Pertany
a una generació pont. Una generació que entrà a l'escola en plena
dictadura, va eixir quan començava a caminar la democràcia i que
pel camí arribà formar en silenci marcial mentres s'hissava la
bandera abans d'entrar a classe. Convé recordar de tant en tant la
nostra història que és molt més recent de lo que a voltes ens
pareix.
La
collita del 67 com tantes altres abans, es va educar en la immersió
lingüística. Clar que en aquell temps a ningú se li ocorria
qüestionar eixa immersió que com haureu suposat, sigué en castellà
i només cap al final de la EGB vam rebre les nostres primeres
classes de valencià impartides generalment per professors sense la
més mínima formació en la matèria (no era este un cas
excepcional, recorde haver rebut classes de francés amb mestres que
no coneixien l'idioma). En altres paraules: vam ser educats per a ser
analfabets en la nostra pròpia llengua, sense que es produïra una
clamor general acostumats com estàvem a que les coses eren com eren
i punt.
Aixina
i tot, vam dur la qüestió amb una certa aparença de dignitat. A
pesar de la sobredimensionada presència del castellà en
l'administració pública o les relacions laborals, el valencià
continuava sent l'idioma vehicular per excel·lència en les nostres
relacions personals i ací resistia mal que be, bressolat per
l'oralitat del context, fins que les noves tecnologies han vingut a
modificar la nostra forma de comunicar-nos.
Em
doní compte de fins a quin punt s'evidenciaven les nostres carències
el passat mes d'agost quan vaig ser inclòs en el grup de watsap
“QUINTA DEL 67 BENIFAIÓ” i vaig començar a llegir els
missatges.
Voreu.
A causa del camí que vaig triar en la vida, m'he relacionat
majorment amb persones lingüísticament militants que com jo
s'havien preocupat per aprendre a casa lo que l'escola ens va negar i
als que se van anar unint noves generacions que ja eren educades en
valencià i açò distorsionava prou la visió general de la
situació. Sempre dic que a deu metres del nostre rogle de
convivència hi ha tota una diversitat de realitats que no percebem
si sempre romanem en ell.
Amb
les noves tecnologies, la paraula escrita té cada volta més pes en
les relacions personals i als que som valencià-parlants no ens naix
dirigir-nos als nostres amics i sers volguts en un altre idioma que
no siga en el que ens van parir i cada u ho fa com sap o com pot. Ja
no es tracta d'adoptar una o altra ortografia… impera l'anarquia.
Cada
volta que algú protesta perquè s'establixen mides de discriminació
positiva per al valencià en l'educació, en l'administració pública
o en qualsevol altre àmbit, mire a la meua generació i m'indigne
perquè volen furtar-li als nostres fills lo que ens van furtar a
nosaltres i ja està bé que aixina portem més de tres segles.
De
propina:
Ai
eixos que no volen assistir a les processons perquè diuen que no hi
ha que barrejar lo institucional i lo religiós i es peguen colzades
per a assistir, a principis de setembre, a la processó de la Mare de
Déu de la Salut d'Algemesí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada