NORMALITAT INEXISTENT

Si tot et representa, res et representa.

Hi ha una pesada llosa que no ens deixa avançar als valencians com un poble unit capaç de fer front als reptes de futur, una llosa que se’ns vingué damunt en plena transició i que seguix esclafant-nos amb el seu enorme pes, una llosa que va ser coneguda com la batalla de València en els seus anys de major virulència però que ara, disfressada, ha perdut fins al seu nom sense que el seu pes haja disminuït ni que els seus efectes siguen menys perjudicials.

Si hi ha un moment en què el monstre que ens tenalla es fa més visible és el 9 d’octubre. El dia en què hauria de ser normal l’expressió del nostre orgull per ser i sentir-nos valencians es convertix en el dia del complex col·lectiu, d’avergonyir-nos públicament de la nostra història i d’un autoodi expressat amb la mateixa intensitat des de les dos parts enfrontades des de fa ja massa temps.

Ser valencià pareix que no és prou ser per a uns i per a altres, i cada u ho expressa a la seua manera però amb una claredat diàfana.

Els acords de l’himne d’Espanya acompanyen la baixada de la Senyera, sonen en l’ofrena a Jaume I en el Parterre i torna a escoltar-se quan la nostra bandera és tornada al seu lloc de repòs, mentres l’himne dels valencians és relegat al paper de viceguitarró que demana perdó cada vegada que sona. Ni en Conca podria vore’s un acte com este de pública vergonya per posseir símbols propis.

L’acomplexat comportament institucional es complementa amb desfilades paramilitars que confonen el dia 9 amb el 12 infestats de simbologia que en qualsevol altre país faria actuar a les forces i cossos de seguretat de l’estat però que ací es convertixen en barra lliure per a acaçar, perseguir i agredir als que acompanyen a la Reial Senyera en la seua processó cívica.

Però qui veja només la palla en este ull està ben equivocat. També l’altra part té la seua ració de simbolisme vergonyant, una ració a la què ara li diuen normalitat.

¿Tan difícil resulta comprendre que pel bé del poble hi ha batalles que han d’acabar? ¿Tan difícil resulta entendre que un poble necessita una jerarquia simbòlica amb què poder identificar-se i al mateix temps distingir-se de la resta? La normalitat no consistix en el fet que cada u defenga la seua bandera sense agredir a l’altre i per tant en un mateix espai puguen concórrer 3 o 4 variants cromàtiques sense que s’arribe a les mans, la normalitat consistix a adoptar una que ens identifique a tots.

El conflicte seguix viu també a eixe costat del riu on se celebra el fracàs de les crides del PP a la guerra santa pels símbols, pensant que és ara la seua oportunitat de rebobinar la cinta i intentar guanyar la batalla.

 

Lluny de contribuir a la normalitat, s’estan aventant els calius de l’enfrontament, també per aquells als que acomplexa la seua condició de valencians i sospiren per mimetitzar-se amb els veïns de dalt perquè allí la brossa és més verda, l’aire més pur i els gossos es lliguen amb fuet. Un mimetisme que comença per continuar enyorant una bandera que no els distingisca d’ells i acaba en l’absurd al desposseir a la Muixaranga de la seua essència, el fervor religiós, per a així assemblar-se més a l’objecte del desig.

Carles Terç i Felip Quint, m'han deixat amb lo que tinc. Entre els uns i els altres prolongant la maleïda batalla, intentant aprofitar el moment en què l’aire els bufa a favor, els que vam decidir abandonar la trinxera, ens veiem ara en terra de ningú mentres les fletxes solquen el cel en ambdós direccions i molt em tem que al final haurem de tornar a la trinxera o tirar-nos a la muntanya i si algun dia he de prendre eixe camí, no ho faré sense abans maleir-vos per curts i inconscients.