LLETRAFERIT, LA CONVIVÈNCIA POSSIBLE

Tota batalla, inclús les metafòriques, té els seus morts, els seus ferits, la seua terra cremada de desencontres i rancor. En cada contesa, no obstant això, naixen també somnis que impulsen a rebutjar les armes, a abraçar al contrari en qui es reconeix, per poc que un es fixe, el mateix patiment. Actes que en si mateixos no canviaren el curs de la història però que sumats acaben per deixar de ser gotes sobre terra resseca per a convertir-se en torrent que vivifica i canvia el paisatge.

Sant Miquel dels Reis, la Biblioteca Valenciana, serà testimoni divendres que ve d’un d’estos actes de fe protagonitzat per un grup de pacifistes de les lletres, de somiadors del consens. Renaix Lletraferit després d’unes llargues vacacions que se’ns han fet eternes als seus seguidors i ho fa marcant estil propi i al mateix temps recuperant una tradició de convivència que va ser normal en altres temps, abans de que el desencontre ho inundara tot.

He pogut tindre en les meues mans el número 1 d’esta nova època i fullejar el seu contingut com qui observa la carta del restaurant preparant cos i esperit per al gran banquet que li seguix i no he pogut més que emocionar-me al llegir els noms que componen el rosari de firmes que certifiquen la paternitat de cada text. Podria dir-se no fa massa temps, que formaven part d’exèrcits distints, inclús per a l’observador no massa atent, hagueren paregut de civilitzacions distintes i no obstant això hui es mostres com lo que són, simplement amadors de la seua llengua que han aprés que lo important no és guanyar o perdre un accent, sinó ser capaços de conviure sense renúncies pròpies ni havent de demanar-li-les als altres. Guanyar sense perdedors, és el major dels triomfs.

De segur algun ferit amb el rancor adherit a l’esperit, posarà entrebancs a este renàixer, és inclús probable, que els fantasmes de la divisió i la guerra continuen cridant allò de “ni un pas arrere si no és per a prendre impuls”. Pobres, mai comprendran la importància d’este gest de generositat mutu, tan cegats com estan pel seu còlera. El món és dels qui són capaços de marcar la diferència i és Felip Bens acompanyat d’un bon nombre de valents qui està disposat a córrer el risc de marcar-la.

En una època com la que ens ha tocat viure, en la que el tancament de periòdics i revistes ha deixat de ser notícia de tant habitual, posposar per uns instants els sepelis per a celebrar un bateig, encara que siga en segones noces, és la millor bona nova que podem tindre els somiadors. Disfrutem-la.