Em preguntava fa uns mesos el perquè de la pressa del govern Zapatero a l’hora de posar en marxa el “Plan E”, no entenia quin sentit tenia córrer tant, donar un mínim termini de temps a la presentació de projectes per part dels ajuntaments i exigir l’adjudicació i posada en marxa de les obres ab tanta pressa. M’ho preguntava en eixe moment i la resposta ha arribat hui.Els mitjans de comunicació es fan ressò hui de les dades de la desocupació del passat mes maig, a falta d’escassos cinc dies per a què els ciutadans depositen el seu vot en les urnes i no puc més que pensar allò de que blanc i en botella...
Una volta més ZP ha demostrat una tremenda habilitat a l’hora de manejar els tempos, planificant mil•limètricament la introducció, el nuc i el desenllaç d’una proposta llançada teòricament per a la dinamització de l’economia, però ab el clar objectiu de presentar en l’últim moment unes dades positives que li resolgueren la campanya.
De la premeditació d’esta i altres mides que ens han portat al primer mes de l’any en què descendix la desocupació, baste la prova del vídeo difós pel PSOE quasi simultàniament a la notícia, un vídeo que no es fa en dos minuts i que sens dubte estava ja preparat, llest per al seu ús just en este moment.
La bona notícia es convertix aixina en un nou símptoma de que el govern continua governant en clau electoral, igual que l’oposició fa lo propi des de la seua particular prisma. Abdós partits, PP i PSOE han canviat l’orde dels factors com un xiquet canvia les hores de son, han deixat de fer campanya per a governar (o liderar l’oposició) a governar fent campanya i en este cas, l’orde dels factors si altera el producte.
Uns abonen el camp per a què isquen brots verds just quan els convé electoralment i altres miren fixament al camp per a xafar-los si no són de la seua conveniència. Abdós haurien de treballar per a què els símptomes de recuperació foren constants, sòlids i abundants, pel bé de tots nosaltres, però estem en eleccions, que li anem a fer.
(Segurament no tot el món coneixerà el refrany “Catarroja descoberta campanar i tot” que dóna títol a esta entrada. S’utilitza quan algú descobrix alguna cosa que resulta evident o quan es “descobrix el pastís”)
1 comentari:
L'altra nit em vaig engolir el debat a bandes entre Pp, Psoe, Coalició per Europa i Europa dels Pobles. He de reconèixer que cap m'agradà com a polític, queden en poqueta cosa sinó amb un cert avantatge del Jauregui per allò de la experiència i bagatge formatiu, però tampoc és un polític de fusta.
El candidat de CiU quedà lluny d'entusiasmar-me a nivell personal, és correcte i ben parat, com resulta habitual a la factoria Convergent, però no és capaç de templar la sang del votant.
Als del Pp tots els coneixem, el seu espanyolisme i la mentalitat dretana més corcada es trau a passejar amb més ganes només rasques un poc. Mai tindrem una dreta estatal presentable perque la concepció política espanyola no és europea ni honrada. Han triat la vella guardia, que encara és d'allò més important sota les ales de la gavina.
El que hem va sorprendre i molt va ser Oriol Junqueras, el candidat d'Esquerra Republicana. Este home és realment una novetat, per l'estil, el llenguatge, els arguments, la facilitat de paraula i d'idees... fins i tot vaig pensar votar-lo. Qui ha sigut capaç de triar com a candidat a un home que sembla li falta un bullit, que trontolla amb arguments de manual quan no llig directament ha de tindre una gran confiança en els seus resultats. No em cap dubte.
Possiblement no soc capaç de preuar el valor de semblar un ximple, d'argumentar amb frases fetes i elements comuns, d'eixir amb el text ensenyat estiguen dient el que estiguen dient. Mai no li vaig vore l'encant al mirar fugit d'una vedella i tampoc no se la trobe a Junqueras, però això sense dubte és percepció meua, si un candidat així es trau en mitings, debats i televisions és perquè segur que representa una confiança política i un camí com a partit molt consolidat i segur, que fuig dels camins normals en açò de mobilitzar les votades.
Gallart
Publica un comentari a l'entrada