Un
1,1% és, segons l'última enquesta publicada, lo que queda de la
batalla de València. A poc més d'un valencià de cada cent li lleva
la son això de les senyes d'identitat que tant ens va polaritzar
durant eixa transició que ací estiràrem i estiràrem fins a fartar
a la societat. Un 1,1% que cal repartir entre els dos bàndols de la
contesa amb les seues respectives faccions i matisos. Lo que vénen a
ser quatre gats i el de la guitarra.
¿Vol
dir açò que ja no ens interessen els elements que ens identifiquen
com a poble? Sincerament pense que no és el cas. Simplement hem
deixat de percebre que estos estiguen en perill i tenim problemes més
apressants en els que ficar la nostra preocupació. Tampoc vol dir
que els problemes identitaris estiguen del tot resolts i sempre
trobarem a algú disposat a atiar la seua dèbil flama. Poc més d'un
de cada cent valencians continua en peu de guerra.
A
voltes fa falta que les gelades xifres ens recorden en que estat es
troba la nostra societat més enllà del nostre espai de comoditat
(eixe rogle en què generalment ens tanquem amb els que compartixen
mes o menys la nostra manera de vore el món) i lo que ens mostra és
un poble que ha aplegat a una sèrie de consensos sobre que o que no
és i de quina manera es mostra a la resta del món.
Clar
que hi ha matisos i molts. Sense anar més lluny jo tinc la meua
pròpia manera de sentir-me valencià. No tota bandera em val, la
meua és la Reial Senyera, parle i escric en valencià del qual em
preocupa més el seu futur que la seua procedència, el nom de la
meua Pàtria és un substantiu (València) no un simple adjectiu,
cante a viva veu l'himne oficial canviant la primera estrofa i alguna
coseta més i per a mi, ser valencià és prou ser. Tots estos
elements i molts altres de menor entitat configuren les meues senyes
identitaries. En alguns d'ells coincidisc amb el meu veí Pau o amb
la meua cunyada Emi encara que no exactament en els mateixos i amb
ambdós mantinc divergències que no són les mateixes per als dos i
aixina amb totes i cada una de les persones amb qui em relacione. La
meua manera de sentir-me valencià no posa en perill la manera en què
altres es senten i tampoc la seua amenaça la meua. Este és el
moment en què ens trobem.
Només
un 1,1% sent preocupació per les senyes d'identitat i aixina i tot
hi ha partits que basen tota la seua estratègia electoral en este
assumpte, esperant que la gent reaccione davant d'un perill que no
percep per molt que s'encaboten a insistir en ell. No tornarem a
viure un període com el que tinguérem en l'inici de la nostra
democràcia llevat que tot el món es torne boig de repent.
De
propina: Hi ha molt que rascar en el tema del finançament. El
Consell vol fer d'ell (i no puc estar més d'acord) casus belli i
s'ha arribat a parlar de promoure grans manifestacions, però només
un 4,1% mostren preocupació per este tema. Farà falta molta
pedagogia abans d'en refilar-ho tot per damunt de la parada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada