Es
contava una anècdota sobre Lech Walesa, el sindicalista de
Solidarność, que es va convertir en president de Polònia a la que
va transformar en un país amb una economia de lliure mercat canviant
un règim comunista a un sistema polític multipartidiste.
Al
perdre les eleccions en 1995 i tornar al seu treball com a tècnic
electricista en la Drassana Lenin, l'únic privilegi que s'havia
contemplat per als expresidents (i ell era el primer d'aquella nova
etapa democràtica) era l'assignació d'un parell d'escortes que
garantiren la seua seguretat.
Molt
probablement esta anècdota tinga molt poc a vore amb la realitat i
no crec que Walesa tornara a xafar la drassana després de la seua
etapa política, però no em negareu que la imatge d'un expresident
de govern enfundat en el seu “mono” de treball i acompanyat per
dos guardaespatles que possiblement cobren més que ell mateix,
resulta del tot ridícula.
En
massa ocasions, les democràcies jóvens, inexpertes i flowerpower,
es posen a parir normes i lleis amb un nivell de candidesa que només
es revelen amb el temps i l'experiència.
Per
25 pessetes la resposta: Lleis fetes amb bona voluntat però que al
final s'han demostrat proclius a l'abús dels seus beneficiaris. Per
exemple la Llei 6/2002, de 2 d'agost, d'Estatut dels exPresidents de
la Generalitat Valenciana… “un, dos, tres, responda otra vez”.
Anem
a vore. Tenim un president per accident com Alberto Fabra que va
accedir a tan alt honor per dimissió del seu predecessor i que ha
ocupat este càrrec amb més pena que glòria, a qui no se li pot
atribuir ni la més mínima actuació digna de ser recordada ni
tinguda en compte en la història del nostre recent autogovern. Un
expresident que rebrà per a tota la vida el tracte de Molt Honorable
President per no arriba a quatre tristos anys en què entre altres
coses ens vam quedar sense teixit financer propi i tancarem la nostra
televisió, ¿i encara té la barra d'acollint-se a eixe estatut
pensat amb el cul, reclamar despatx, cotxe oficial, escorta, xòfer i
dos assessors? ¿ens hem tornat carabassa o que?
Fabra
no es retira de la vida pública i esta hauria de ser una condició
indispensable per a acollir-se a estos privilegis. Retirar-se i
passar a ser Membres Permanents del Consell Jurídic Consultiu de la
Comunitat Valenciana sense més. Però no, el futur d'Alberto està
fixat i el durà de manera immediata al Senat. Això sí, podrà anar
en un cotxe oficial conduït per un xòfer i acompanyat per algun
guardaespatles, mentres en el seu despatx un parell d'assessors
(entre els que es rumoreja estarà la seua companya sentimental)
jugaran al solitari en l'ordinador (perquè ja m'explicàreu quina
faena podran tindre). Tot això pagat amb els nostres diners.
De
propina:
Ja
tenim Govern i a poc a poc van configurant-se, amb millor o pitjor
fortuna els segons i tercers escalons de l'administració, però lo
que no tenim encara i pareix que això tardarà, és oposició.
D'una
part, els populars tardaran (si és que ho fan) a recuperar-se. No
s'observa cap moviment en este partit que indique l'existència de
vida.
I
per la part dels nouvinguts que pareixen haver-se equivocat de
dècada, de segle i inclús de mil·lenni... amb una simple frase han
aconseguit cabrejar a quasi totes les sensibilitats valencianes i
sense quasi calfar l'escó ja necessiten una reestructuració.
Carolina és carn de canó per a Xavi Castillo i poca cosa més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada