Páginas

29/10/10

JO VULL ELS DOS

Els valencians experimentem una certa tendència als extrems. Ens entreguem ab vehemència a una causa determinada i rebutgem ab abrupta brusquedat tot allò que no encaixe ab esta. La mateixa tendència la manifestem a l’hora de barrejar la ideologia ab les coses de menjar.

Des de 1992 estem reclamant ab insistència el tren d’alta velocitat Madrid-Valéncia. Arribar l’AVE a Sevilla i entrar-nos les picoretes va ser tot un, i durant els últims díhuit anys, mentres véiem com una volta i una altra el Govern d’Espanya ens deixava fora dels plans de modernització ferroviària, la reclamació es va convertir en afront històric, arenga electoral i trasto que tirar-se al cap.

14/10/10

DE LA MEL A LA FEL

 No m’abellix gens ni miqueta parlar enguany, de l'ocorregut durant la processó cívica del 9 d’octubre. Ha contribuït a esta apatia lo que he pogut llegir durant estos últims dies sobre este tema. Articles, comentaris i anàlisi que, de la mel a la fel, em fan pensar que aprenem poca cosa de les nostres experiències. A açò cal afegir com resulta de difícil resumir en un només article tot lo que ve al meu cap en estos moments.

La mel l’aporten els que, des d’una escassa perspectiva, qualifiquen d’èxit històric que un grup de persones aconseguírem arribar al parterre escortats per la policia. Perspectiva escassa perquè es pren com a referència lo que va passar l’any anterior i se li dóna dimensió històrica reduint la història a la seua mínima expressió. Mel perquè l’anàlisi es fa des de la voluntarietat de trobar l’element positiu entre tanta anomalia.

4/10/10

ESQUIZOFRÈNIA VALENCIANA

Intentar explicar el 9 d’octubre a un foraster ens porta a la conclusió que el nostre dia nacional pareix haver sigut dissenyat per Groucho Marx. Proveu si no a contar-li que el poble i les autoritats celebren al matí una processó cívica en què es ret homenatge a la bandera oficial, mentres que a la vesprada diverses associacions i partits polítics convoquen una manifestació en què s’enarbora una altra bandera ben distinta.

Intentar introduir a més els conceptes de pertinença, les controvèrsies sobre l’espanyolitat, la catalanitat o la simple valencianitat del nostre poble i les relacions ideològiques d’estos paradigmes ab les distintes denominacions, (Comunitat, País, Regne) o les variants cromàtiques de la nostra ensenya, és ja un exercici pedagògic que pot acabar ab la paciència de qualsevol interlocutor.