Ma
mare, com la majoria de les mares, és capaç de fer multitud de
coses al mateix temps (les mares del món van inventar la multitasca
molt abans que Microsoft o Apple) i no obstant això és incapaç de
parlar i caminar al mateix temps.
Com
ma mare és prou xarradoreta, recorde quan era menut lo llarg que se
me feia al camí des de l'Estació del Nord a el Corte Inglés de
Pintor Sorolla. Hi hagué voltes en que pensí que havíem de fer nit
en mitat del trajecte.
Hauré
contat esta anècdota com un milió de voltes, sempre per a la
il·lustrar la necessitat d'evitar que lo urgent ens paralitze i és
precisament ara, quan s'inicia una nova etapa en la política
valenciana, quan més necessari és recordar açò mateix: Lo urgent
i lo necessari poden i deuen fer-se al mateix temps.
Ve
açò al cas dels diferents anuncis que van apareixent sobre els
projectes del nou govern conforme este pren forma entre els que hi ha
un que m'ha fet especial comboi. Em referisc a la supressió de les
diputacions provincials pel mètode del buidatge de contingut i la
reducció a la seua mínima expressió. Entendreu que com a vell
somiador de la nació, açò em toque la fibra.
Des
que tinc ús de raó política, he escoltat parlar sobre la
necessitat, sempre ajornada, d'aprovar la llei de comarcalització
que ja apareix reflectida en el nostre Estatut d'Autonomia de 1982,
una llei que necessita (com totes les coses importants) d'una majoria
de dos terços per a la seua aprovació i si bé la llei no existix,
les comarques sí i es troben bé vives en l'imaginari col·lectiu i
sense elles no es pot completar el procés.
Mai
em van ensenyar en l'escola res sobre les comarques valencianes, ni
vaig poder vore cap mapa que les mostrara, però des de ben xiquet
sabia que havent nascut a Benifaió, pertanyia a la Ribera Alta i que
una volta passat el barranc del Tramusser, entrant a Almussafes o
visitant els meus iaios a Sollana, estava en la Ribera Baixa de la
mateixa manera que em sonaven familiars els noms de les comarques més
pròximes com si estigueren impresos en el meu ADN pel simple fet de
ser formes d'organització territorial naturals que han sobreviscut a
tots els canvis geopolítics que hem patit al llarg de la nostra
història.
La
llei de comarcalització és una d'eixes qüestions necessàries que
sempre es veuen aparcades per un motiu o un altre i ara, quan es
parla de diluir les funcions de les diputacions centrifugant les
seues funcions és quan es va a vore amb total claredat l'autentica
dimensió de la seua carència pal·liada només en part per unes
febles mancomunitats i és ara quan els amics d'ajornar lo que és
necessari per a abordar lo urgent més arguments tenen per a exposar.
Que
sí. Que és cert que hi ha molts problemes pendents. Que tenim
l'administració feta un Ecce Homo, que devem més que divisem, que
ens neguen el finançament que ens correspon, que hi ha autèntics
drames personals pendents de resoldre, la sanitat i l'educació estan
demanant ajuda a crits i hem de reinventar el nostre sistema
productiu i financer, però a diferència de ma mare, hem de ser
capaços de parlar i caminar al mateix temps.
Les
diputacions són una anomalia democràtica, un pou cec que s'escapa
al control del ciutadà i que consagra un model territorial
desvertebrador que ens impedix avançar com un poble unit. La seua
eliminació hauria de ser qüestió prioritària per a qualsevol
demòcrata.
De
propina:
A
vore si no ens desbaratem que vos conec. No es tracta de muntar 34
minidiputacions amb els mateixos vicis i servituds que les tres que
ja tenim. Trellat i imaginació, que no tenim el cos per a balls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada