¿És vosté Carles Choví? Li desitge molta sort per
al projecte de Demòcrates Valencians.
Esta breu conversació
acompanyada d’un apretó de mans, es va produir a l’eixida de
l’església de Santa Maria del Puig després d’haver assistit a
la missa per la pàtria, la pau i la justícia el diumenge passat i
és una situació que es produïx amb una certa freqüència.
Pel carrer, per correu electrònic, per privats de
Facebook o Twitter, rep de tant en tant, missatges de suport i d’ànim
que ajuden a continuar amb este repte en què estem encabotats des de
fa molt de temps. Una part d’estos missatges vénen de gent que mai
ens donarà el seu vot però que pensen que la presència de
Demòcrates Valencians és necessària i la resta correspon a hòmens
i dones que desitgen de veritat que tinguem èxit per a poder
depositar la seua confiança en nosaltres.
M'enrecorde de Sant Agustí al rebre les palmadetes
en l’esquena “Resa com si tot depenguera de Déu. Treballa com si
tot depenguera de tu” perquè eixos desitjos de sort que rebem són
com els resos que de res servixen si no s’acompanyen d’obres.
M'enrecorde de Sant Agustí i d’aquell que
arrossegat per la riuada resava a Déu demanant la salvació i que
després de rebutjar l’ajuda de tres llanxes de salvament dient que
seria Déu qui li traguera d’eixe tràngol, va morir ofegat. Al
presentar-se a les portes del Cel, es va dirigir a Sant Pere molt
enfadat perquè no havien sigut escoltats els seus resos i este li va
respondre ¿Com que no? Tres llanxes de salvament ha enviat Déu en
la teua ajuda i no has volgut pujar-te.
Agraïsc cada mostra d’afecte cap a lo que estem
construint, cada ànim, cada aplaudiment, però no n’hi ha prou amb
desitjar que existim, no és prou d’observar-nos des de la
distància. Per a què es consolide una alternativa de centre,
democràtica i valencianista, és necessari implicar-se,
comprometre’s, ajudar a la seua construcció.
No hi haurà senyal diví que indique que este és el
barco al què cal pujar-se, però si no ho intentes, mai ho sabràs.
2 comentaris:
Què podria dir de la manera de pensar d’un valencià?
Que odia pensar. Li sap mal pensar. Sempre que he intentat plantejar alguna qüestió purament intel•lectual a un amic, la reacció ha sigut molt pareguda: males cares, molèstia, fàstic, neguit. I les respostes també sempre paregudes: al voltant de les arts menors (gastronomia, per damunt de tot) i un poc vers la conjunció de pintura i escultura en festes civils i eclesiàstiques.
Com pot un Poble ser poble si no té cap consciència de ser poble?
Aplegues inclús a plantejar-te: alguna volta hauran sigut els valencians realment un Poble?
Què pensarien d’ells mateixos els descendents dels valencians de l’època del rei en Jaume?
Allò més trist resulta quan et diuen a la cara que un Poble Valencià no té sentit en un món on les nacions ja no tenen tampoc cabuda.
Però, açò és veritat?
Si les nacions ja no tenen cap sentit, per què si anara a Suècia (per exemple, ja que és un país atraient per a mi) no entendria a cap persona quan em parlara?
Vull dir, si la nació no té cabuda, com és que encara els ésser humans parlem llengües diferents? Com és que tenim encara religions diferents? Com és que tenim ideologies diferents? Com és que tenim encara formes d’estat diferents? Etcètera, etcètera.
No serà que hi ha qui li interessa que les persones perdam les nostres arrels nacionals, per tal de ser individualment molt més manipulables?
Crec que és de sentit comú que una persona es fa persona dins d’una família, d’un barri, d’una escola, d’una església, d’un municipi, d’una nació, d’un estat. Sense l’organització política d’un territori no hi pot haver pau social possible.
Sí, per més que els propis valencians ens angoixem al sentir-nos diferents a la resta del món, vulgam o no, som diferents. En algun moment haurem d’enfrontar-nos a la nostra pròpia realitat, i ací val allò de: ‘qui no compta, li compten’.
Publica un comentari a l'entrada