Páginas

20/1/16

EL SANGONERA PARTY

A Pablo no li valia el resultat, a ell només li valia guanyar, guanyar, guanyar. A llarg termini guanyar les eleccions sí, però abans volia guanyar al PSOE i quasi ho havia aconseguit, quasi. Com quasi havia aconseguit expulsar del tauler a EU, quasi. Per això a l'acabar el recompte i amb la foto definitiva de l'hemicicle en les seues mans va pensar que eixe resultat havia de ser superat com més prompte millor. Calia repetir les eleccions.

Ho vaig vore en el moment en què Pablo va fixar la seua línia roja per a negociar amb el PSOE i està no va tindre res a vore amb mesures socials. No va parlar d'exclusió social, ni de desdonaments, ni de salaris socials, ni… va parlar del referèndum català com si este haguera sigut l'eix central de la seua campanya en compte de tot allò que no va mencionar eixe dia i que fins a eixe dia pareixia lo més important per a la seua formació.


Pablo sabia molt bé lo que es feia. El referèndum català era un míssil llançat directament a la trinxera dels barons del PSOE a fi que foren estos els que impediren les negociacions sense que els seus hagueren d'embrutar-se les mans i tot pareixia anar bé, pareixia.

Les coses no han anat bé per a Pablo des d'eixe dia en què pareixia tindre-ho tot controlat. El PSOE va aconseguir fer-se amb la presidència del Congrés sense haver de necessitar als del redolinet i va fer amics entre els altres actors del canvi, mentres que les promeses de grup parlamentari fetes per Pablo als seus socis perifèrics s'estavellaven amb la realitat (si es repetixen les eleccions no podrà tornar a vendre eixa moto).

Els terminis van complint-se i només es pot anar de farol fins al moment en què cal ensenyar les cartes. Un govern d'esquerres és cada volta més possible (difícil sí, però possible) i la repetició de les eleccions pareix cada volta menys convenient. També per a Pablo. Ja no es parla del referèndum com a condició i tampoc hi ha pressa per posicionar-se perquè a Catalunya tampoc van a repetir-se les eleccions, però en el procés ha despertat al Sangonera Party i vorem com acaba el ball.

Va ser anomenar el dret d'autodeterminació i Susana Díaz es va posar al capdavant dels barons representants de l'Espanya subsidiada i improductiva defenent el statu quo i amb ell el seu dret a continuar succionant les arques de l'Estat, perquè si els catalans, els bascos, els valencians, els balears o qualsevol dels qui aportem més de lo que rebem, ens n'anem, a ells se'ls acaba el conte. No és una qüestió d'unitat nacional, és una qüestió d'unitat econòmica.

Al Sangonera Party li importa més la unitat econòmica d'Espanya que la desocupació, que la pobresa o que la desigualtat social i no serà perquè no tenen en els seus territoris hores que llaurar en eixos solcs. Ells preferixen que el seu propi partit se la pegue que perdre la seua parcel·la de poder alimentada pel clientelisme i si en l'envit poden assaborir el dolç sabor de la carn fresca del líder fracassat, són capaços d'arribar a l'èxtasi.

El Sangonera Party serà, a no tardar, el nostre major problema. Gràcies Pablo per haver despertat a la bèstia.