3/11/15

DEMÀ, QUAN LA GUERRA COMENCE


La victòria pot adquirir un sabor amarg quan no se sap administrar i convertir-se en desastre quan cada un dels que l'han fet possible renúncia als seus propis mèrits per a atribuir-la a un únic actor.

He observat l'aparentment fulgurant ascens de Compromís des d'una prudencial distància. He vist com els que van passar trenta anys travessant el desert, creixent lentament, incrementant la seua presència en els ajuntaments i resistint, es convencien de que res tenien a vore amb eixe triomf i adoraven fervents a Mònica, nou jònec d'or abillat amb camisetes reivindicatives. Tot li ho devien, tot li ho agraïen.


Però els déus solen ser vel·leïtosos i infidels i com ells, els líders que acaben elevats als altars i a Monica sempre li va vindre xicoteta València. Ella ve d'una altra cultura de partits federats amb un horitzó molt més ampli, el seu marc referencial és Espanya, sempre ho ha sigut. Per això fa quatre anys Compromís es presentà a les eleccions generals en coalició amb Equo, per això Mònica va fer “bolos” per la península i per això, si l'experiment haguera eixit bé, hui Joan Baldoví no passaria de ser un simple membre del grup parlamentari d'Equo.

Per molt que alguns s'esforcen a obviar-ho, l'esclafit de Compromís no haguera sigut possible només amb la presència mediàtica d'Oltra. Ella no va ser més que l'última travessa que va donar carril i via ampla a un projecte que portava dècades construint-se. Necessària sí, però inútil sense la resta.

Si fa quatre anys calia unir-se a Equo, hui la gran promesa blanca porta “coleta” i encara que a València els seus no han arribat a complir les expectatives ni de lluny, els de Mònica estan encabotats a sumar-se a eixe carro forçant la màquina fins al límit, perquè arriba un moment per a aquells a qui s'adora en el que pensen que tot els para a bé.

Ara les circumstàncies han canviat. Compromís ja ha demostrat que pot aspirar a més i comença a ser conscient de les seues pròpies forces. La militància no està disposada a comprar la moto i hi haurà guerra.

Demà, quan la guerra comence, jo no seré més que un espectador voluntari que coneix a molts dels actors en este xoc i que ha vist com, en el breu espai de temps que va des de la celebració de l'última victòria a la preparació de la següent, s'han alçat llances, espases i escuts mentres els tambors anuncien la imminent batalla i que sap que passe lo que passe Mònica ja ha guanyat.

Compromís serà com ho vullga Mònica o no serà.

De propina: Este és l'article que fa 26 dels que publique a Valencia-News i és, al mateix temps l'últim. El meu era un compromís personal amb qui fins ahir era el seu director i amb la seua marxa expira esta obligació autoimposada. Servisca esta última propina de despedida i agraïment a tots els que per ací heu aguaitat. Gràcies.