No
se si la crisi dels quaranta em va arribar amb retard o va ser la
dels cinquanta la que es va avançar, però el cas és que fa poc més
d'un any vaig decidir donar un canvi radical a la meua vida. Vaig
abandonar el meu treball de comercial sempre en la carretera per a
quedar-me el traspàs d'un xicotet negoci local al què li veia
possibilitats.
Abans
de donar este pas, evidentment vaig fer molts números. Vaig
analitzar els comptes i vaig planificar l'amortització de la
inversió per a determinar la seua viabilitat econòmica, però també
vaig observar quins problemes incidien en la tendència de descens en
les vendes que registrava any a any el negoci i que anaven més enllà
de les contemplades pel sector.
La
primera decisió que vaig prendre sigué deixar la porta oberta de
bat a bat. Un acte simbòlic que pretenia enviar un missatge clar
“d'açò està canviant” a una clientela tan acostumada a vore
el rètol de “torne en 5 minuts” que ja ni s'acostaven a
l'establiment si des del cantó veien la porta tancada i aixina vaig
estar durant mesos fins que vaig acabar per canviar la porta mateixa
per una altra àmplia i aclarida, establint en este últim acte una
ruptura total amb el passat.
Prendre
decisions d'este tipus són necessàries, però no ha sigut això lo
que ha aconseguit trencar amb el descens en les vendes i convertir-lo
en augments superiors al 25% sinó la gestió. El calaix no s'ompli
sense una idea de negoci clara i definida que et permeta establir
quin és el teu mercat, conéixer les seues necessitats i
atendre-les, sense un control adequat de l'estoc o sense la
supervisió permanent de gastos i ingressos. Qualsevol negoci, per
xicotet que siga necessita ser gestionat.
Després
del tomb electoral que es va produir en les passades eleccions, allò
que més ha transcendit han sigut les primeres decisions preses pels
nous alcaldes de les grans ciutats, en gran mida destinades a
establir una ruptura mental amb el passat. Ells també han obert
metafòricament i físicament les portes i fer-ho no sols ha sigut
oportú sinó necessari, però no és prou.
Arribar
amb bicicleta, metro o autobús al treball, rebaixar sous, aprimar la
nòmina d'assessors i alts càrrecs... tot això és necessari però
no deixa de ser el “chocolate del loro”. L'autentic desafiament
serà la gestió dels recursos, serà identificar les necessitats
reals dels ciutadans, prioritzar-les i donar-lis cobertura, serà
imprimir una nova forma de governar més enllà dels girs efectistes
dels primers dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada