¿Que
si estic d'acord amb la gratuïtat dels llibres de text? ¡Abans
s'hauria d'haver fet! ¿De quina manera podríem parlar sinò
d'educació gratuïta? Fins ara esta afirmació era (bé, encara ho
és) simplement falsa i tots els qui hem hagut de comprar els llibres
i el material escolar per als nostres fills ho sabem, notem el buit
que ha quedat en les nostres butxaques.
De
fet, sóc dels qui pensa que els llibres haurien de pertànyer al
centre educatiu i no als alumnes. Per això no puc més que fer l'ona
davant de la iniciativa presentada pel Consell la passada setmana.
Ara, si bé la idea és genial, l'execució de la mateixa fa aigua
per tots els costats.
S'obri
el teló i apareixen el Conseller de Cultura i Ximo Puig anunciant un
pla per a la implantar la gratuïtat dels llibres de text sufragat a
parts iguals per la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments.
Es tanca el teló i les diputacions i els ajuntaments es queden
mirant amb cara de ¿Això ho pague jo?
Presses,
presses, presses. Hi havia pressa per fer l'anunci, pressa per
penjar-se la medalla, pressa per a fer la infografia amb el logo de
la GVA, tanta pressa que a ningú se li va ocórrer que abans de
concretar el pla davant dels mitjans calia parlar amb els altres
socis de l'aventura.
Bona
idea, boníssima idea, però una execució deplorable ¿Tant costava
fer un simple anunci de la voluntat del Govern de finançar la compra
de llibres per a este curs aconsellant que es guardaren les factures?
¿Tant costava informar de que s'estava treballant en la forma de
finançar este procés? ¿Tant costava dir als pares que rebríem
instruccions durant el primer trimestre? Hi havia pressa, massa
pressa.
La
Generalitat mana sobre el seu pressupost, únicament i exclusivament
sobre el seu i interferir en el d'altres institucions, per mes que
siga per una causa àmpliament justificada és com a poc una
descortesia i per damunt de tot una ingerència.
La
fórmula buscada és tan bona com qualsevol altra i fomentar la
col·laboració i implicació entre els distints nivells de
l'administració és un camí correcte, però lo que es va fer
l'altre dia és anunciar un matrimoni sense que la nóvia sabera ni
tan sols que estava festejant. Massa pressa, poc de tacte i ambdós
coses són importants en política.
Ja
vorem que passa amb les diputacions (sobretot les controlades pel PP)
però ja estaria bé que prioritzaren l'educació en compte de, posem
per exemple, la gespa artificial. Lo que em preocupa són els
ajuntaments, cada un d'un pare i d'una mare, cada un amb les seues
circumstàncies pressupostàries, cada un amb els seus propis
problemes als què a més de comprometre forçosament la seua
aportació econòmica se'ls carrega amb la responsabilitat de la
gestió del procés inicial. Sense un consens previ no tots tindrem
les mateixes facilitats per a fer les gestions. Poc tacte, mala
execució.
Confiem
en que, una volta passada la urgència de penjar-se les medalles es
faça lo que s'havia d'haver fet des d'un principi i per mitjà de
l'acord i el diàleg es porte esta barca nova al bon vent, perquè
transformar l'alegria en desil·lusió seria imperdonable.
De
propina:
El
vídeo ¡Ai el vídeo! He vist el vídeo del Conseller després de
que este apareguera unes cent voltes en el timeline del meu Facebook
acompanyat d'alabances sense límit i he de dir que al meu entendre
no conté ni el més minúscul anunci que el justifique.
Pense
que és una reacció a la campanya d'assetjament contra el Conseller.
Un intent de presentar una imatge amable d'algú a qui estan pintant
com al Butoni i em pareix bé que ho facen… amb el pressupost del
seu partit.
Ens
queixàvem amb raó que els d'abans confonien amb massa freqüència
institucions i partit i estos amb un somriure, vinculen un eslògan
de campanya amb la imatge institucional. No han tardat ni els 100
dies de butla a adquirir els mateixos vicis. Esperem que no es
convertisca en costum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada