Hui
tocava escriure sobre el passat nou d'octubre o a molt estirar, sobre
la comunionera de les Corts, però no em sent amb ànims. Em fa mal
la consciència, aixina que he decidit canviar fons, to i extensió.
Em
fa pena el meu poble, tan acostumat a la vara que ni tan sols sent
dolor quan esta descendix implacable sobre la seua esquena. Més al
contrari, experimenta el malsà plaer de qui pensa que lo normal és
patir i que al fer-ho esta contribuint a un bé major.
Sent
pena pel meu poble sobretot quan veig les explosions de goig que han
seguit al consens produït entorn de la proposta d'exigència d'un
finançament just per a les valencianes i els valencians. No em
malinterpreteu, a mi també m'alegra que tots els partits polítics
amb representació parlamentària hagen arribat a l'acord en este
tema o que a ells s'haja sumat la societat civil de manera unànime,
però ¿Potser no és açò una altra cosa que un simple prec de
clemència que no passa de la humil sol·licitud a la mà que agafa
el nostre garganxó per a què afluixe un poc la pressió? ¿Ha de
pegar bots d'alegria el gos perquè s'afija un metre més a la cadena
que el manté ancorat a un punt del jardí per preciós que este
siga?
No
hi ha un finançament que siga just. És un mite que s'han inventat
per a donar esperances mentres tot seguix més o menys igual. ¿Que
pot haver de just en un sistema que ens esprem i del que no rebem lo
que ens correspon? ¿Que ens esprema menys? ¿Que ens done un poc
més? Al remat la decisió sempre serà d'altres i no dependrà de
nosaltres més que un xicotet marge de maniobra que ens done
l'aparença de verdadera autogestió.
El
valencià és un poble adult, perfectament capacitat per a
administrar-se sense la tutela ni la supervisió d'altres i no pot
aconseguir cap grau d'autonomia si no té el dret a decidir com
recapta els seus impostos, com prioritza els seus gastos i quant
aporta al fons comú de l'Estat i açò, açò és lo que el meu
poble no percep i lo que em causa tanta pena.
Podem
demanar que graciosament se'ns revise el sistema pel qual se'ns
retorna una mínima part dels diners que aportem a les arques
espanyoles, podem fingir que per mitjà del nostre Estatut
d'Autonomia podem condiciona els Pressupostos Generals de l'Estat per
a blindar un percentatge mínim d'inversions per al nostre territori,
però mai tindrem en la nostra mà el timó que marque el nostre
rumb.
Durant
estos dies m'he fartat d'escoltar que no volem ser més que ningú
però tampoc volem ser menys i estic d'acord. Comencem per no ser
menys que els bascos i els navarresos que tenen els seus propis
concerts econòmics. Ells si que poden determinar el camí que pren
la seua economia. Posats a establir consensos entre la política i la
societat, apostem per arribar al màxim establit prèviament i no
reduïm les nostres aspiracions.
Però
tal empresa necessita de la consciència prèvia del nostre propi
poble i este no percep lo injust de l'espoli a què ens veiem
sotmesos, ni la relació que té este drenatge econòmic amb les
carències que patix al seu dia a dia.
Llig
en una enquesta publicada que la major preocupació de les
valencianes i dels valencians és la falta de treball mentres que en
penúltima posició es troba el Corredor Mediterrani, precedit per la
inversió de l'Estat i tan cec està el meu poble que no arriba a
comprendre lo íntimament lligats que estan estos dos conceptes.
Sense inversions com la del Corredor Mediterrani i moltes altres tan
necessàries com este, la indústria no troba els factors òptims per
a desenrotllar-se i sense una indústria potent i convenientment
distribuïda pel territori no pot créixer l'ocupació.
Veig
en la mateixa enquesta que entre els temes que més preocupen la
població està l'educació i la sanitat i no obstant això, ni a un
terç dels qui li preocupen estos temes els pareix important el
finançament ¿i d'on creuen que ixen els diners per a pagar lo que
tant lis lleva la son?
Administrar
els nostres impostos, prendre decisions sobre en que es va a gastar
allò que s'ha recaptat, és precisament tindre la possibilitat que
eixes preocupacions deixen de ser-ho i aixina i tot, tan acostumat
està el meu poble a contribuir solidàriament a l'educació
d'altres, a la sanitat d'altres i a les infraestructures d'altres que
no compren que esta solidaritat s'ha construït a costa del futur
dels nostres fills.
De
propina:
Em
fa pena el meu poble, m'entristix el seu endormiscat conformisme que
ha permés la floració de tota una sèrie d'aprofitats xarlatans de
fira que ens han tret els xavos durant massa temps sense una reacció
que demostrara que ens corria sang per les venes. Ara i només ara
pareix que ens ha fet bola la corrupció i hem deixat d'engolir, ara
que cada euro que s'han emportat d'ací i que mai tornarem a vore ha
sigut sostret de l'educació dels nostres fills, de la sanitat dels
nostres malalts i de les nostres possibilitats de créixer.
De
la mateixa manera que anomenem fills predilectes i donem altes
distincions als que han destacat en el seu camp i han contribuït a
que els valencians siguem més i millor coneguts, hauríem d'establir
unes distincions de repudia als que ens han arrabassat la dignitat.
Tots coneguem a algú que s'ho mereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada