Mira
que porte anys en açò de la política i encara hi ha coses que em
sorprenen.
Portava
ja uns mesos preguntant-me el motiu pel qual Pablo Iglesias havia
decidit desertar de les eleccions municipals sent com és el líder
d'un partit que fa de la connexió directa amb el poble la seua
bandera. ¿Quina millor manera de materialitzar eixa aspiració que
estar present en l'administració que més prop es troba dels
ciutadans?
Al
principi vaig pensar que es tractava d'una qüestió logística. El
sobtat èxit de Podemos en les europees i la seua proximitat a les
locals podien haver-los agarrat sense l'estructura suficient per a
armar candidatures, però no podia ser açò perquè els “Circulos”
sorgien per tot el territori espanyol com a bolets després de la
pluja.
Al
remat vaig concloure que es tractava d'un excés de zel, un intent
d'evitar que a l'abric de la victòria centenars d'arribistes
acabaren infiltrats en les candidatures i el consegüent perill
d'haver de carregar amb ells durant quatre anys. Esta em va paréixer
l'explicació més plausible. Un tant covard però lògica. No
obstant això estava equivocat.
No
sé com explicar-ho d'una manera suau, però lo que Iglesias ha fet
en estes eleccions és alguna cosa pareguda a la selecció natural,
una espècie de darwinisme polític. Ha enviat a les seues hosts a
combatre sense oferir-los l'escut de la seua marca i sense reconéixer
explícitament mes que un lleu parentesc (que d'altra banda ha sigut
evident per al comú dels votants) i ha esperat a vore qui eixia viu
de la contesa.
He
de reconéixer que l'estratègia és genial i li ha permés
rendibilitzar com pròpies les victòries d'Ada Colau o de Manuela
Carmena. Però com va dir el mateix Pablo, el cel es pren per assalt
i els que no han arribat a xafar el bancalet de Sant Pere no són tan
Podemos com les dos futures alcaldesses. ¿Qui se'n recorda dels tres
regidors que ha tret València en Comú en El Cap i Casal? Van pegar
un gran bot, sí, però ni es van acostar als núvols i al calaix.
Pablo
va comprendre prompte els perills de generar massa expectatives.
Després de la sorpresa de les europees a les què es presentaren
sense la pressió de l'èxit preconcebut, les andaluses li van posar
els peus en la terra. Traure menys representants que els que
vaticinaven les enquestes va convertir en fracàs un enorme èxit i a
partir d'ací es van acabar les oportunitats per a convertir-se en
sorpresa. Els Guanyem, els En Comú i els centenars de noms més o
menys creatius amb els que es presentaren en cada poble i ciutat es
van convertir a un temps en arnés de seguretat i garbell destriador.
Les
victòries de Pablo són seues i les dels altres també, mentres que
els fracassos són sempre dels altres.
De
propina.
València
és una excepció a la regla. Ací el gran bot a la fama, la
verdadera sorpresa, no s'ha produït en l'ajuntament (que també)
sinó en les Corts i l'ha pegat Oltra que no està en l'òrbita de
Podemos i no obstant això, es deixa vore eixa compulsió per
absorbir la llum aliena que ha desenrotllat Iglesias.
D'alguna
manera s'està assimilant l'èxit d'Oltra per mitjà de xicotets i
subtils gestos com certes declaracions de Pablo que pareix haver
oblidat que el seu home a València és Montiel o com certs dibuixets
que circulen per les xarxes socials on Oltra apareix junt a Ada i
Manuela com a heroïnes d'un canvi en la política associant
subliminarment a la formació del redolinet.
Per
a algú de Madrid, Sevilla o Conca, algú que no coneguera les
particularitats de la política valenciana Compromís podria
confondre's perfectament com una altra de les marques associades a
Podemos.
Esta setmana tocava
parlar del govern... però encara no n'hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada