem una sorpresa.

3/5/09

JOCS FLORALS

Dijous trenta d'abril. En les Corts Valencianes, sessió de control al Govern de la Generalitat i tornen les frases pretesament enginyoses sobre els trages del President adornades ara ab la incorporació de les últimes novetats oferides per El País (el diari s'entén).

Els portaveus dels grups de l'oposició s'esforcen per encaixar com siga en el discurs els “te quiero un huevo”, algun “amiguito del alma” i el “tenemos que hablar de lo nuestro”; es demanen confessions, responsabilitats i en algun cas eleccions anticipades (com si les europees no estigueren ací al costat per a ser utilitzades a favor i en contra segons qui).

Fora, en el carrer, a penes fa quatre dies que s'han fet públiques les xifres de la desocupació i els que ho patixen inclús abans de que els números, els seus números, siguen un titular en la premsa, tenen altres preocupacions, unes preocupacions que no figuren en el sumari del cas Gürtel.

Tota una sessió plenària protagonitzada per lo mes granat dels nostres polítics i ¿a que punyetes s'han dedicat? A intentar aconseguir el poder uns, a intentar romandre en el poder altres, o en el cas dels supervivents del bipartidisme, a obtindre un titular en el periòdic del matí que els traga de l'anonimat... quanta energia desperdiciada, quant de talent malgastat.

Els partits que tenen representació parlamentària pareixen no apreciar l'extraordinari el do que posseïxen, el do de fer de la nostra terra un lloc millor i més just, d'incrementar la qualitat de vida de les valencianes i dels valencians, de fomentar el progrés... un do que és atorgat pel seu propi poble i que pareix esvair-se entre les seues mans quan obliden que este do només servix per a servir.

Els nostres parlamentaris es comporten com si Superman utilitzara la seua força sobrehumana per a esclafar anous mentres observa per la finestra del seu apartament com atraquen a una velleta i lo pitjor és que ja ens hem acostumat a això i estos no pareixen tindre més ambició que esta.

Divendres 1 de maig, les manifestacions organitzades pels sindicats a favor dels drets dels treballadors s'omplin de parlamentaris, secretaris generals i polítics disposats a aferrar-se a les pancartes que encapçalen les manifestacions. S'escolten declaracions grandiloqüents en quant s'acosta una càmera de televisió, s'estrenyen mans, es besen xiquets i se somriu molt.

El dia anterior en les Corts Valencianes, no es va sentir que la taxa de desocupació en la Nació Valenciana, acabat el mes de març, es va situar en el 19,20%, ni que el nombre de desocupats es va situar en 491.200, ni que en els últims dotze mesos s'han destruït 199.200 ocupacions.

El dia anterior, en les Corts Valencianes els nostres supermanes particulars estaven esclafant anous ab els polzes al crit de “te quiero un huevo”.