Mariano
Rajoy és un home previsible. Ell ho exhibix com un valor, com una
cosa positiva que el convertix en garant d'estabilitat, de la mateixa
manera que altres presumixen de coherència com si esta fóra un
mèrit intrínsecament bo i no, no és aixina.
Lo
coherent per a Jack l'estripador consistia en estrangular, degollar i
mutilar putes de Londres i a ningú se li ocorreria lloar la seua
coherència i de la mateixa manera, la previsibilitat de Rajoy tampoc
és digna d'elogi més que siga per altres motius.
Lo
previsible en Mariano és no fer res, res de res. Esperar que les
coses es resolguen per si mateixes o que simplement passen. Podríem
pensar que ho fa mogut per una concepció budista de la vida “Si el
problema té solució, preocupar-se no val de res i si el problema no
té solució no val de res preocupar-se” però no és aixina. La
inacció de Mariano és una conseqüència directa de la seua pròpia
incapacitat per a vore els problemes, per a detectar-los, per a
analitzar-los.
La
crisi del Prestige ja ens va permetre observar esta faceta de Rajoy.
On tots veien una tragèdia mediambiental ell només veia filets de
plastilina i d'aquell novembre de 2002 fins hui, la cosa no ha fet
més que empitjorar.
No
va vore més que tres trages en lo que es va convertir en el principi
de la fi dels populars valencians i eixa miopia li va portar a
posar-se davant, darrere i al costat de Camps en compte de prendre
mesures immediates i ara no veu més que un problema de comunicació
en lo que encertadament Rita Barberá va qualificar amb un “¡Qué
hostia!”. Abans d'acabar l'any Mariano tindrà la seua.
Han
hagut de passar més de 20 dies després d'una catastròfica pèrdua
de poder del seu partit per a què Rajoy faça alguna cosa pareguda a
prendre decisions i estes no han fet més que corroborar la seua
total incapacitat per a intuir per on vénen els tirs.
Mentres
van confirmant-se tots i cada un dels pactes que van desallotjant als
seus de les institucions, ell contínua repetint que han guanyat les
eleccions, com si dir-ho insistentment evitara la liquidació per
derrocament que s'està produint al seu voltant o dissimulara el fet
de que les seues sigles ja fan olor de mort.
S'equivoca
en el diagnòstic novament. No arriba a comprendre la magnitud del
problema i ni tan sols aconseguix identificar en que radica el
problema mateix. De res servirà canviar quatre noms en l'organigrama
del partit, ni tampoc remodelar el govern a escassos mesos de les
eleccions. El mal ja està fet.
Insistir
en el fet que s'ha evitat un rescat que ningú ha vist és absurd i
parlar de recuperació econòmica toca molt els testos quan la
majoria de les famílies se senten pobres i han de ser prolongades
les beques de menjador durant l'estiu per a evitar que centenars de
xiquets patisquen fam.
Mariano,
incapaç de vore més enllà de les parets del seu despatx, pensà
que calia arreglar la macroeconomia i que muntat triomfal en eixe
cavall seria investit com a salvador de la pàtria, però només ha
aconseguit cabrejar a milers de ciutadans als qui, farts de la seua
pròpia misèria, lis ha caigut la bena dels ulls i ara són capaços
de vore amb nitidesa els excessos, la corrupció endèmica i la total
falta de sensibilitat que abans ignoraven o perdonaven.
S'acosten
mals temps per al PP en els que hauran de triar entre aprofitar la
llarga travessia en el desert que els espera per a netejar la casa i
començar de zero, o no fer res de res i caminar cap a l'extinció i
Rajoy no està preparat per a prendre decisions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada