La
victòria pot adquirir un sabor amarg quan no se sap administrar i
convertir-se en desastre quan cada un dels que l'han fet possible
renúncia als seus propis mèrits per a atribuir-la a un únic actor.
He
observat l'aparentment fulgurant ascens de Compromís des d'una
prudencial distància. He vist com els que van passar trenta anys
travessant el desert, creixent lentament, incrementant la seua
presència en els ajuntaments i resistint, es convencien de que res
tenien a vore amb eixe triomf i adoraven fervents a Mònica, nou
jònec d'or abillat amb camisetes reivindicatives. Tot li ho devien,
tot li ho agraïen.
Però
els déus solen ser vel·leïtosos i infidels i com ells, els líders
que acaben elevats als altars i a Monica sempre li va vindre xicoteta
València. Ella ve d'una altra cultura de partits federats amb un
horitzó molt més ampli, el seu marc referencial és Espanya, sempre
ho ha sigut. Per això fa quatre anys Compromís es presentà a les
eleccions generals en coalició amb Equo, per això Mònica va fer
“bolos” per la península i per això, si l'experiment haguera
eixit bé, hui Joan Baldoví no passaria de ser un simple membre del
grup parlamentari d'Equo.
Per
molt que alguns s'esforcen a obviar-ho, l'esclafit de Compromís no
haguera sigut possible només amb la presència mediàtica d'Oltra.
Ella no va ser més que l'última travessa que va donar carril i via
ampla a un projecte que portava dècades construint-se. Necessària
sí, però inútil sense la resta.
Si
fa quatre anys calia unir-se a Equo, hui la gran promesa blanca porta
“coleta” i encara que a València els seus no han arribat a
complir les expectatives ni de lluny, els de Mònica estan encabotats
a sumar-se a eixe carro forçant la màquina fins al límit, perquè
arriba un moment per a aquells a qui s'adora en el que pensen que tot
els para a bé.
Ara
les circumstàncies han canviat. Compromís ja ha demostrat que pot
aspirar a més i comença a ser conscient de les seues pròpies
forces. La militància no està disposada a comprar la moto i hi
haurà guerra.
Demà,
quan la guerra comence, jo no seré més que un espectador voluntari
que coneix a molts dels actors en este xoc i que ha vist com, en el
breu espai de temps que va des de la celebració de l'última
victòria a la preparació de la següent, s'han alçat llances,
espases i escuts mentres els tambors anuncien la imminent batalla i
que sap que passe lo que passe Mònica ja ha guanyat.
Compromís
serà com ho vullga Mònica o no serà.
De
propina: Este és l'article que fa 26 dels que publique a
Valencia-News i és, al mateix temps l'últim. El meu era un
compromís personal amb qui fins ahir era el seu director i amb la
seua marxa expira esta obligació autoimposada. Servisca esta última
propina de despedida i agraïment a tots els que per ací heu
aguaitat. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada