MIOPIA ELECTORAL (III)

Som lo que pareixem

Prengam el producte més beneficiós per a la salut que pugam imaginar, fem un detallat estudi de mercat per a assegurar-nos que cobrix les necessitats d’un important segment de la població, realitzem una bona campanya de màrqueting i finalment envasem-lo en un recipient de color groc ab lletres roges adornat per una calavera ab dos tíbies encreuades... el producte es podrirà en els lineals de les botigues.

Res pot assegurar l’èxit d’un producte, per meravellós que este siga, si no és percebut com a tal pels consumidors.

No hauria de fer falta dir-ho, però els nostres votants no assistixen als congressos del partit, no lligen les nostres ponències, ni tenen un concepte exacte de què és lo que som; únicament tenen percepcions que poden ajustar-se o no a la realitat en funció de la nostra capacitat de fer arribar un missatge clar i nítid, i en qualsevol cas esta percepció sempre serà parcial i incompleta.

Un partit polític pot dedicar tots els seus esforços humans i materials per a fer arribar als votants una idea força, posem per cas “som el partit dels republicans” i ser percebut de manera contrària pel simple fet d’incloure la bandera espanyola predemocràtica en el seu logotip. Potser a simple vista parega un exemple extrem i allunyat de la realitat, però a un altre nivell esta circumstància pot observar-se sense cap esforç.

Que la nostra imatge s’assemble a la millor versió d’allò que som realment té una importància capital si prèviament hem cobert les etapes anteriors, és a dir, hem enfocat el nostre partit a les demandes i necessitats dels nostres votants potencials i hem definit clarament quin és el nostre objectiu, el fi últim pel que ens dediquem a lo que ens dediquem, en cas contrari esta percepció pot ser més perjudicial que el coneixement difús de lo que som.

Les passades eleccions ens han oferit un parell d’exemples clars que il•lustren el concepte “som lo que pareixem”.

Esquerra Republicana de Catalunya, ara rebatejada Esquerra, porta anys esforçant-se per aconseguir ser percebuda pels votants valencians com lo que és, i al meu parer ho ha aconseguit d’una manera eficaç. A més, en cada elecció procura tindre una visibilitat equiparable a la dels grans partits, a pesar de que en les nostres terres té més aïna una implantació testimonial.

El problema és que ab anterioritat no s’ha preocupat de saber si lo que ells oferixen és coincident ab lo que demanden les valencianes i els valencians, és més, pareix que tinguen un especial interés a demostrar que realment no els importa lo que vullguen o si se senten identificats o no ab el model de societat que ells proposen.

Aixina, una percepció dels ciutadans coincident ab la verdadera naturalesa del partit, unida a una presència massiva, en compte d’augmentar les seues expectatives electorals les disminuïx, tant com una calavera ab dos tíbies en forma de creu.

En l’extrem oposat se situa el partit de Rosa Díez, Union Democracia y Progreso. La seua major virtut és el desconeixement general del votant sobre que és lo que és esta formació, la qual cosa pareix de moment jugar a favor seu.

Durant les setmanes posteriors a les eleccions al parlament europeu he pogut llegir moltes anàlisis que certificaven ab absoluta seguretat que UPyD rebia vots de tal o qual tendència, que es nodría de descontents d’un partit o del contrari, que comptava ab el suport mediàtic de tal o qual grup... Estes anàlisis si a més es realitzaven des del nacionalisme militant, acabaven sempre ab la desqualificació dels votants de Rosa Díez a qui es ratlla sense rubor d’espanyolistes d’extrema dreta.

Una anàlisi desapassionat d’allò que ha ocorregut en estes últimes eleccions ens dona uns fets objectius contundents. Una formació política ab escàs recorregut, sense a penes estructura en la nostra zona i sense la menor rellevància mediàtica (es diga lo que es diga), ha aconseguit situar-se com quarta força i deu este “èxit” precisament a que la percepció que es té d’UPyD és significativament millor que lo que el propi partit oferix.

Per a un cert nombre de votants, esta formació se situa no en un extrem, sinó en el centre polític entre els dos grans partits, a més es percep com un element regenerador de la vida política i com una alternativa desitjable al poder hegemònic de PP i PSOE, un avantatge competitiu que sens dubte tendirà a desaparéixer a mida que es conega millor l’ideari del partit i les seues posicions respecte als temes més conflictius.

Abdós exemples haurien de servir de reflexió respecte a la importància de lo que transmetem a l’electorat i de com trobar la forma de paréixer exactament lo que som... si realment val la pena ser com som.

MIOPIA ELECTORAL (II)

¿A què ens dediquem els polítics?

El fundador de Revlon, A Charles Revson, va definir el seu negoci de la manera següent: "En les fàbriques, fem cosmètics. En les botigues, venem esperança".

La majoria de partits oferim a l’electorat allò que fem en les nostres “fàbriques”, és a dir polítiques d’esquerres, conservadores, liberals, etc. adornades ab components d’adscripció a un model nacional, com el constitucionalisme, nacionalisme, federalisme, la república, etc. Però ¿sabem si són estos elements els que fan que els ciutadans “compren” ab el seu vot tal o qual opció?

Ens comportem com el fabricant de ferramentes per al bricolatge que pensa que ven talàdres quan en realitat els seus clients lo que compren són forats, pensem que els votants demanden una solució (un producte), la nostra solució en concret, i açò és totalment fals.

Els electors tenen una necessitat bàsica que normalment poden satisfer de diverses maneres, tantes com a opcions se’ls presente a l’hora de triar. Eixa necessitat bàsica és la que fa que tots els partits competim (moltes voltes sense saber-ho) pel mateix electorat i detectar quina és eixa necessitat distingix als que es troben en situació d’aconseguir representació, majories i govern i els que queden en simples solucions marginals.

La necessitat bàsica de les valencianes i els valencians en lo que a política es referix és el bon govern, i este és el primer factor que determinarà la seua futura elecció.

Bon govern significa seguretat en un ampli sentit; la seguretat de que les seues necessitats bàsiques estaran cobertes, la seguretat de que podran accedir a un treball digne, a una sanitat eficient, a una educació de qualitat, la seguretat que podran prosperar i arribar a ser tot lo que poden ser, però bon govern també és autoestima, sentir-se part d’un col•lectiu recognoscible i reconegut per les seues qualitats projectades més enllà del seu ser.

A estes altures més d’un haurà expressat la seua disconformitat ab allò que s’ha exposat fins al moment, afirmant sense cap dubte que el votant decidix la seua opció bàsicament per la seua significació ideològica, per la seua situació en l’eix esquerra-dreta, però es prou ab una simple ullada als estudis sociològics per a adonar-se de que una àmplia majoria de l’electorat se situa entre el centreesquerra i el centredreta, i és esta massa de votants la que finalment determina cap a on s’inclina la balança. Un altre tant ocorre si observem l’eix nacionalisme-no nacionalisme.

Qui no siga percebut per eixa massa central com capaç d’exercir el bon govern serà exclòs de manera immediata del grup dels destinats a exercir-lo i només després d’haver passat esta barrera entraran en joc els següents factors d’èxit.

¿A què ens dediquem els polítics? ¿Què va ser allò que ens va impulsar en un moment donat a “ficar-nos” en política? Si fem memòria nos en adonarem que, llevat d’excepcions, tots ho vam fer per lo mateix, perquè vam creure que hi havia una forma millor de governar. No ho vam fer per arribar a ser recognoscibles, ni per pujar en un cotxe oficial, ni per poder muntar un cert espectacle des del nostre escó, no, ho vam fer per allò que realment necessita el nostre poble.

Cada una de les opcions té, sens dubte, la seua pròpia manera, la seua pròpia visió de com ha de governar-se, però quan açò s’oblida, quan es perd de vista nostre objectiu real i ens dediquem a intentar convéncer els ciutadans de com són de perniciosos els nostres oponents en compte de fer-los vore les nostres bondats, la política es convertix en un espectacle incapaç de ser comprés a què el poble acaba donant l’esquena.

(Pròxima entrega “Som lo que pareixem”)

MIOPIA ELECTORAL (I)

¿Cap a què estan enfocats els partits polítics?

Prèviament a l’anàlisi política dels resultats de les passades eleccions al parlament europeu que deixe per a una pròxima entrada, m’agradaria aprofundir sobre un tema més ampli que, a pesar d’estar íntimament relacionat ab les eleccions, no ho està tant ab els vots puntualment rebuts per cada formació, sinó ab el concepte mateix de que són i per a què servixen els polítics i els partits que els sustenten.

En Juliol de 1960 Theodore Levitt va publicar un article en la prestigiosa revista Harvard Business Review ab el títol “Marketing Myopia” el contingut del qual, per clarificador, va suposar una revolució en els conceptes del màrqueting, arribant a ser fruit d’una veneració quasi messiànica.

Una de les aportacions més interessants de Levitt és el canvi d’orientació de l’empresa, tradicionalment basada únicament en el producte, cap a una visió enfocada al client.

La major part de les empreses centraven (i encara ho fan) la seua activitat en fabricar un producte de qualitat ab l’esperança de que açò els assegurara la preferència del consumidor, però no sempre s’havien pres la molèstia d’esbrinar si el client necessitava realment el producte que fabricaven.

Segurament esta breu pinzellada ja haurà servit per a observar l’evident paral•lelisme entre el món de l’empresa i la política.

Igual que ocorreguera ab la indústria dels anys seixanta, la major part de partits polítics continuen encabotats en oferir a l’electorat lo que ells consideren “el millor producte”, però ¿algú s’ha parat a pensar que és lo que demanda el seu client-votant? ¿algú li ha preguntat que és lo que realment necessita? La resposta generalment serà NO. Cada polític, cada estratega de partit, cada militant de base, afirmarà posseir la clau de perquè o perquè no els ciutadans decidixen depositar la seua confiança en el partit al què pertanyen i ho farà ab total convenciment, un convenciment que a pesar de nàixer de la intuïció, defendran com si la vida els anara en això.

Es prou fer una ullada a les primeres valoracions que sobre els resultats electorals estan apareixent en blogs i fòrums d’internet, o les declaracions dels principals líders, per a adonar-se de quant orientada al producte està la nostra política.

Pretenem endevinar els motius que han portat a l’electorat a donar-nos o no el seu suport i interpretem les quantitats d’estos segons el nostre prisma particular. Ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat més canya al contrincant, perquè hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més voltes País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit més voltes en la tele... o no ens han votat perquè som l’esquerra, perquè som l’espai valencià de progrés, perquè som la dreta, perquè hem donat menys canya al contrincant, perquè no hem “parit” la frase més enginyosa, perquè hem dit més vegades País Valencià o perquè no ho hem dit ni una sola volta, perquè hem eixit menys vegades en la tele... una retafila de motius que quasi sempre acaben en: ens han votat més perquè hem sabut connectar ab l’electorat o no ens han votat més perquè no hem aconseguit fer-nos entendre.

Un muntó de justificacions que servixen en definitiva per a acabar concloent que, a pesar de les circumstàncies, els resultats són positius i no cal fer canvis substancials, o com a màxim, algun xicotet retoc per a què tot seguisca igual.

Mentrestant es tornarà a obviar al votant, objecte de desig durant 15 o 20 dies de campanya que es convertix després de les votacions en simple xifra exhibicionista “tinc 200.000 vots” com si cada un d’ells haguera firmat un contracte de permanència fins a les pròximes eleccions, oblidant-nos que l’endemà ja no es posseïx cap, cal tornar a conquistar-lo i per a això és necessari saber exactament perquè ho hem fet o no l’última volta. Amb lo fàcil que resultaria de preguntar-li-ho al votant.

(continuarà...)

CATARROJA DESCOBERTA...

Em preguntava fa uns mesos el perquè de la pressa del govern Zapatero a l’hora de posar en marxa el “Plan E”, no entenia quin sentit tenia córrer tant, donar un mínim termini de temps a la presentació de projectes per part dels ajuntaments i exigir l’adjudicació i posada en marxa de les obres ab tanta pressa. M’ho preguntava en eixe moment i la resposta ha arribat hui.

Els mitjans de comunicació es fan ressò hui de les dades de la desocupació del passat mes maig, a falta d’escassos cinc dies per a què els ciutadans depositen el seu vot en les urnes i no puc més que pensar allò de que blanc i en botella...

Una volta més ZP ha demostrat una tremenda habilitat a l’hora de manejar els tempos, planificant mil•limètricament la introducció, el nuc i el desenllaç d’una proposta llançada teòricament per a la dinamització de l’economia, però ab el clar objectiu de presentar en l’últim moment unes dades positives que li resolgueren la campanya.

De la premeditació d’esta i altres mides que ens han portat al primer mes de l’any en què descendix la desocupació, baste la prova del vídeo difós pel PSOE quasi simultàniament a la notícia, un vídeo que no es fa en dos minuts i que sens dubte estava ja preparat, llest per al seu ús just en este moment.

La bona notícia es convertix aixina en un nou símptoma de que el govern continua governant en clau electoral, igual que l’oposició fa lo propi des de la seua particular prisma. Abdós partits, PP i PSOE han canviat l’orde dels factors com un xiquet canvia les hores de son, han deixat de fer campanya per a governar (o liderar l’oposició) a governar fent campanya i en este cas, l’orde dels factors si altera el producte.

Uns abonen el camp per a què isquen brots verds just quan els convé electoralment i altres miren fixament al camp per a xafar-los si no són de la seua conveniència. Abdós haurien de treballar per a què els símptomes de recuperació foren constants, sòlids i abundants, pel bé de tots nosaltres, però estem en eleccions, que li anem a fer.

(Segurament no tot el món coneixerà el refrany “Catarroja descoberta campanar i tot” que dóna títol a esta entrada. S’utilitza quan algú descobrix alguna cosa que resulta evident o quan es “descobrix el pastís”)

SENYALS

Si el pròxim dia 7 de juny, a l’acabar el recompte dels vots a les eleccions europees el resultat s’assembla a les enquestes que s’han publicat en els últims dies, quedaran confirmades els senyals que els votants venen emetent inconscientment. Uns senyals que com si d’un expedient X es tractara, pareixen ser ignorades per la majoria de la classe dirigent ocupada com està en la seua rutina diària.

Tres anys seguits ab eleccions de distint calibre tiren unes dades certament clarificadors de per on aniran els tirs del repartiment dels suports electorals en el futur immediat. Senyals que auguren la desaparició per reducció de l’espai situat a l’esquerra del PSOE, o la fossilització dels resultats obtinguts pels dos grans partits que pugnen per la majoria i que a nivell de l’Estat Espanyol pareixen haver arribat a un permanent empat tècnic que els condemna a entendre’s ab els partits “nacionalistes” que mantenen la seua potència representativa a pesar dels desgastos del temps i els pactes (antinatura a voltess) patrocinats pels socialistes per a desallotjar-los del poder allí on l'ostentaven.

Enmig d’este panorama, una tènue flama pareix haver trobat l’oxigen per a alimentar-se, recorrent a l’únic espai ab possibilitats de creixement, el que es troba justament entre el PP i el PSOE, nodrint-se dels seus descontents, engreixant ab cada contesa electoral.

Al principi, Rosa Díez i el seu UPyD pareixien flor d’un dia, un fenomen paranormal dels què la política oferix de tant en tant (Ruiz-Mateos o Gil i Gil són bon exemple d’això), però la notícia de que esta formació pot obtindre un representant en l’Europarlament, com ja el tingué en el Parlament Basc, és una mostra evident de què no és aixina.

Valéncia ist diferent, o almenys aixina ho pareix de moment, però si fem cas (i hem de fer-ne) dels senyals que han aparegut, no és més que qüestió de temps que les nostres Corts comencen a assemblar-se a este panorama general.

Ab un PSOE que no encerta ab la fórmula de l’èxit per a tornar a la Generalitat i una Esquerra Unida en declivi permanent (sense necessitat de la intervenció de Compromís més que com accelerant) lo natural és que la massa crítica del primer acabe per ofegar al segon per absorció de l’espai electoral, convertint en terra herma el territori a l’esquerra dels socialistes.

Mentrestant, la puixança del PP que no pareix haver trobat el seu sostre en el nostre territori i la barrera barrera electoral del 5% poden parar la implantació de les hosts de Rosa Díez, almenys momentàniament, però més tard o més prompte la balança acabarà per buscar l’equilibri, bé pels encerts dels socialistes (Ferraz pareix haver pres cartes en l’assumpte) o pels desencerts dels populars (que n’hi han) i si eixe espai central no és ocupat per una força autòctona serà ocupat ab estridència per esta nova força que ha fet de la negació dels particularismes l’eix central de la seua doctrina.

Els senyals es mostren davant de nosaltres clars com les estreles per a l’expert navegant, podrem ignorar-les o utilitzar-les per a marcar el nostre rumb. Alea jacta est.